Quins llibres comprem (i on) els valencians?

Fa uns anys, en una reunió protocol·lària (és a dir, sense contingut real) amb una persona que estrenava càrrec en l’organigrama de la Generalitat, els editors plantejàrem, una vegada més, la necessitat d’emprendre accions urgents per a fomentar la lectura en valencià. La resposta política a l’altra banda ja avançava una gestió vàcua: “I què puc fer jo, per la lectura?”. Pel to quedava clar que no demanava ajuda o idees al sector; senzillament havia decidit que no faria res en absolut. I així va ser, tot i que la cosa llibresca era competència directa seua. Aquest és el nivell que hem tingut quan encara disposàvem d’alguns euros al calaix comú…

El panorama, és evident, no ha millorat. En l’actualitat ni tan sols s’elaboren enquestes sobre hàbits de lectura i compra de llibres al País Valencià. Sense dades, el problema (per a ells) desapareix. Aquells estudis, però, tot i les seues mancances, ens permetien constatar que, el 2010 (última dada disponible), només un 3,8% llegia habitualment en valencià. Potser continuem estancats en aquest percentatge ridícul. Però, és clar, què hi pot fer un govern... sinó deixar de pagar enquestes incòmodes?

Dit això, fem autocrítica. No solament ens calen investigacions anuals sobre l’evolució dels índex de lectura i el comportament dels usuaris; necessitem també, en paral·lel, informació puntual, quotidiana, que reflectisca el comportament real dels lectors en la nostra llengua. Sobta, i molt, l’absència d’un instrument tan senzill (i econòmic) com les llistes de vendes dels llibres en valencià. Cap mitjà, ni cap institució ni organisme ni associació ni gremi elabora o publica una relació dels títols que més se sol·liciten a les llibreries del nostre país. I no es tracta només d’una eina prescriptiva útil per als lectors, que poden (o no) guiar-se pels gustos d’altres lectors, sinó també una manera d’evidenciar el que de vegades queda massa silenciat: que el llibre en valencià també es ven, que té compradors, que batega i té vida, present i futur. Que (pocs o molts) té lectors.

I en podria tenir molts més si aquests lectors trobaren els títols amb més facilitat. En moltes poblacions del nostre país ni tan sols no hi ha llibreries, només papereries o quioscos on la presència d’obres en llengua pròpia és encara més testimonial que a les grans superfícies. Les biblioteques públiques i els centres de lectura del nostre país podrien suplir aquesta carència exhibint als usuaris les novetats en valencià i mitjançant en la possible venda, a l’estil del programa pilot que durà a terme la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya a partir de la tardor. Alerta! No s’hi proposen vendre llibres a les biblioteques, sinó vehicular-ne les comandes mitjançant convenis amb llibreries de proximitat. A priori, una proposta positiva interessant.

Conéixer l’oferta i tenir-la a l’abast. Visibilitat i accessibilitat. Aquests són dos dels reptes principals que ha de superar el llibre en valencià. Desentesa l’Administració pública de les seues responsabilitats (allò de protegir la llengua i la cultura pròpies, etcètera), la pilota està clarament a la nostra teulada. Ja que no tenim pressupost, fem bon ús del recurs que més bé caracteritza el sector: la creativitat.