Cadires buides

Quanta gent hi havia, a l’acte? Dinou, vint-i-tres, trenta-vuit ànimes, contestem. La cosa està tan negra que ja comptem els individus. I és que el públic, el públic de veres —no la família, no els amics, no els alumnes, que hi van perquè una pistola els apunta la templa—, el públic de veres, dic, és escàs, esquiu, imprevisible. El públic se’n fot, dels nostres actes. Tant fa que siguen gratis. No és aquest, el problema. Al públic li agrada allò que és gratis: no para de veure pel·lícules i de llegir llibres pirates, però al públic se li’n fot les nostres presentacions de llibres, els nostres concerts, les nostres conferències o mítings. Passa, de nosaltres. I nosaltres, que sovint el menyspreem tot i formar-ne part, el desitgem amb ànsia. Un acte públic sense públic és un fracàs, una catàstrofe. Els músics clàssics o els contemporanis, els poetes o els assagistes, els qui fan cinema o teatre d’autor, miren les cues que es fan per veure un sainet, una sessió de playback, un partit de futbol, i, amb ràbia, es pregunten: I el meu públic? On és? No me’n meresc jo un, també?... Hi veig dues opcions. La primera és crear un ofici nou: l’ofici de públic. Ara que, per desgràcia, tanta gent s’ha quedat sense feina, podríem muntar empreses que, a un preu mòdic, proporcionen públic als esdeveniments. “Quantes unitats vol?”, caldria preguntar a l’organitzador de l’acte. Vint, per exemple, si és un recital poètic. Cinquanta, si és un concert. Etcètera. Per a ser públic no cal massa formació, n’hi ha prou de no badallar ni adormir-se mentre dura l’acte i de saber aplaudir quan toca. Un germen del que dic ja ho són els públics que omplin platós de televisió o que fan de fons mentre actua un polític. No invente res, ho sé; només intente sumar. Vet ací la primera opció. I la segona? La segona és imitar el públic, copiar la seua actitud: si ell ens ignora, ignorem-lo. No és el nombre d’assistents, allò que fa bo un acte. Cap multitud no em convencerà de l’excel·lència d’alguns bunyols suposadament artístics, ni de la superioritat de l’esport sobre les creacions intel·lectuals. Vivim l’època Decathlon A la gent li ha pegat per córrer, i per fer-ho amb una indumentària altament qualificada. Els qui encara fem esport amb samarretes de cotó velles i sense pulsòmetre ni auriculars som uns fòssils. Mana el públic. És qui marca tendència. Un autor sense públic està totalment indefens, fins i tot davant del seu editor, que, el pobre, també ha de fer quadrar números. Un polític sense públic esdevé absurd. Ara fa set anys, vaig viure una experiència reveladora. Vaig viatjar a Barcelona per presentar un llibre meu. Euromed, hotel, etcètera. Com que no sóc un geni parlant en públic, vaig haver de preparar-me el discurs a consciència. Doncs bé: no hi assistí ningú, a l’acte. Ningú. Ni qui havia de presentar-me, ni tampoc la responsable de l’organització. Ningú. Només jo i —pobre, quin paperet— un xicot a qui li havien carregat el mort d’atendre’m. Un centenar de cadires buides davant meu m’acusaven, amb el seu despietat silenci, de ser un fracassat. Una experiència important. Des d’aleshores, tots els actes en què he participat m’han semblat multitudinaris. Tan roí era el meu llibre? No ho sé. Sóc incapaç de valorar les coses que faig. De tan a prop que les tinc, les veig borroses. En tot cas, en portem vuit, d’edicions, i uns quants premis. Al capdavall s’ha fet, ves per on, un públic. Un públic nombrós. Molt més del que podria cabre en cent sales com aquella.