Pintar és una batalla

Abans d’anar a visitar Nico Munuera (Lorca, 1974) li faig una ràpida telefonada, per assegurar-me que ens espera. S’activa el contestador automàtic, que m’anuncia que està de viatge, i que per a qualsevol cosa urgent que necessitem truquem a un altre telèfon. Ho faig una mica inquiet i contesta la seua companya, i li pregunte si Nico és de viatge i s’ha oblidat de la cita amb nosaltres. Riu i diu que no, que és al seu estudi de Mislata, però que per a Nico “de viatge” engloba si fa no fa estar fora de casa, tant a Madrid, a Mèxic o, fins i tot, a Mislata. Amb aquest primer ensurt arribem al seu estudi, situat en una planta baixa del carrer del mestre Palau. Nico és d’estatura mitjana, de gestos enèrgics, riure espontani i uns ulls verds molt expressius. Un fulard vermell al coll és l’única nota més o menys distintiva: pel que fa a la resta, a la manera de vestir i de parlar, és d’una gran naturalitat i sinceritat. No hi ha cap posa, ni cap desig d’aparençar, ans al contrari: quan li diem que és un dels artistes de la seua generació més reconeguts, i sobre el qual hi ha menys dubtes, se sorprén, i tampoc en aquesta sorpresa (reiterada, perquè cal dir que ell insisteix a no creure-s’ho, tantes esperances dipositades en la seua persona), en aquesta sorpresa, dic, no hi ha cap falsa modèstia, si no possiblement la manifestació de la seua manera de ser.

De seguida ens sentim a gust en aquella planta baixa, d’un edifici qualsevol de l’eixample obrer de Mislata. Li pregunte qui fou el mestre Palau i no m’ho sap dir, però m’assegura que hi ha a València un altre carrer amb el mateix nom i que allò causa molts problemes als transportistes. Sonen les Variacions Goldberg en la versió de Glenn Gould, i allò, juntament amb els seus quadres abstractes, amb aquelles poderoses experimentacions amb vermells, blaus i ocres intensos, produeix una plena sensació de benestar. L’obra de Munuera atresora una sorprenent tensió, tot i ser tan seràfica i plàcida: no hi ha morbidesa, ni facilitat, tot té la tensió justa. És un misteri la manera com, amb una obra tan abstracta, es pot aconseguir un quadre que siga emocionant i alhora punyent, suggeridor i atractiu a la retina. Li dic que aquest és el seu gran mèrit, l’instint natural per a saber dotar del que és necessari l’obra, i que potser això és el que li és consubstancial i el que la fa tan especial. Però Nico insisteix a restar importància al que fa. Per convéncer-lo, li comente que pintors com Jordi Teixidor segueixen i admiren el seu treball. “Saps com el vaig conéixer?”, em diu rient, aquell riure explosiu, que mostra una dentadura perfecta. “Quan començava a pintar, com que no em podia pagar el transport de quadres per a les diferents exposicions, ajudava com a peó un transportista. Era un home molt particular i malcarat, amb molt males puces. Un bon dia, aprofitant un viatge a Madrid, vam portar uns quadres de Teixidor. El transportista es va enganxar per telèfon amb ell, perquè en aquell lloc no podia aparcar i pretenia que el pintor baixara al carrer a recollir les obres… El cas és que jo li vaig pujar els quadres, a Teixidor. I la primera cosa que em va dir, quan em va veure, fou: ‘Què li passa a eixe senyor?’ Jo vaig haver de calmar-lo…”. Nico riu, aclucant molt els ulls. “Vaig pujar esperançat en descobrir el lloc creatiu d’un dels meus ídols i em vaig trobar enmig d’una batussa fenomenal! No volia que s’enfadara! Després ens hem tornat a veure, però no sé si sap que jo era aquell ajudant del transportista…”. S’atura un moment i conclou: “I, tanmateix, amb Teixidor he aprés a veure la pintura com un fet pur, que es tanca en si mateix… Amb Teixidor, i també amb Yturralde, i Hernández-Pijuan”.

Li comente que l’obra de Teixidor és molt intel·lectual, que hi ha un discurs profund, molt cerebral. Vull saber més sobre el seus orígens pictòrics, què és el que el va motivar a endinsar-se en aquell món. I em diu, per a la meua sorpresa, de nou restant transcendència a tot plegat: “En realitat, fins a divuit anys no havia pintat res, no havia agafat cap pinzell… No m’interessava gens ni mica l’art. Imagina que el viatge de final de curs de COU fou a Itàlia i no vaig voler anar-hi! Em vaig dir: ‘Uf! quin rotllo tant de museu!’”. Riu, divertit de la meua sorpresa. “Jo vaig començar la carrera de Matemàtiques a Múrcia… Volia ser matemàtic, i els meus pares estaven molt contents d’això. Però em vaig enamorar, i al germà d’aquell amor li agradava dibuixar… Total, que li vaig preguntar on havia comprat el seu bloc de dibuix i me’n vaig anar a un basar xinés i em vaig emportar tot de colors a casa…”. Li seguisc el joc una mica i li dic: “O siga que fou l’amor el que et va fer descobrir la teua vocació!”. Nico riu i afig que, per a ser exacte, fou “el desamor”: “Al cap de dues setmanes vaig trencar amb ella i en un rampell de desesperació vaig començar a pintar… D’ací ve tot! D’aquell amor frustrat”, i assenyala amb la vista dotzenes de llenços amuntonats. “Però si quan vaig començar no sabia ni qui era Andy Warhol! I quan el vaig descobrir em va impressionar tant que en la carrera em vaig afartar de pintar pop!”...

