On és el front? A les vinyetes!

A bombazo limpio, De guerra en guerra, Cita: Hora H, Más allá del deber (aquest va per a l’esforçat director, Carles Santamaria)... Són títols d’episodis de còmics d’Hazañas Bélicas, la sèrie popular de referència quan es parla de còmics de guerra, tot i que serveixen molt bé per al 32è Saló Internacional del Còmic, que obre les seves portes avui als palaus 1 i 2 de Fira de Barcelona Montjuïc (duplicant el seu espai), amb el gènere bèl·lic com un dels seus grans temes. El saló ha llançat una veritable ofensiva —fes-te fotre, Von Manstein!— i no ha estalviat esforços ni tropes —fins i tot un tanc!— en el que podem batejar, seguint la nomenclatura militar, com Operació Còmic.

No només es pot veure una completíssima exposició de vinyetes de guerra amb originals dels autors més conspicus en la matèria, sinó que és possible contemplar vehicles militars reals, amb un carro de combat M- 41 de la guerra de Corea al capdavant (i que ha arribat al saló en un camió-góndola travessant Barcelona com si fos un tanc en maniobres de la Brunete, ai Déu, en quin moment!). I també diorames, maquetes, uniformes, i tot un seguit de reenactments, reconstruccions històriques, a càrrec de diferents associacions del gènere que cada dia interpretaran escenes de diferents èpoques històriques, abillats i armats per a l’ocasió, i fins i tot han muntat els seus campaments (miquelets de 1714, i la 9a, la unitat amb republicans espanyols a la Segona Guerra Mundial) i llocs de comandament (una unitat republicana de la Batalla de l’Ebre). De manera molt políticament correcta, la Creu Roja ha instal·lat una tenda de campanya amb una exposició sobre els efectes col·laterals de la guerra i un protocol per a ferits en combat (!), i diverses associacions, com la d’antic aviadors de la República o Reporters sense Fronteres, munten parades.

Deixin-me afegir, per posar-nos marcials i arrodonir la icona del Saló, que l’M-41 era un tanc de gran versatilitat, molt reproduït en vinyetes i molt emprat en cinema, fins i tot fent-lo passar per Panzer alemany en pel·lícules de sèrie B i també, amb gran delicte, a Patton. És conegut com “Walker Bulldog”, pel general Walter Walker —que devia ser un cap esmunyedís—, mort en accident de jeep a Corea.

En fi, la decisió del Saló d’anar al front convida a reflexionar sobre la presència de la guerra en el còmic, que de tan ubiqua gairebé et desarma. De fet és difícil trobar un dibuixant, una sèrie famosa o un personatge en les vinyetes dels quals no trobem alguna escena bèl·lica. Si és que fins Mortadelo —com recorda l’exposició— ha anat a la guerra!

Des del mestre Milton Caniff, que va crear una sèrie bèl·lica per elevar la moral de les tropes dels EUA a la Segona Guerra Mundial (i el famós as de caça Steve Canyon) fins al Joe Sacco (Bòsnia, Txetxènia, Gaza, el Somme) i Tardi (la Gran Guerra), o el vell mestre de manga Shigeru Mizuki (Operació Mort, sobre les seves experiències en l’exèrcit imperial japonès amb els atacs gyokusai —suïcides—, ordenats per comandaments fanàtics), la guerra ha estat omnipresent en el còmic com una de les temàtiques més fructíferes, capaç d’il·luminar, com en els casos esmentats, obres monumentals, que a més dels seus mèrits artístics conviden a la reflexió.

Una gran exposició, recreacions... i un tanc de debò! il·lustren el tema

Aquí tenim formant Hugo Pratt, tan interessat en la guerra, amb sèries (Los escorpiones del desierto) i àlbums (En un cielo lejano, Morgan, Ernie Pike) directament del gènere, i no és sobrer recordar que les aventures de Corto Maltés (nascut per cert a Malta, com Joe Sacco!) es creuen diverses vegades amb la guerra (la rebel·lió Bòxer a la Xina, la guerra rusojaponesa, la Primera Guerra Mundial —on veu caure el Baró Roig)— , la guerra civil russa, potser fins i tot la nostra).

