Les presències invisibles

No seria gens estrany que, en saber que Desig de xocolata “és un recorregut per la història d’aquest plaer exquisit des de la seva arribada a Europa fins a la sofisticació dels nostres dies”, tal com s’anuncia a la contracoberta, el lector amb memòria s’esgarrifés una mica en recordar un altre premi Ramon Llull, concedit anys enrere a Alfred Bosch per Les set aromes del món —un recorregut per la història del cafè fins a la seva arribada a Europa—, i calculés si estaria disposat de nou a invertir el seu temps en una lectura tan feixuga i poc agraïda: són els inconvenients d’afegir-se a la cadena d’un premi que tant pot desprestigiar-se amb despropòsits diversos com enlairar-se amb l’afinada qualitat d’Imma Monsó. Però el lector que decideixi fer un tast de prova amb la novel·la de Care Santos (Mataró, 1970) no trigarà gaire a adonar-se que les semblances amb l’anterior s’aturen aquí i que Desig de xocolata, un títol que potser no ha sigut triat amb gaire fortuna —cosa que no ha estat obstacle per ser el més venut de Sant Jordi—, almenys té la intenció d’encaminar-se cap a uns àmbits estrictament literaris. Per sort, el lector tampoc trigarà gaire més a comprovar que hi ha fluïdesa narrativa, que hi ha una bona execució i modulació de les anècdotes, i que no són pocs els passatges resolts amb ofici: a vegades hi ha la capacitat d’invenció momentània de la reacció moral d’un personatge que va més enllà del previst, i a vegades un simple gest esdevé més suggestiu del que demanaria la situació.

En rigor, la novel·la es construeix a partir de tres novel·les curtes i aparentment independents, situades a Barcelona —ara mateix, al segle XIX i al segle XVIII: de fet, és una elegia a Barcelona—, protagonitzades per tres dones —la propietària d’una xocolateria de renom; la serventa que coneix de prop l’imperi xocolater que Antoni Sampons va muntar al Born; la dona de l’inventor d’una màquina per processar xocolata que, per haver-se enfrontat al gremi de xocolaters, ha d’exercir clandestinament el seu ofici—, narrades en tercera, segona i primera persona, i ambientades de forma directa o indirecta en l’art de la fabricació de la xocolata. A l’altra banda d’aquest rerefons, a la sofisticació xocolatera d’ara li correspon la història d’un triangle sentimental que es fa i desfà a través dels anys; a l’època de la industrialització progressiva del gremi de xocolaters s’hi desenrotllen els avatars d’una ascensió social, i quan la producció de xocolata era un ofici artesà, l’anècdota argumental se centra en els antagonismes i les incerteses i les aventures provocades per l’afany de saber i de buscar el triomf de la raó. Però si en comptes de ser una col·lecció de novel·les breus Desig de xocolata es pot llegir com una novel·la llarga, és perquè Care Santos les uneix amb la presència d’un objecte que passa de mà en mà a través del temps, una xocolatera de porcellana blanca que esdevé, en fi, l’autèntica protagonista del llibre, validant la creença d’un dels personatges que “dins dels objectes hi viuen històries i veus que les expliquen” i que “es veu que les presències s’estimen més viure en objectes petits, gairebé insignificants”.

Desig de xocolata ni avorreix ni descarrila, està ben travada i s’organitza amb coherència, i a l’autora no li sap greu l’ús de la ironia quan s’adona que tiba massa les circumstàncies atzaroses per fer que al final li surtin els comptes d’acord amb el pla previst. Potser no és cap novel·la necessària ni imprescindible, però Desig de xocolata compleix amb l’objectiu que sembla perseguir: satisfer el desig de lectura dels lectors que busquen entreteniment, emoció sentimental i, a més a més, els agrada la història sense atrevir-se a llegir llibres específics d’història. Més enllà de l’abast d’una prosa convencional agradable i d’una matèria narrativa que és difícil que continuï sorprenent després de sorprendre per primer cop —és probable que s’esvaeixi aviat de la memòria—, el que segurament pot quedar més sigui el rar moviment de les ànimes d’uns personatges cap a la idea d’una temporalitat vista únicament amb uns ulls elegíacs, una temporalitat que pren forma i cos en una xocolatera de porcellana blanca i que s’apodera d’ella: per un moment, durant el procés de lectura, el temps s’hi fa visible, i el lector ho agraeix.