Les caixes fan aigües

La Gran Recessió ha fet plegar 65.000 empreses i 80.000 autònoms i ha destruït més de 650.000 llocs de treball. Els economistes preveuen que Catalunya trigarà anys a refer-se, però hi ha llençols que probablement mai no es recuperaran. L’economia ha quedat òrfena de les caixes, que durant més d’un segle van acompanyar ciutadans i empresaris al llarg de la seva vida. Les caixes eren presents des de l’obertura de la primera llibreta fins a la concessió del crèdit per posar en marxa el negoci o per comprar la casa.

La crisi va forçar un procés d’absorcions, concentracions i rescats que va resultar en la desaparició de nou entitats. La Caixa, en canvi, s’ha enfortit i ha crescut fins a convertir-se en la primera entitat a Espanya. Brussel·les, però, va exigir la desaparició de les caixes, i la setmana passada, l’assemblea general de La Caixa va aprovar la conversió en fundació després que al gener del 2011 ja hagués traspassat el negoci financer a un banc. La Caixa és avui la tercera fundació més gran del món i més d’una conselleria voldria tenir el pressupost que destina a obra social. Tot i així, 170 anys després del naixement de la primera entitat, el sistema financer català s’ha quedat sense la figura de la caixa. 

Com neixen les caixes? La primera caixa d’estalvis es va fundar el 1844. Era la dècada en què bullien projectes com la construcció del Liceu o el ferrocarril que uniria Barcelona i Mataró. En aquest context es crea la Caixa d’Estalvis de Barcelona i Mont de Pietat, dirigida per Josep Xifré. Feia uns nou anys que es covava arran de l’aprovació d’una Reial Ordre del Govern que demanava al governador civil de Barcelona que instés els rics a fundar una caixa. La idea arribava del nord d’Europa. “A començaments del segle XIX es van crear aquestes entitats al Regne Unit. Es partia del pensament econòmic neoliberal, de la creença que els treballadors havien d’estalviar per tenir una vida més còmoda i per ajudar-se entre ells i, per tant, que era una tasca que no havia d’assumir l’Estat”, explica Carles Sudrià, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona (UB).

La finalitat de les caixes era, doncs, fomentar l’estalvi obrer i aconseguir la pau social davant dels conflictes que sorgien sobretot a les zones més industrialitzades. Després de la Caixa de Barcelona, popularment coneguda com la caixa dels marquesos per la quantitat de nobles que hi havia al consell, van anar sorgint entitats a les principals poblacions industrials: Sabadell (1859), Mataró (1863), Manresa (1865), Terrassa (1877) i Manlleu (1876). La seva funció no era donar crèdit als empresaris, ja que d’això s’encarregava la banca.

L’advocat barceloní Francesc Moragas va ser l’encarregat el 1902 de dissenyar un projecte per crear un fons de pensions dins de la Caixa de Barcelona després d’una vaga que els obrers van convocar per reclamar una reducció de la jornada laboral i que va acabar amb 12 morts i desenes de ferits. En el projecte participava la societat civil de l’època: Foment del Treball, l’Institut Agrícola de Sant Isidre, la Cambra de Comerç de Barcelona i l’Ateneu Barcelonès. Però com explica Francesc Cabana a El crepuscle de les caixes (Dèria, 2012), la caixa s’hi va negar i, el 1904, Moragas “va actuar pel seu compte” i impulsà la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, que progressivament es va anar transformant en una entitat financera que faria obra social. Moltes dècades després, el 1989, la Caixa de Pensions absorbiria la Caixa de Barcelona i constituiria La Caixa.

Què és el model català de caixes? Avui a Europa només queden els landesbanken d’Alemanya, tot i que Francesc Cabana recorda que són bancs públics vinculats als estats. A banda d’aquestes entitats, Cabana recorda que, a final del segle XX, a Europa només quedaven les espanyoles. Les italianes, les més semblants a les catalanes, es van transformar en bancs dependents de fundacions el 1990 i van acabar desapareixent a mitjan dècada passada.

