‘Villette’, de Brontë

Esgotada l’edició que va presentar l’any 2005, Alba Editorial reimprimeix una de les millors novel·les de Charlotte Brontë: Villette, traducció de Marta Salís (Barcelona, Alba Minus, 2014). Bons especialistes de la novel·la anglesa del segle XIX han arribat a considerar que aquesta novel·la, publicada originalment l’any 1853 (Carlota moriria al cap de dos anys) és més bona que Cims borrascosos, per a la qual les adaptacions al cinema han resultat un alçaprem immillorable. Així van dir-m’ho Nora Catelli, anglòfona i anglòfila, i D. Sam Abrams, nord-americà, tot ell consistint en una rara mescla de judaisme i protestantisme, cosa que té la seva importància en la nostra novel·la d’avui.

Villette —que, de fet, és Brussel·les— és el lloc on va a raure l’anglesa Lucy Snowe —que és qui narra la història en primera persona— per convertir-se en mainadera, i després professora d’anglès, segons l’experiència que la Brontë mateixa havia tingut entre 1842 i 1844 a la mateixa ciutat, on va enamorar-se arravatadament del professor Constantin Heger: això figura en totes les biografies de les Brontë, germanes dotades per a la literatura com no n’hi ha hagut de semblants: vegeu, per exemple, la recent edició d’una novel·la de la germana petita, Anne, és a dir La inquilina de Wildfell Hall, també a Alba (Barcelona, 2014).

Arribada de nou a la ciutat i enamorada Lucy del doctor John Graham a causa d’una trobada fortuïta, hàbilment la novel·la l’agermanarà amb un altre dels protagonistes de l’obra, una barreja de viatger (se’n va a l’Índia), professor i comediant. No diguem res més. De rerefons hi ha la sempre present senyora Beck, mestressa de la institució per a noies on ensenyarà i viurà Lucy, que és una dona a mig camí (altra vegada!) de la moralitat i la immoralitat. Així arribem al punt de debò important d’aquesta obra.

Lucy, la protagonista, és una noia protestant que no sembla fer cap seriosa distinció entre les derives anglicana, evangelista, luterana o calvinista de la Reforma: allò que fonamenta la seva fe i el seu comportament de cada dia és la Bíblia i la seva formació, que, al llarg de la novel·la, toparà cada cop amb més violència —especialment al capítol 36— amb les convencions i les formes de vida exhibides pel catolicisme belga. Podria ser una beata, però no és el cas: coneix la passió amorosa, ensuma la revenja, presagia la mala sort de casadora frustrada. Els altres, en canvi, en especial un sacerdot que apareix al capítol esmentat, són la viva estampa d’allò que els anglesos sempre n’han dit “un papista” (que és d’on ve l’expressió “ser més papista que el Papa”), és a dir, persones addictes a la fe de Roma, costi el que costi, encara que la moral d’una persona, o de Roma i tot, entri en les més flagrants contradiccions amb el llenguatge evangèlic o el de l’Antic Testament. Lucy no s’està de discutir amb aquell capellà i, en un moment donat, li engega: “‘Però, ¿vostè creu de debò en la Bíblia? ¿Accepta la Revelació? ¿On són els límits de l’insensat i imprudent atreviment del seu país i de la seva secta?’ El pare Silas va deixar anar obscures insinuacions. A cop de persuasió, vaig aconseguir que m’expliqués més a la menuda aquestes insinuacions: eren frívoles calúmnies jesuítiques”. Roma i el Papat queden retratats, i el catolicisme hi és considerat tan hipòcrita i manifasser com ho havia considerat Luter. Lucy, sense que en faci bandera, es converteix, al llarg del llibre, en la imatge viva de la persona per a qui les aparences, el barroquisme, l’encens i la cera verge importen un carall, i molt un comportament decorós, sense mauleria.

Aquesta sinceritat moral, que sembla kantiana i tot, és al meu entendre la clau de la novel·la. Per sota dels esdeveniments més vistosos, per sobre de les aliances i desavinences amoroses més objectives, aflora sempre la personalitat d’una noia senzilla a qui la fama importa molt menys que l’honor, la glòria gens al costat de la consistència ètica.