A propòsit del còmic i l’ensenyament de la història

Aquesta setmana tindran lloc les III Jornades de Còmic de València. Seran una bona mostra d’allò que es fa en còmic en una ciutat que hi ha fet aportacions molt destacades en el passat i que té una gran tradició en el món del còmic i l’art seqüencial. Però no tot és nostàlgia, sinó que l’actualitat del còmic valencià és puixant, com ho demostra la qualitat dels treballs dels dibuixants i els guionistes valencians actuals.

No són aquestes lletres un reconeixement, encara que també, al còmic valencià, el que miren de fer, sobretot, és reconéixer la tasca didàctica que el còmic pot tindre a l’escola o a l’institut i, més concretament, la seua excel·lent funció per a l’ensenyament i l’aprenentatge de les ciències socials i humanes, de la història.

Com tots saben, el tebeo ha estat durant molt de temps la "bèstia negra " dels docents. Se l’ha acusat de senzill, d’ingenu… La seua qualitat ha estat criticada per la literatura: la pobresa del text, l’abundància d’onomatopeies, la violència, la visió maniquea del món, el mite de l’heroi o el culte al superhome… Però afortunadament ha anat canviant aquesta actitud, hi ha una nova generació de professors que ja no s’avergonyeixen d’admetre que lligen còmics. Perquè si la música i la literatura contemporànies van entrar a l’escola, per què no ho haurien de fer els còmics?

És cert que pot haver-hi dificultats a l’hora de conciliar la fidelitat als fets històrics, sense idealitzar-los, de crear un còmic científic que faça la història comprensible a l’alumnat, un còmic educatiu i, que siga també, entretingut; aspecte científic que necessita del descobriment de la narració històrica i la recerca constant d’un ambient autèntic. En l’actualitat encara hi ha una bretxa entre l’escola com a institució i la seua pròpia representació del coneixement digne de ser ensenyat, en una societat en la qual els vectors de socialització del coneixement s’han multiplicat: l’alumne, un estudiant, no solament aprén amb els seus mestres, sinó que també veu la televisió, el cinema, escolta la ràdio, usa programes informàtics, Internet…

La dificultat més gran a l’hora d’utilitzar els còmics en història i geografia pot raure en el fet que els alumnes no dominen els codis. Però la seua increïble familiaritat encoratja els joves en classe, encara que no el vegen a primera vista com un tipus de recreació, atesa la força que transmet i el contrast que hi ha entre la dimensió lúdica del còmic i la seua capacitat per a emmagatzemar els aspectes socioculturals de la civilització.

Encuriosir és un pas previ a qualsevol anàlisi històrica i els resultats obtinguts ens porten a perseverar: els alumnes hi estan més atents, desenvolupen un nivell més alt d’activitat i una aprehensió millor, sobretot en els que tenen més dificultats d’aprenentatge. L’ensenyament de la història en l’ensenyament bàsic és part de la formació dels futurs ciutadans. Coneixent la seua història passada, personal i universal se’ls dota de l’esperit crític de l’escolta i el raonament, algunes de les qualitats que es requereixen en el ciutadà actual. Aquestes habilitats importants per a l’estudiant l’ajuden a construir una imatge del seu país i les seues relacions amb el món, memòria col·lectiva en què s’arrela el sentiment de pertinença a una comunitat.

La història es construeix a partir de fonts, base de la reconstrucció del passat, i el còmic es pot utilitzar de diferents maneres: il·lustració com a punt de partida, com a fonament de l’activitat de l’estudiant o, per què no, com a suport per a una avaluació. El còmic no és un llibre d’història, però pot ser considerat una mena de document interessant per a tractar la història, ja que pot transmetre nocions històriques. A més, el còmic és part del plaer de la lectura, d’esbarjo, especialment atractiu per als estudiants. L’autor, quan es basa en dades històriques per a alimentar la ficció i donar-hi un caràcter realista, el converteix en un document que enllaça el realisme i la fantasia. La imatge també hi exerceix un altre paper: permet a l’estudiant visualitzar la història, que és important en la nostra societat, on preval la part visual, i serveix per a expressar els detalls que no es mostren en el text. Aquest mitjà original i entretingut pot abordar la història d’una manera no tradicional. Però el seu paper no s’atura ací, perquè es tracta de la seua confrontació amb altres documents històrics que revelen en els estudiants una primera mirada crítica. Això, a la llarga, condueix envers unes habilitats de pensament crític capaces de fer un pas enrere des del còmic per contindre alguns errors històrics.

El professor, davant d’una audiència sense motivació, es veu interpel·lat a reconsiderar les seues estratègies

El professor, davant d’una audiència sense motivació ni acumulació de coneixement enciclopèdic, es veu interpel·lat a reconsiderar les seues estratègies: encuriosir és una etapa preliminar a qualsevol anàlisi històrica. Així, ja al principi de la meua carrera professional, em va cridar l’atenció la dificultat dels estudiants per a comprendre adequadament les “lliçons” que se suposava que havia d’ensenyar-los, grans dificultats per a restaurar el passat des d’una evidència molt fragmentada: una mirada a una ruïna, en què els alumnes no veien necessàriament l’evidència d’una gran civilització. Així que, per què no podia compartir el meu gust pels còmics amb els meus alumnes? En comparació d’una il·lustració, usar qualsevol escenari, per a explicar una història a través d’una sèrie d’imatges, trenca el seu caràcter estàtic. Això és important per a uns xavals acostumats a veure històries a través de seqüències d’imatges.

Però, atenció, molt important, cal educar els estudiants davant de la manipulació. És intencionat que moltes imatges, desenvolupades per a ensenyar la història, són més afins a la propaganda que a l’objectivitat científica. És difícil separar el contingut de la forma, amb una especificitat del discurs que es deriva de la mateixa naturalesa del mitjà, la qual cosa obliga a aprendre les diferents tècniques i convencions utilitzades pels creadors en expressar-se.

…I passen per las Naves de la ciutat de València, i observen, analitzen i gaudisquen de la magnífica funció didàctica de l’obra de Paco Roca, Los surcos del azar, com hi analitza i retrata els esdeveniments tan dramàtics que van tindre lloc des del 28 de març de 1939, quatre dies abans del final de la Guerra Civil, quan l’Stanbrook salpà del port d’Alacant amb quasi tres mil exiliats, fins a l’alliberament de París el 24 d’agost de 1944 per “La Nueve”de la Divisió Leclerc.

Vicent Sebastian Fabuel és professor d'Història.