Pessoa. Estellés. Lisboa. València

Deia l’escriptor de Rosario, Fontanarrosa, que ell no volia nirvanes, que al seu cel, si de cas, li posaren unes quantes canchitas i un parell de bars. Només. Tot perquè “en el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”. Ell sabia que allà, assegut darrere d’un café, tenia la vida per escriure. El cel de Fernando Pessoa no tindrà campets de futbol, però sí bars de tauletes mínimes amb una tassa, una copa de licor i el plateret del compte, tan estrets i càlids com la cafeteria A Brasileira des d’on s’escrivia impenitentment mentre, de passada, escrivia la seua Lisboa. I és que no s’entén Lisboa sense Pessoa, però tampoc Pessoa sense Lisboa. El mateix, sense pors, es pot dir de València i de Vicent Andrés Estellés. Poeta i assagista en llengua portuguesa, el primer, i poeta i poeta i més poeta en llengua catalana, el segon, Pessoa i Estellés es donen la mà en la Ciutat. Tan llunyanes i properes, les seues literatures són carrers.

Ho comprovem amb dos símbols: el Livro do desassossego, un assaig en totes les fronteres, qui sap si cara oculta del Quadern gris de Pla, i el Llibre de meravelles, un poemari que és, en el fons, l’antologia de si mateix. Dues obres que, malgrat les distàncies siderals que les separen, tenen el carrer com a matèria primera. No exagere: ambdues necessiten les caminades urbanes com l’aigua, i beuen de cada passa entre cantons, de cada mirada entre tramvies, de cada tros de vida que s’escola entre les baranes. De tot això, en fan paraules. “Res el camp o la naturalesa no em pot donar que valga la majestat irregular de la ciutat tranquil·la, sota la lluna, vista de Graça o Sao Pedro de Alcântara. No hi ha per a mi flors com, sota el sol, el colorit variadíssim de Lisboa”. Ho escriu Bernardo Soares, el “semiheterònim” que tria Pessoa en el Livro do desassossego per caminar la Baixa, la part antiga de la ciutat alçada contra tot pronòstic de les runes després del terratrémol del 1755, de carrers simètrics i imperials, decadents, com una mena de París rovellada precoçment. Una llar a la vora del riu Tejo: “em veig al quart pis de la Rua dos Douradores, m’assistisc amb son; veig, sobre el paper mig escrit, la vida vana sense bellesa i el cigar barat que consumint-se estenc damunt el vell paper assecant”. El paper, sempre.

El paper per a escriure la vida des de la taula d’un bar o mirant-la a través d’una finestra perduda enmig de Lisboa. Tradició ancestral repetida anys més tard amb altres mans i a través d’altres vidres: “Anava per València, pels carrers de València. / Modestament diries el nom d’algun carrer, / Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat / els dius, els anomenes, els escrius!”. És Estellés en el seu Llibre de meravelles, solcat d’unes voreres que són la nostàlgia –malgrat tot– d’un amor i d’una postguerra: “Sols evoques això: una mà en una mà, / una paraula amable, no gentil, sols amable, / un lent anar per uns carrers inconeguts / que pel seu nom evoques, per tots els seus balcons”. I dic malgrat tot perquè hi havia grisor i penes i drames, però també una estima irrenunciable pels indrets que feien d’escenari a la vida: “Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora, / les baranes del riu, els bancs de l’Albereda”. Benvolguts, estimats. “Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau, / aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu”.

Estima pels carrers de la València evocada dels quaranta, que se li escapa per les mànegues amb tota la gravetat de l’enyor. Com a Pessoa la Lisboa dels deu i dels vint i els trenta, escrita simultàniament, amb tota la potència del present: “Estime aquestes places solitàries, intercalades entre els carrers de poc trànsit, i així mateix sense més trànsit que els carrers. Són clarianes inútils, coses que esperen, entre tumults llunyans. Són de poble dins la ciutat”. Lisboa, encara. I sempre. “Estime, els capvespres demorats d’estiu, l’assossec de la ciutat baixa, i sobretot aquell assossec que el contrast accentua a la part que el dia submergeix en més bullanga. La Rua do Arsenal, la Rua da Alfândega, la prolongació dels carrers trists que s’estenen cap a l’est allà on acaba la Rua da Alfândega, tota la línia apartada dels molls quiets”. Allà, precisament, al cantó amb el Terreiro do Paço, la immensa plaça on un dia s’alçà un palau, hi havia el Café Martinho da Arcada, predilecte de l’escriptor portugués. I hi ha, encara, aquell bar, el més antic de Lisboa, ornamentat amb desenes de fotografies que recorden amb orgull que allà, un dia, s’assegué Fernando Pessoa a escriure el que podia i a beure el que no.

Perquè Pessoa és un orgull indissimulat, popular, sí, però també institucional. I en aquest darrer punt, se separa dramàticament d’Estellés. La Lisboa oficial, no cal dir-ho, s’enorgulleix del seu escriptor, l’enarbora com un estendard: plaques que resen “ací nasqué”, “ací visqué”, “ací prenia café”, postals, versos i aforismes a les parets del metro. I un etcètera de reverències. La València oficial, en canvi, oblida Estellés. L’amaga. On està la placa que recorda el lloc on el poeta escrivia Coral romput, trencat, una nit de diumenge del 1953? On està la placa al carrer de Misser Mascó, número 17, adreça de la llar invocada entre els versos d’aquell mateix poema? Li queda, és de veres, Burjassot i l’estàtua de què també gaudeix Pessoa a la Rua Garret. Almenys, això. I no és poca cosa.

El que no li queda a cap dels dos és la ciutat que escrigueren. “Demà ja no seré jo”, deia solemnement Miquel Bauçà. És cert. Tot canvia, evidència a crits. La Lisboa de Pessoa ja no existeix. La València d’Estellés s’esvaí, també, i ho va fer davant dels seus ulls: “Davant el temple de Sant Agustí, paraven / autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça / polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat”. Els carrers no s’havien mogut ni un mil·límetre, però ja no eren els mateixos. Ja no són els mateixos. Al centre de València no hi ha tramvies i, a poc a poc, els turistes guanyen terrasses a la discreció. A Lisboa encara n’hi ha, de tramvies. Són grocs i renillen com els cavalls, però circulen pel Chiado i la Baixa com una de les tantes atraccions de les legions amb mapes oberts a les mans i càmeres davall del braç. Exèrcits que ens recorden a cada fotografia que bé, que ben mirat no cal ser tan dramàtics, que els apocalipsis no existeixen, que la ciutat està encara allà, davant dels nostres ulls. Una obvietat que no amaga, però, que és ja una altra.

Però Pessoa i Estellés, tot allò, ja ho sabien: “Demà també desapareixeré de la Rua da Prata, de la Rua dos Douradores, de la Rua dos Franqueiros. Demà també jo –l’ànima que sent i pensa, l’univers que sóc per a mi– sí, demà jo també seré el que ha deixat de passar per aquests carrers, el que altres vagament evocaran amb un ‘què se’n deu haver fet’ i tot el que faig, tot el que sent, tot el que visc, no serà més que un vianant menys per la quotidianitat de carrers d’una ciutat qualsevol”. Ells ja sabien que, en el fons, la nostra posteritat no ens pertany, que, abans o després, els nostres carrers seran patrimoni d’uns altres.