Li pregunte per Glenn Gould, que segueix tocant el piano, i cantussejant, en aquella estranya litúrgia bachiana. Em diu que les sèries les fa generalment amb un disc de música, que es posa una vegada i una altra, fins a desesperar els seus ajudants. Abans fou Miles Davis (i en concret, insisteix, el disc Bitches Brew) i per a la sèrie White Drift fou Nick Cave. “La música m’aporta un estat d’ànim. La utilitze molt… Les Variacions Goldberg, amb Gould, em serveixen ara per a una sèrie més pausada, on un quadre condueix a un altre, amb una variació mínima, quasi no passa res però…”. Em sembla convincent, i mire aquells papers pintats amb interés i hi descobrisc una certa progressió, dins d’una mateixa gamma cromàtica. Li pregunte què pensen els seus pares de la seua vocació artística. “Mon pare és electricista i ma mare obrera d’una fàbrica. Gent humil, treballadors fins a la medul·la. I, evidentment, no entenen res de tot açò. Com si foren matemàtiques! Els admira que em puga guanyar la vida… Però, fixa’t!, els estic molt agraït, perquè mai no es van oposar que estudiara Belles Arts a València. Em van donar suport plenament, i sense entendre un borrall d’art. I això és molt meritori!”.

Té molta raó. Recorde que amb Miquel Navarro, que viu uns quants carrers més enllà, fou precisament a l’inrevés, i va haver de superar la ferma oposició familiar respecte del seu deler artístic. Li pregunte si veu el Miquel i em diu que no, que en realitat ell va a aquell taller i, després d’entrar, abaixa la persiana i no es mou d’allí en tot el sant dia. Viu a l’Eliana i no es relaciona gens ni mica amb el seu paisanatge mislater. “Estic ací perquè vaig trobar un baix que podia pagar”, resumeix. “No m’hi relacione gens, i el que pinte ací ho podria fer en qualsevol altre racó del món. El baix quasi el tinc amortitzat i és purament utilitari”.

És una bona explicació. Però trobe a faltar una mica més d’implicació social en els joves artistes, i no sols per Nico, sinó en general; massa sovint fa l’efecte que són impermeables a la realitat social en la qual viuen: no acostumen a participar en activitats culturals, en moviments ciutadans, a manifestar posicionaments polítics i, per acabar, fa l’efecte que tots ells són “apolítics” i viuen al marge de tot. Nico em confessa que no llig les notícies, que fins i tot evita estar informat. “Visc molt apartat de tot. Em costa molt associar-me… Podria pertànyer a algun grup, a alguna associació, però de seguida trobe coses que m’inquieten, que em posen en desacord… Fixa’t que no sóc ni de l’associació valenciana d’artistes! Sóc un incrèdul! A més a més, em dedique tan plenament al meu treball, amb tanta concentració, que no done per a més. Sóc incapaç de fer més coses! Per a pintar t’has de concentrar plenament”. Tot plegat em deixa una mica sobtat, però Jesús Císcar, que papalloneja per l’estudi fotografiant detalls, es despenja de sobte donant-li la raó: “Estic d’acord amb tu en tot!”, diu terminantment i, de colp i volta, em quede sense arguments.

“A més, pintar la realitat fa moltes vegades que l’obra es convertisca en un cartell. En un cromo. Jo partisc d’un camp limitat més menut… Com la música! Que és pura abstracció… O penses que la música serveix per a la denúncia social?”. Quede una mica parat, i pense en Così fan tutte o en El barber de Sevilla (i no parlem de La Marsellesa!), però m’imagine que per a Nico l’òpera no entra dins del seu discurs, i que també parla de música “en estat pur”. “I per què titules en anglés les sèries?”, li deixe caure ara una mica a boca de canó. Em diu que així aconsegueix allunyar-se més de l’obra, i li resulta més abstracta, “perquè l’anglés no és la meua llengua”.

A mesura que la conversa ha anat avançant, Nico s’ha anat posant més seriós, sense abandonar mai la franquesa i el caràcter extravertit que el caracteritzen. Defensa la seua independència, la seua incredulitat respecte de tot, una mena d’escepticisme universal, de no prendre’s res massa seriosament. Li pregunte per artistes que admira i es resisteix a donar noms. “Et diria que ningú!”, afig rient. Però finalment em parla de Ferran Gisbert, de José Luis Cremades, de Vanessa Colareta, de Chema López “que és un crack”. De sobte, s’adona que bona part d’ells són figuratius i alguns de molt joves. “Els més joves estan plens d’energia i d’il·lusió, i m’agrada molt parlar amb ells. Això ja ho deia Hernández-Pijuan, que evitava reunir-se amb els pintors de la seua edat perquè sols parlaven de diners!”.

Però les meues crítiques, o diguem-ho així, la manifestació dels meus dubtes, han anat fent camí. Els artistes haurien d’implicar-se més? Haurien de ser més inconformistes? Estar més presents en la seua societat i crear més opinió pública? Nico conclou l’entrevista amb aquesta observació: “Sóc com un corredor de fons. O, si vols, com un alpinista, que s’enfronta en solitari a una escalada arriscada, jugant-se la vida, amb uns guanys molt imprecisos i incerts, però que ho fa perquè li agrada, tot i que aquella elecció el faça passar-ho malament, patir molt, i haja de dedicar-li tota la seua energia i concentració… Pintar és una batalla, però jo hi estic perquè vull!”. I de sobte riu, i per a traure transcendència al que acaba de dir, afig, amenaçador: “Però si trobe una altra cosa que m’agrade més… Ho deixe tot!”.