Entre l’èpica i la passió per la igualtat del comunisme
Tenia 13 anys quan la República; només en passà vuit més al país, i d’aquests, tres en guerra
Sebastià Piera ha mort a primers de març, el dia 8. Es veia venir, perquè en duia molts a sobre i això el feia la prova vivent d’una època; més ben dit, la prova d’una opció, d’una actitud, d’una manera de viure en un segle que va arribar amb la convulsió de la Gran Guerra primer, ara fa cent anys, i aquella revolució, a Rússia, tres anys després, que tants espants i tantes esperances escampà. Va néixer just en aquelles setmanes d’esglai per a uns, d’esperança per a molts i de commoció per a tots, i va créixer fruint del seu entorn rural, amb un riu gran i rius petits sovint secs, però amb tolls de peixos, d’espadats altíssims, de valls poc amples i un sol vermell; cal dir-ho d’aquesta manera perquè ell deia que sempre li tornava al cap, com un rebot, l’època que anava de la infància al final de la guerra, i que no sabia com era que li passava, però que aleshores el record dels homes s’omplia de paisatges, i és en aquella època que es va formar, de fet va ser l’única època en què va viure a Catalunya d’una tirada, perquè tenia 13 anys el dia que va venir la República, i de fet només en va passar vuit més al país, i d’aquests vuit, tres fent la guerra. Després va venir d’amagat, clandestí, i de seguida el van agafar i l’exili ja no es va acabar mai més.
La seva vida no és
Però en els anys que va créixer entre tot aquell paisatge que no deixava mai, poblaven el país joves hegelians sorgits de les classes mitjanes urbanes, dels confins rurals, dels tallers, de les fàbriques o els taulells del comerç: no els agradava la realitat en què vivien i la volien canviar de dalt a baix, molts d’ells ni tan sols s’havien incorporat de manera estable a cap ofici a causa de la seva joventut, menyspreaven la classe política que havia ascendit el 1901 —la dels Prat de la Riba, Cambó o Estelrich— perquè valoraven com un fracàs la política que havien practicat. Havien passat l’adolescència sota una dictadura i molts havien vist pares i parents a la presó, la llengua que parlaven perseguida i les festes, prohibides.
La joventut els va arribar amb una República que en l’imaginari col·lectiu popular simbolitzava totes les ruptures i l’assoliment de totes les ànsies. És a dir, massa coses i totes elles, les que fossin, passionalment estimades. Quan molts d’ells la van defensar en alçar-se en armes el general Franco, sabien que no defensaven tan sols el més elemental —una existència digna en un país menut i lliure—, sinó també el món. Al capdavall, aeroplans italians bombardejaven Barcelona, esquadres aèries alemanyes destruïen localitats basques amb una crueltat calculada i homes i dones de 60 nacions diferents havien arribat voluntàriament a Espanya per defensar el que aquells nois i noies defensaven.
Era la resistència
La derrota de 1939 va escampar pel món un nombre extraordinari d’aquells joves. No pocs van seguir lluitant de maneres distintes en els fronts europeus fins el 1945, però la derrota del feixisme no va arribar a Espanya malgrat el seu esforç. Alguns van conservar l’esperança i decidiren materialitzar-la actuant clandestinament contra la dictadura i per la democràcia; la militància comunista de molts d’ells els va fer sentir els efectes precisos de l’estalinisme i la Guerra Freda, no tan sols damunt les seves creences, sinó també damunt la seva vida privada. Els finals van ser diversos. Van veure les seves famílies escampades, molts d’ells mai més no es retrobarien tots altra vegada, ni tan sols per ser enterrats després de morts. Així va passar amb els Piera-Llobera.
Sebastià Piera no solament es va trobar en aquest context local i universal, sinó que hi va participar amb decisions pròpies que van fer que amics i adversaris el definissin com un revolucionari, una coincidència d’opinió que en consolida la identitat. Si coneixem els fets que va protagonitzar Piera, les seves accions en aquells anys densos del segle, tindrem una èpica i un relat que li dóna cos. I és útil conèixer-ho per saber de què són capaces les persones per tenir un món millor, més igualitari. I perquè saber ens ajuda a discernir el que ens agrada i el que no, i ens fa triar.
Però la interrogació primordial és: què passa quan traiem l’èpica, quan traiem els fets? Què queda per a nosaltres? Què queda d’exemplar? De fet, la vida de Piera no és exemplar. Com pot ser un exemple tant patiment, tanta violència, tant dolor? No només per les detencions, exilis, vulneracions de drets, ruptures familiars i el terror exercit pels estats espanyol i francès, sinó també per haver de matar, per haver de condemnar, per haver de perseguir. Allò exemplar no és en l’èpica; allò exemplar és el llegat, el patrimoni, el sediment. Piera —i tants altres com ell— és històric no pels fets que va generar o per la seva capacitat de generar-ne —com seria el cas d’un gran legislador, un gran pensador, un fundador, o qualsevol element eminent—; Piera és històric en sentit moral, és a dir pels actes, no pels fets. És la seva actitud davant el context històric el que sobreviu a l’èpica, i esdevé patrimoni.
No estic segur que
Si el patrimoni és el que s’hereta dels avantpassats i es lliura com a llegat als més joves, poques coses hi ha més fortament inscrites en la memòria de les classes subalternes que els actes contra les tiranies, o la successió de rebel·lions, o els esforços contra les distintes opressions i injustícies. Tot això constitueix la memòria democràtica, el patrimoni ètic d’aquella part de la ciutadania que amb el seu esforç ha contribuït a democratitzar les relacions socials humanes, ha assolit cotes més altes d’igualtat i ha dotat la societat amb un estat de dret, malgrat l’oposició d’una altra part de la ciutadania, contrària, reticent o indiferent a aquesta democratització.
Honorar Sebastià Piera és commemorar la resistència ordinària a la dictadura, la que actua per l’impuls d’una insurrecció ètica interior, genera una actitud i promou uns esdeveniments. No és un patrimoni de dolor, sinó de valors.
En una de tantes converses, li vaig sentir dir que per ell el comunisme no era un règim o un sistema, sinó “una passió per la igualtat”. Piera forma part de l’ètica de la igualtat, la seva vida indica que el comunisme ha estat un moviment i una cultura bastant més complexos que la imatge de Ceaucescu enderrocada per una multitud amb ànsia de llibertat i democràcia. Piera, als darrers anys, ha estat honorat pel seu partit i pel seu país, amb mencions i homenatges deguts. Però no estic tan segur que sigui reconegut el seu valor ètic com una part del nostre patrimoni democràtic. De fet, la institució que hauria de vetllar per aquest patrimoni —el Memorial Democràtic— és una mena de tanatori polític confessional. Llàstima. Mentrestant, evoquem els soldats de Pandora, “aquells qui tenen l’esperança”, segons va escriure Paul Nizan.
Ricard Vinyes és autor d’El soldat de Pandora, biografia de Sebastià Piera.