Pratt, per cert, és un exemple de com cal documentar-se per dibuixar la guerra. És cert que va estar diverses vegades en el rovell bèl·lic, i això hi ajuda. Cal recordar que l’autor va passar l’adolescència a la llavors Abissínia amb el seu pare, membre de l’exèrcit mussolinià i que va viure la guerra: de fet, el seu pare el va allistar també amb 13 anys i va ser, ell ho deia, “el soldat més jove de Mussolini”; en aquell front va conèixer Thesiger i Wingate (i més tard el major Peniakoff de l’exèrcit privat de Popsky). Després, de tornada a Itàlia, va ser infant de marina de l’Exèrcit de la República Feixista, es va fer passar per aviador sud-africà per lligar, i ho va fer amb una auxiliar femenina de la Wehrmacht; després el van enrolar a la marina alemanya. A veure si amb tot això no has de saber dibuixar guerres i soldats. En els seus tancs, avions, torpedineres o uniformes (del Tirralleur Senegalais a la Gideon Force, passant pels nois del Long Range Desert Group), no trobes ni una relliscada, quin paio. En canvi, a l’altre extrem, les nostres d’altra banda estimades Hazañas Bélicas molt sovint són una pífia documental. Aquests carros de combat, senyors, que semblen un munt de caixes! No és tan difícil dibuixar un Tiger, dic jo (mirin els Matilda de Pratt) o encertar el perfil del casc alemany. Tardi —ajudat per Verney— és en canvi molt exacte: aquí tenim els fantàstics tancs alemanys Sturmpanzerwagen A7V de la pàgina 78 de ¡Puta guerra! (Norma), els avions, les peces d’artilleria, els uniformes.

Per descomptat que dibuixar la guerra, encara que significa un repte de documentació més gran que en altres temes, és molt més que encertar el tipus de tanc. És, en els millors exemples del gènere, reflectir-la amb tota la bogeria, crueltat, misèria i espant. Però també aquí la documentació històrica és essencial: de les cartes dels poilus de les trinxeres, en què relaten la seva desgraciada (i curta) vida, als terribles retrats clínics dels geules cassés, mutilats de rostre (Tardi no s’oblida de dibuixar-los, com tampoc els afusellats per covardia de les ofensives de 1917 del Chemin des Dames). “En general, el còmic fa la seva contribució a la reflexió sobre el fet que la guerra és una cosa terrible, a evitar”, subratlla Santamaria. El saló incideix en obres, com ara les de Tardi i Sacco, molt crítiques amb la guerra i allunyades de tot esperit glorificador o complaent.

Hazañas Bélicas, que ens oferia prolixos relats de valor i covardia, de vegades també tenia arguments que inspiraven sentiments més enllà del “ra-ta-ta-tà”: mai no he pogut oblidar —i és curiós que retingui més això que els Stukas en picat a través de les vinyetes, o Gorila retornant granades de pal—, la història d’un soldat americà de la guerra de Corea enamorat d’una noia que el menyspreava per anar-se’n amb un oficial, fins que un dia ella perdia un braç en un atac nord-coreà. “Qui podria estimar una dona manca?”, es preguntava compungida davant del mirall. I llavors apareixia el soldadet descartat : “Jo, si aquesta dona ets tu”.

De Milton Caniff a Joe Sacco i Tardi, el gènere té els seus mestres

El còmic, que en els últims temps s’ha decantat decididament per mostrar el costat més atroç de la guerra, també va servir al seu dia per a ús militar. Vet aquí la revista PS, The Preventive Maintenance Monthly, de l’exèrcit dels EUA, editada des de 1951 per il·lustrar assumptes castrenses i en la qual van treballar Will Eisner i Dan Spiegle, i d’on van emanar personatges com el soldat Joe Dope.

En aquest irremeiablement parcial i incomplet recorregut pel camp de batalla, d’altres que han dibuixat la guerra en tot el seu horror, i amb exactitud i art, són Juan Jiménez (amb el guionista Ricardo Barreiro), en l’enorme sèrie d’aviació de la Segona Guerra Mundial As de pique (recomanem també efusivament la recent El Gran Duque, de Yann/Hugault, sobre un as de caça alemany i una aviadora bruixa de la nit russa), i el gran Sergio Toppi: em vénen al cap els seus vietcongs humiliats pels marines, els soldats cuirassats de la guerra de trinxeres, els arrogants oficials austrohongaresos, i tants guerrers: samurais, bàrbars, prehistòrics, medievals, o l’espectral hússar alat que es cola a la Primera Guerra Mundial de Myetzko...

