Recuperar els clàssics, encara

Allà a l’any 1845, l’historiador valencià Vicent Boix publicava la seua monumental Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia, una obra inspirada, segons el mateix autor, en “el recuerdo, pues, de tantas glorias casi olvidadas y el sentimiento que nos inspira la pérdida esos restos de nuestra respetable literatura antigua”. Eren les paraules d’un romàntic. Amb tot, en el fons, el que feia Boix era només plànyer una realitat: la destrucció de manuscrits posteriors a les desamortitzacions era un pas més en la desconnexió del seu temps amb un passat literari ple de glòries que, llevat de poques i simbòliques excepcions, ja no es podien llegir.

Més de segle i mig després es pot ben dir, però, que la realitat és una altra. El 2013 acabà amb l’edició crítica dels Sermons de sant Vicent Ferrer i del Psalteri de Joan Roís de Corella, gràcies a V. J. Escartí i a J. L. Martos, respectivament. Un Psalteri que és ara, el 2014, que arriba als lectors mentre, de passada, renaix de les flames eternes a què el condemnà la Inquisició. No ho fa a soles. Ja és imminent la publicació de l’Obra completa del mateix autor, també sota el guiatge d’Escartí. No són els únics, evidentment, ni tampoc els últims.

Però què hi ha entre el plany de l’historiador del xix i aquestes últimes edicions? Què ha ocorregut en aquest més de segle i mig perquè passem del silenci a l’edició i –siguem optimistes– a la lectura de les grans obres medievals i modernes valencianes? En primer lloc, una Renaixença. I és que el moviment cultural que marcà la segona part del segle XIX ajudà a redescobrir tot un passat literari i portar-lo als prestatges. El romanticisme boirós hi tenia part de culpa. No debades, veia en aquestes obres el millor exemple de la glòria valenciana medieval perduda. I idealitzada, òbviament. Cavallers, espasses, batalles contra l’infidel… i cròniques. La de Jaume I era la més coneguda, però també la més excepcional.

Ho era perquè, a diferència d’altres obres clàssiques, el Llibre dels fets ja havia despertat gran interès abans del segle XIX, tònica que es mantindrà durant el huit-cents. Abans de les amargues paraules de Boix, ja havia estat editada dues vegades, i després una de més: el 1873, amb la publicació de l’edició del provençal Charles de Tourtoulon, traduïda al castellà per Teodor Llorente. Perquè en aquesta, com en la majoria d’edicions dels clàssics fetes al País Valencià fins al segle xx, tota introducció o comentari es feia en castellà, malgrat que hi inclogueren en molts casos l’original en valencià. La llengua medieval, al capdavall, havia esdevingut per a ells relíquia, que podia ser contemplada, però amb prou faenes compresa pels lectors contemporanis. Això canviaria, ja ho sabem, però no encara.

Íntegrament en castellà s’edita també el Cancionero de la Academia de los Nocturnos de Valencia, el 1869. I la segona i la tercera parts de la Crónica de Valencia, de Martí de Viciana, entre el 1881 i el 1882, gràcies a la Sociedad Valenciana de Bibliófilos. Aquesta, però, no hauria necessitat traductor, perquè la faena ja l’havia feta el mateix autor, historiador i cronista del xvi, que, com Beuter, no dubtaria a passar al castellà la seua obra per motius de mercat editorial. Per a veure la Crónica editada completament, però, haurem d’esperar fins al segle xxi. Joan Iborra, entre el 2002 i el 2013, n’ha editat les tres parts que ens han pervingut. La primera, perduda, encara espera un favor dels déus.

A mesura que s’apropa el segle XX, el vigor de la Renaixença augmenta. Les edicions també

A mesura que s’apropa el segle XX, el vigor de la Renaixença augmenta. Les edicions també. En pocs anys s’hi acumulen. Primer de tot les famoses Trobes en lahors de la Verge Maria, el 1893, amb poesies dels grans del segle xv, Roís de Corella, Gassull, Fenollar o Roig. Més tard, el canonge Roc Chabàs presenta un estudi sobre els sermons de sant Vicent Ferrer i edita el conegudíssim Espill o Llibre de les dones de Jaume Roig. No era poca cosa, l’última edició, obra de Carles Ros, havia aparegut el 1735. Aquest, el 1905; això significava cent setanta anys d’antiguitat. Molt. Massa. Sis anys després, la Sociedad de Bibliófilos rescata Timoneda, amb el primer volum de l’Obra completa, que també en seria l’últim. Encara faltava una curiosa edició de la Crònica de Muntaner, i quatre obres de Corella aplegades en dos volums, el primer, amb el Parlament de casa Mercader i Tragèdia de Caldesa, el segon amb Lo jardí d’amor i la Història de Leandre i Hero. I ja estem a l’any 1922.

Amb els anys vint arriba la febre pels dietaris i els llibres de memòries. La culpa la tenen estudiosos com Francisco Almarche, que publica el compendi Historiografia valenciana com un far que guia a la costa, o Sanchis Sivera, que entre altres recupera el Llibre d’antiguitats de la Seu de València. Altíssim grau de responsabilitat té també una associació com Acción Bibliográfica Valenciana, fundada el 1920 a iniciativa del marqués de Malferit, després d’una reunió a sa casa el 16 de gener amb aficionats als estudis bibliogràfics, com comentava la premsa de l’època. L’entitat es proposava publicar obres històriques valencianes. I ho va fer. En poc més de deu anys, apareixen el Dietari dels germans Vich, el de Català de Valeriola, l’anomenat Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim i el Llibre de memòries de la ciutat i Regne de València, aquests dos últims íntegrament en valencià. Tot un canvi de tendència.

Abans de la Guerra Civil, encara apareixen més obres gràcies a estudiosos valencians, siga a València o a Barcelona, com en el cas dels Sermons de sant Vicent Ferrer, o a Madrid, com el dietari de Pere Joan Porcar. Obres que no preveuen el silenci. Perquè arriba de sobte.

La guerra posa fi a una època. Sense possibilitat de rèplica. No debades, acaba radicalment i per un quant temps moltes de les dinàmiques de recuperació cultural valenciana. El redescobriment de textos antics en fou una de les damnificades. Al País Valencià, el tall que provoquen la llarga guerra i la més llarga postguerra i l’eterna dictadura és ostensible i infinitament gràfic. Una mena de desert. No serà fins a l’arribada de la democràcia i de noves generacions d’estudiosos, amb Sanchis Guarner al capdavant, que tornem a veure l’aparició d’obres clàssiques valencianes amb certa regularitat i vigor. Un procés en creixement durant els anys noranta, que no s’aturà amb el canvi de segle i que, ara, el 2014, continua impertorbable, sota l’atenta mirada d’un Vicent Boix que allà dalt, des de l’Elisi, deu somriure, lleument complagut.