¿Eren diferents les caixes d’estalvis catalanes de les de la resta d’Espanya? L’exconseller d’Economia Antoni Castells formava part dels seus òrgans de govern, “molt menys polititzats” que els de les caixes d’altres comunitats. A Catalunya la llei limitava el pes dels càrrecs electes, de manera que entre el 30% i el 40% dels llocs havien de ser ocupats per impositors; entre el 25% i el 35%, per les entitats socials i fundadores; entre el 15% i el 25% per entitats locals, i entre el 5% i el 15%, pel personal de la caixa. Els càrrecs polítics mai no superaven la meitat del consell, però hi havia diferències entre entitats: a Caixa Catalunya els representants de les administracions eren prop del 48% de l’òrgan de govern, mentre que en el cas de La Caixa aquesta proporció no arribava al 20%.

De qui eren les caixes? L’origen de les caixes va tenir molt a veure amb la composició dels consells. De les deu entitats que hi havia abans de la crisi, només tres (Catalunya, Tarragona i Girona) eren de fundació pública, vinculada a les diputacions. La resta havien estat creades per entitats privades. “Una diferència amb la resta de les entitats de l’Estat és la xarxa d’interrelacions que hi havia amb la societat civil, tant en el vessant empresarial com social”, explica el catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra Oriol Amat.

Caixa Manlleu, per exemple, va ser creada per un grup d’industrials i pel bisbe Morgades; Caixa Sabadell va ser fundada per un grup d’empresaris de la ciutat, mentre que Caixa Manresa va ser promoguda per l’advocat i periodista Manuel Oms com a entitat hereva de l’antiga taula de valors i comuns dipòsits de la ciutat.

“Les caixes eren entitats de dret privat sense un propietari formal amb una estructura peculiar”, explica Carles Sudrià. Però no tenir un propietari formal no significa que no fossin de ningú. “No eren dels directius, eren dels ciutadans. Es van construir amb els estalvis d’ells i dels seus avantpassats”, recorda.

Qui manava a les caixes? Sense un propietari formal, sinó difús —la ciutadania—, qui manava a les caixes d’estalvis? “El director general”, diu sense dubtar Francesc Cabana. En la majoria de les caixes espanyoles l’entitat estava controlada pel president i el consell. A Catalunya l’escàs poder d’aquestes figures va provocar que el director general concentrés massa poder. Hi havia un altre problema: excepte a La Caixa, als consells els mancava professionalitat. Cabana en posa un exemple. L’absorció de la Caixa de Barcelona per part de La Caixa ha estat probablement una de les operacions financeres més importants de la història de Catalunya. “A La Caixa d’Estalvis es va aprovar l’operació per unanimitat, però a Caixa de Barcelona la discussió va durar hores i fins i tot es va aturar perquè alguns consellers estaven cansats o perquè volien anar a sopar”, explica Cabana.

L’últim president de Caixa Catalunya, Narcís Serra, va explicar que va intentar fer canvis a l’entitat. Alguns eren estructurals, i d’altres eren més modestos. Un d’aquests petits detalls consistia a fer breus classes d’economia i finances als consellers una estona abans que es reunissin. “A les caixes hi havia un problema de rendiment de comptes i al final les decisions s’imposaven des de l’alta direcció sense cap contrapunt”, lamenta Antoni Garrido.

Quin és el pecat de les caixes?Les caixes van viure fins a 1979 en els seus territoris d’origen. El 1988 se’ls va donar via lliure per expandir-se arreu de l’Estat. “A Getafe van arribar a ser-hi presents set caixes catalanes”, critica Cabana.

Allò que esdevindria el veritable maldecap no era el què sinó el com. Les caixes van sortir cap al País Valencià, Andalusia i Madrid de la mà del negoci immobiliari. “En part era natural, perquè coneixien bé aquest negoci. Entre les dècades de 1940 i 1960 van fer una feina extraordinària facilitant habitatges assequibles i crèdits per adquirir-los. Ara, l’especulació ja és una altra cosa”, denuncia Cabana.

La concessió d’hipoteques es va convertir en la fórmula per captar clients fora de Catalunya. I la competència era tan ferotge que les caixes prestaven a clients que ja havien rebut negatives de diverses entitats bancàries pel seu perfil de risc. Així ho va explicar l’expresident de CatalunyaCaixa, Adolf Todó, a la comissió parlamentària que aquesta legislatura ha intentat aclarir responsabilitats a les caixes.

