Reflexos bèl·lics

Es podria assegurar que totes les guerres són iguals. Totes generen devastació, sense distinció ni excepció, però el pitjor no és això, sinó el paisatge que queda després de la batalla, amb milers de rancúnies, d'odis, de retrets, de cicatrius... entre les persones supervivents.

La nit de la papallona i La tomba d'Aurora K. , obres guanyadores dels premis Barcanova i Edebé de novel·la per a joves, respectivament, beuen de les seqüeles de les guerres dels Balcans de finals del passat segle XX. La primera, més de resquitllada. La segona, de forma totalment directa.

Margarida Aritzeta (Valls, 1953) té una llarga trajectòria en novel·la per a joves i també per a adults, i és en les seves darreres obres on ha obtingut un més alt reconeixement: El gorg negre (Estrella Polar, 2012), El pou dels maquis (Cossetània, 2013), o bé, Bandoler (Cossetània, 2014).

A La nit de la papallona , Aritzeta ens presenta la M., una jove protagonista que, tancada en un centre psiquiàtric, intenta esbrinar què és el que l'ha portat fins a aquesta situació. La seva adaptació al present, al règim i als companys del centre esdevé complicada, però el més greu és l'esforç per recordar els fets del darrer estiu. Molt de mica en mica, el passat va obrint forat en el present, fins al tram final, on arriba a ocupar gairebé tot l'espai. Aquest desgranament lent del passat, aquesta descoberta pausada d'uns fets claus i dramàtics, fa gruar el lector i alhora el fa avançar.

L'autora intenta anar desmuntant la nebulosa i les metàfores creades al voltant dels fets, i contenir la informació per tal que el lector mantingui l'interès fins a arribar a conèixer de ple la història, narrada amb una prosa a estones poètica i carregada de metàfores al voltant d'una realitat molt cruel.

Un dels personatges de pes en el relat és en Zeljko, que "no semblava un sense sostre, sinó més aviat un soldat d'alguna guerra llunyana que s'hagués perdut", un home carregat de ferides psicològiques que ha anat a parar al nostre país, fugint del seu territori devastat. La M. viu una altra guerra, amb el seu entorn, amb el seu passat, a vegades tan o més dura i despietada que les guerres de veritat.

Tot i comptar amb una trajectòria dilatada, Pedro Riera (Barcelona, 1965) és encara poc conegut en la narrativa per a joves de casa nostra. La trilogia Home llop (Edebé, 2011-2012) és el que sobresurt més. Amb La tomba d'Aurora K . ens ofereix una novel·la complexa, ambiciosa, en la qual un home i la seva filla, exiliats lluny del seu país després de la guerra dels Balcans, cerquen saber la identitat de la seva mare i àvia, respectivament.

Si bé l'autor engrapa el lector des de l'inici, quan els protagonistes troben la tomba de la suposada mare per analitzar l'ADN del cadàver, el tema no torna a aparèixer fins gairebé la meitat del llibre. En la primera part, l'autor se centra a situar l'entorn i la família de la protagonista i el seu pare, la situació política que els embolcalla, l'equilibri fràgil entre els exiliats dels dos bàndols enfrontats.

En la segona part, Riera entra de ple en el tema central, que, de fet, afecta i esquerda tot l'entorn inconsistent, i és llavors que la novel·la guanya en interès i agilitat, creix en intensitat fins a un precís i atractiu esclat final. La tomba d'Aurora K. esdevé una obra de pes, cuinada a foc lent i acurada en els detalls, on els personatges es fan propers i els esdeveniments ajuden a entendre els efectes de les guerres. Totes iguals, sense excepció.