Història d’un progrés truncat

Si es fa un repàs, encara que somer, de les institucions nascudes arran de l’Estatut d’Autonomia del 1982, es podria concloure que, malgrat les deficiències i els entrebancs, la societat valenciana ha pogut establir xarxes de producció i divulgació científiques i culturals pròpies. Però, res no naix del no-res. En plena Guerra Civil, un metge odontòleg xativí, Francesc Bosch i Morata, responsable de Cultura del Consell Provincial de València (un antecedent, diguem-ne, de l’actual Generalitat Valenciana) va impulsar la creació de l’Institut d’Estudis Valencians (IEV), que pretenia concentrar en una de sola les diverses iniciatives nascudes en dècades anteriors per al progrés cultural, científic i econòmic, i articular la recerca en tots els àmbits del saber amb la participació de personalitats clau de l’anomenada “Generació dels 30”, com ara Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador, Domingo Fletcher, Isidre Ballester o Rafael Font de Mora, entre d’altres.

L’exposició “Ciència i cultura en la Guerra. L’Institut d’Estudis Valencians, 1937-1938”, que es pot visitar fins al 18 de juliol al Palau de Cerveró de València, rescata de l’oblit aquesta institució nascuda el 9 de febrer de 1937, en un període excepcional: en plena Guerra Civil i quan València era encara capital de la República. “L’exposició vol ser un acte de justícia històrica”, explica Francesc Pérez Moragón, que, amb Edelmir Galdón, ha comissariat la mostra, “però també una injecció d’optimisme”. “Cal proclamar”, afig, “que la nostra societat és absolutament capaç de desenvolupar propostes organitzatives per a la innovació dels coneixements culturals i científics i d’aspirar a objectius de creativitat i d’excel·lència en la recerca”.

El lloc escollit per a l’exposició no és casual: el Palau de Cerveró, on hi ha actualment l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero de la Universitat de València, fou la seu de l’IEV. El material exposat en la mostra és magre quantitativament (i ha estat ben difícil localitzar-lo), atés que la institució només va durar un any, però revela l’encoratjament i la confiança en el progrés que, malgrat la contesa, mantenien els seus promotors i col·laboradors. Transmet també, però, l’amargor de la derrota, de la fi “d’un gran moviment de transformació de la societat representat pel republicanisme, que va rebre el tir de gràcia amb el colp d’estat franquista”, comenta Josep Lluís Barona, membre de l’Institut López Piñero-CSIC. “La desfeta de l’IEV”, assegura Barona, “és la desfeta del republicanisme en el sentit més profund i ampli del terme”.

L’espill on, sens dubte, es mirava l’IEV era l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), creat el 1907 i amb el qual els valencians tingueren molta relació. Però, d’antecedents propis n’hi havia, i de ben destacats: la Sociedad Económica de Amigos del País (1776); la Sociedad Arqueológica Valenciana (1871); el Centre de Cultura Valenciana (1915); la Societat Castellonenca de Cultura (1920), “molt més activa i pluridisciplinària, que donà molta més importància a l’ús del valencià i fou decisiva en la redacció i l’aprovació de les Normes de Castelló el 1932”, apunta Pérez Moragón; el Servei d’Investigacions Prehistòriques (1927) de València o el Centro de Estudios Económicos Valencianos (1929), impulsat pel financer Ignasi Villalonga. “Tot i això”, aclareix el comissari de la mostra, “eren intents parcials, mentre que l’IEV tenia una projecció molt més global, una ambició clarament reflectida en propostes que tardaren anys a fer-se realitat, com una Biblioteca del País Valencià, que és l’actual Biblioteca Valenciana, una reubicació adequada de l’Arxiu del Regne, un Museu de Ciències Naturals o l’organització de congressos d’estudis econòmics i altres iniciatives de gran altura”.

Amb José Puche, rector de la Universitat de València, com a president, i Carles Salvador com a secretari, es crearen, seguint el model de l’IEC, quatre seccions de recerca i divulgació: la historicoarqueològica (sota la direcció d’Isidre Ballester), la filològica (Lluís Gozalvo), la de ciències (José Puche) i la d’estudis econòmics (Rafael Font de Mora). Sembla cosa extraordinària que els membres de l’IEV pogueren, en un país en guerra, dedicar esforços a la investigació i a la divulgació. Molts projectes quedaren sense concloure: una edició del Tirant lo Blanc, una antologia d’escriptors de la Renaixença valenciana, un vocabulari castellà-valencià, un congrés d’economia valenciana…

La precarietat i la dissort protagonitzaren finalment l’IEV. El seu promotor, el conseller de Cultura Francesc Bosch i Morata, va haver d’exiliar-se a Mèxic. Altres membres foren víctimes en la postguerra d’informes “secrets” que els delataren. “L’IEV no va ser oficialment dissolt”, comenta Pérez Moragón, “ i és possible que per això la Diputació de València promoguera la creació, el 1948, de la Institució Alfons el Magnànim”. “En qualsevol cas”, aclareix, “aquest ja era un organisme molt diferent, tot i que hi col·laboraren membres de l’IEV, com Manuel Sanchis Guarner, Domingo Fletcher, Almela i Vives, Mateu i Llopis o Isidre Ballester, entre d’altres”.

Tot va desaparéixer en acabar la guerra? Que n’ha quedat, d’aquella institució? “Acabat el franquisme”, explica Pérez Moragón, “des de l’incipient govern preautonòmic, es van fer estudis per a fer reviure l’IEV a partir dels membres vius i la incorporació d’altres persones, i amb un abast probablement més ampli”. “La idea no tingué continuïtat, però tal vegada va subsistir, com a inspiradora, en la base de la creació de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació”, ara mig liquidada, segons Pérez Moragón, pels actuals governants de la Generalitat Valenciana.

Caldria reprendre l’esperit catalitzador del saber que pretenia l’IEV, ara que la tasca de les diverses entitats autonòmiques, universitàries, provincials, comarcals o locals sembla un poc dispersa? Per a Pérez Moragón, potser “és necessari plantejar la creació d’un organisme acadèmic pluridisciplinari que actualitze el model de l’IEV i que assolisca els objectius de recerca i difusió entorn de matèries culturals i científiques”. “Ara bé”, adverteix, “amb plena independència dels poders polítics, que no fóra el resultat d’una distribució de quotes entre partits, com tantes vegades s’ha vist entre nosaltres”.

D’altra banda, Barona opina que “en un context de globalització sense retorn s’hauria de debatre la significació d’aquesta idea de vertebració científica-cultural-econòmica, i no tant en termes d’identitat com en la recerca de solucions col·lectives per a incidir en un món global”. “La recuperació de la pròpia història, llengua, arts i ciències com a instrument de partida per a la construcció d’una presència, d’una projecció en el món actual, estan encara per fer”, afig Barona. “La ‘marca valenciana’ que s’ha volgut crear i difondre ha estat un enorme fracàs, i l’experiència de l’IEV hauria de servir d’exemple i de referència per al futur”, conclou.

Actualment hi ha un Institut d’Estudis Valencians sense cap projecció i una activitat ben pobra, “nascut de les bregues internes dels grups anticatalanistes i que utilitza el nom de l’institut fundat per Bosch i Morata, però no hi té res a veure”, adverteix Pérez Moragón.