L’escarabat de Manuel Boix

Hi ha en l’obra de Manuel Boix un important llenguatge metafòric. En una ocasió vaig escriure que Boix remetia a la pintura alemanya, a Dürer i Cranach. Un cert gest gòtic, una manera freda i punyent, continguda; un dibuix exquisit, treballat, enlluernador, pura filigrana. No sembla un pintor mediterrani, sinó nòrdic, flamenc: un Bosch valencià, per a entendre’ns. Evidentment, aquestes precisions són massa agosarades, però ja enteneu què vull dir. L’univers de Boix ens remet més cap a l’escola dels fills de Van Eyck que cap als de Giotto.

Ho pensava mentre visitava l’exposició a la Universitat de València, titulada El viatge del temps. Hi trobem el Boix escultor i el gran dibuixant, i alhora aquell joc de símbols i d’al·lusions, d’estats de somni. Quan ens endinsem en la poderosa sala de la Universitat, solemne i elegant, les obres de Boix llueixen amb llum pròpia: l’escultura Caribdis sembla una fera extreta d’un bestiari, i els objectes que l’acompanyen per moments recorden els d’un gabinet de curiositats d’història natural. Tot contribueix a crear aquest estat de fantasia i de realitat, de vida i de mort.

Boix dibuixa cucs de seda en un dels seus quadres més espectaculars, i el moviment i l’amuntegament són mòrbids i inquietants, i ens remet tant a la metamorfosi com al podriment. Però per sobre de tot hi ha dues obres que destaquen i que estan íntimament relacionades: la primera, un monumental llenç pintat amb grafit, titulat Lampedusa, on es veuen cossos humans que cauen l’un rere l’altre sobre un munt de cadàvers. Enfront d’aquest quadre, hi ha la barca d’Aqueront, una peça escultòrica que també al·ludeix als viatges suïcides i dramàtics dels immigrants. Davant de la barca, com un mascaró de proa, Boix ha posat l’escultura d’un escarabat: en concret de l’escarabat que mata les palmeres, el morrut nefast i implacable. I així, amb la genialitat que el caracteritza, introdueix per primera vegada en la iconologia de l’art la imatge d’aquest escarabat.

Segons m’explicava l’artista, al pati de sa casa van plantar una palmera el dia de la seua naixença, que recentment va patir l’atac de la plaga i ara es debat entre la vida i la mort. I aquest és el gran missatge de l’exposició de Manuel Boix: la consubstancial precarietat de tot allò viu. Al capdavall, la vida és com un llarg i atzarós viatge a la barca d’Aqueront. La mort ens fita a tots, com aquell escarabat de morro llargarut fita les nostres estimades i inermes palmeres.