El saló barceloní, explica el seu director, Carles Santamaria, ha volgut aprofitar la coincidència dels tres aniversaris bèl·lics de l’any —el centenari de la Primera Guerra Mundial, el tricentenari de 1714 i els 75 anys del final de la Guerra Civil— per abordar el tema del còmic i la guerra. “Vam comprovar que hi ha una gran quantitat d’obres que reflecteixen la guerra —des de l’antiguitat fins als conflictes d’ara mateix— i reflexionen sobre ella. D’aquí la nostra gran exposició, que exhibeix 550 originals distribuïts en diferents apartats”. De la pedra a l’espasa inclou historietes que van de la prehistòria fins a Roma. Apareixen el sempre jove Alix, la no menys espectacular sèrie moderna Águilas de Roma d’Enrico Marini, i l’enyorat Jabato. Muralles de paper, sobre l’edat mitjana, mostra el Príncipe Valiente de Harold Foster, i aquelles tremendes batalles amb els víkings, el Cid de Palacios, o Tallaferro (que juga a casa) de Jesús Blasco i Víctor Mora. El baluard dels còmics se centra en la Guerra de Successió i inclou, a més de còmics sobre el tema, gravats d’època que, segons Santamaria, recorden el desplegable de The Great War de Joe Sacco. En aquest context es presentaran esbossos de l’adaptació al còmic de Victus, d’Albert Sánchez Piñol, que es publicarà el 2015.

Guerres del segle XIX inclou les napoleòniques, la de Crimea o la de Cuba. I exhibeix interessants pàgines sobre la guerra dels bòers i les guerres carlines. En aquest espai es mostren el Trafalgar, de Marín-Guerrero-Montes, i unes pàgines d’Ibáñez sobre el Dos de Maig amb Mortadelo i Filemón davant l’escamot d’afusellament francès (entre tanta pólvora i horror hi ha espai per a l’humor). Còmics de les trinxeres ens porta, per descomptat, a la Gran Guerra, amb Tardi com a referència. La Guerra Civil entre vinyetes compta amb una àmplia representació de com ha vist la contesa el còmic: Jiménez, Palacios, el No pasarán de Vittorio Giardino, les iconoclastes Nuevas Hazañas Bélicas, amb els seus falangistes i milicians. El dia D dels còmics aborda la Segona Guerra Mundial amb treballs de Caniff, l’últim Tardi, alguna curiositat com la sèrie espanyola dels anys cinquanta El ocaso de Rommel, que el fa morir víctima d’un bombardeig aliat!, el còmic de submarins Blechkoller, de Javier Hernández, moltes pàgines d’Hazañas Bélicas, és clar, la sèrie de referència Army at War, amb el sergent Rock i Enemy Ace (protagonitzada, per cert, m’indica l’expert Javier Coma, per Von Hammer, un sòsia del Baró Roig), Sargent Fury...

Guerres no declarades ens porta a les guerres entre els àrabs i Israel, a Algèria, Corea, el Vietnam, Ifni, Nicaragua, la Guerra del Golf, els Balcans... fins a arribar a l’Afganistan.

El recorregut es completa amb apartats sobre els “danys col·laterals” i els reporters de guerra. Trobem Frank Cappa, el sòsia de Robert creat per Manfred Sommer, i Ernie Pyke, versió dibuixada d’Ernie Pyle, l’amic dels GI, que va morir al Pacífic.

La guerra no es menjarà el Saló, assenyala Santamaria. Ocupa 14.000 metres quadrats en un dels palaus, però el segon, amb 19.000, està dedicat a moltes coses, com la gran exposició sobre Batman, una altra sobre Popeye, i una més sobre com han vist els humoristes gràfics el tema del sobiranisme a Catalunya (El dret a somriure). Les habituals signatures d’autors, conferències, tallers i videojocs, tenen també el seu lloc.

Ah, i que ningú es fixi en les hostesses. “L’anunci que demanava noies amb una talla gran va ser cosa d’una empresa subcontractada, quelcom completament fora de lloc i de cap manera d’acord amb l’esperit del saló, en què es presentarà precisament l’associació d’autores de còmic”.