Malgrat tot, la majoria de les entitats no es va limitar a donar hipoteques, sinó que va intentar cobrir tot el cicle immobiliari. Durant la bombolla, les caixes deixaven diners als promotors, que llavors venien els pisos sobre plànol i tornaven de seguida els diners amb interessos. Això va empènyer les caixes a voler ser sòcies dels promotors en cadascun dels seus projectes i, fins i tot, dedicar-se directament al negoci amb filials controlades al 100%. “L’estratègia era aquesta: finançàvem o fèiem una promoció a un desenvolupament de Madrid o València i obríem una oficina a l’edifici. És a dir, captàvem clients a través de les hipoteques i aconseguíem tenir presència a la comunitat”, explica l’exdirectiu d’una entitat que demana que no se’l citi.

L’expresident de Caixa Catalunya Antoni Serra Ramoneda aporta a Els errors de les caixes (Viena Edicions, 2011) un altre motiu per a l’exposició al totxo: “el comportament gregari” de les entitats. “La Caixa va ser la primera que va trepitjar fort amb la compra d’Immobiliària Colonial, a més de concedir importants crèdits a promotors de primera categoria, com Núñez i Navarro. I era l’entitat que més creixia en recursos administrats, però també en la quantia dels seus resultats”, diu.

Qui n’és el responsable? És la pregunta que ha intentat respondre la comissió parlamentària de caixes. Durant deu mesos hi han passat exdirectius, des de Rodrigo Rato (Bankia) a Narcís Serra (Caixa Catalunya). La comissió enviarà ara el contingut de les compareixences a la fiscalia perquè en determini les possibles responsabilitats. Diverses caixes tenen processos oberts als tribunals. La cúpula de Caixa Penedès està sent jutjada per haver-se assignat presumptament pensions multimilionàries i el jutge investiga també el consell de CatalunyaCaixa per les retribucions. Caixa Tarragona està també als tribunals per concedir hipoteques sense garanties, i Caixa Laietana per la comercialització de participacions preferents.

Carles Sudrià ho té clar. “Els principals culpables de la caiguda de les caixes són les mateixes caixes”, diu. Antoni Garrido afegeix que encara hi ha més responsables. “Hi ha hagut errors dels reguladors, i algun dia algú hauria d’estudiar les auditories que presentaven les caixes i mirar quantes excepcions van fer-hi constar els auditoris”, diu Antoni Garrido.

Es podria haver salvat alguna caixa? La recessió va fer entrar les caixes en processos d’integració que, en principi, havien de salvar-les. Les caixes de Catalunya, Manresa i Tarragona, d’una banda, i Terrassa, Sabadell i Manlleu, de l’altra, creaven dos grans grups bancaris: CatalunyaCaixa i Unnim. Caixa Girona era engolida per La Caixa; Penedès s’afegia a la fusió freda de BMN, i Laietana a Bankia. Abans que es produïssin totes aquestes operacions, la tardor del 2008, l’expresident José Montilla i l’exconseller Antoni Castells van convocar els responsables de les entitats al Palau de la Generalitat per parlar sobre l’estat dels seus balanços. El Govern de la Generalitat va adreçar-se de seguida al Govern central, però en aquella època aquest encara negava la crisi. No era un problema de solvència, sinó de liquiditat, deia. “Tot i que la situació era molt complicada, s’hauria pogut anar més de pressa per atacar el problema de la solvència”, explica Castells.

La crisi es va tornar més ferotge. Penedès i Laietana quedaven gairebé enterrades dins dels seus grups bancaris. El negoci de la primera va acabar a les mans de Banc Sabadell, i el de la segona va passar a l’Estat. Unnim va ser nacionalitzada primer, i després comprada per BBVA, mentre CatalunyaCaixa espera tanda per ser venuda a alguna altra entitat. La Caixa ha seguit el camí invers: al llarg de la crisi ha anat creixent amb Caixa Girona, Bankpime, Banca Cívica i Banc de València. “Algunes entitats es podrien haver salvat. Tinc la sensació que a algú li molestaven tantes caixes”, diu Cabana. “Alguna es podria haver salvat, no totes”, coincideix Sudrià, “però el ritme de transformació no va deixar que s’organitzés una sortida alternativa”.