De Glz a Glz

El diputat Esteban González Pons ha aparegut en un míting amb una taronja a la mà, emulant la vella iconografia encunyada per aquell polític estrambòtic i vergonyós que fou Vicente González Lizondo. “Camisa blanca”, com també és conegut el senyor Pons, va afirmar que ell no volia oblidar els seus orígens i que aquella taronja representava els interessos de la seua terra. Allò ho va dir amb una cantarella trèmula i sentimental, mostrant de nou al món que aquest polític ja fa molt de temps que va perdre el sentit del ridícul. I no sols pel discurs engolat i fals, sinó perquè tothom sap que la crisi del sector cítric és conseqüència en gran part de la manca de política agrària del PP valencià. Aquest no sols ha permés la plantació indiscriminada de cítrics, sinó també l’entrada “amb traïdoria i nocturnitat” de taronja argentina, marroquina i sud-africana, que al final es comercialitza com a valenciana. Veure, doncs, el senyor González Pons amb una taronja a la mà, fent aquella cara ictiològica, em produeix vertader malestar. Entenc que ha de guanyar-se el lloc en el partit i que a ell, per la seua innegable relació amb el amiguito del alma, li han deixat els treballs més bruts i ingrats, els que freguen l’ètica i la moralitat. Glz Pons està disposat a engolir-se qualsevol cosa, i d’una manera lamarckiana se li ha anat fent cara de rap, de tant obrir la boca i heure-se-les amb allò més descompost i impaïble. Si cal atiar l’anticatalanisme, es crida Pons, i aquest apareix fent el seu discurset cínic, i si cal posar-se la disfressa de “buen valenciano”, el mateix, i se’ns despenja el politicot amb una taronja hamletiana. És curiós el fet que aquest home va tindre una certa reputació de persona llegida i culta, una mena de pol oposat al polític que fa carrera des de les entranyes (com ara el senyor Rus). Glz Pons era l’intel·lectual valencià del PP i mira en què s’ha convertit, en l’èmul de Lizondo. I, tanmateix, si Lizondo era un animal clamorós, pense que actuava amb bona fe: vull dir que es creia de debò tot allò que denunciava i que el seu fanatisme valencianista era conseqüència a parts iguals d’ignorància i ingenuïtat. El fabricant de brotxes era un exsudat de la massa fallera i, si bé el podíem acusar de manca de llums, no podíem assenyalar-lo com a mentider o engalipador. Era primigeni i autèntic com un mal de queixals. En canvi, el seu emulador Pons no enganya ningú: tothom sap que el que busca és seguir vivint de la política sense trencar-s’hi cap os i que, per dur-ho a terme, farà el que faça falta, sempre a les ordres de Madrid. I així, entre Lizondo i Pons no hi ha comparació possible: l’un es va sacrificar per la política i l’altre sacrifica pels seus interessos tot el poble valencià.