Memòries de foc i d’aigua

"La creació del Cos de Bombers el 1833 va ser tan sols uns anys anterior a la realització del primer daguerreotip a Barcelona, el 1839”, recorda l’historiador Daniel Venteo. Ho fa a la Sala Ciutat, on fins al 28 de març es pot veure un tast de 35 fotografies de les 52.000 que l’any passat van viatjar des de l’antic fons que hi havia a la caserna dels bombers del carrer Provença fins a l’Arxiu Municipal de Barcelona. La mostra, comissariada per Venteo, ofereix un recorregut que abasta entre 1860 i 1950. Malgrat la importància de la xifra, aquestes fotografies només representen un 20% de les que va arribar a tenir l’arxiu primitiu, un dels més complets del continent, que ha patit diversos saquejos al llarg de la història. A part de l’antiguitat, la importància d’aquest fons rau en el fet que —a partir de 1960— els bombers barcelonins van ser pioners a l’hora d’anar acompanyats d’un fotògraf propi que documentava totes les sortides, ja fos per il·lustrar classes teòriques, per cedir les imatges a la premsa o bé per usar-les en judicis. Aquest va ser un servei únic a Espanya i un dels pocs del món, que fins i tot, en el cas de grans sinistres, realitzava filmacions en 16 mil·límetres per cedir-les a Televisió Espanyola.

Permanent lluita contra el foc. La Sala Ciutat és a prop del carrer Hèrcules, on segons l’escriptor i periodista Víctor Balaguer, un dels primers estudiosos de la història de la ciutat, hi va haver el primer parc de bombers a Barcelona. Ricard Cervantes, durant molts anys responsable de l’arxiu fotogràfic de la desapareguda caserna del carrer Provença, és fill de bomber i ensenya amb orgull una foto en què apareix el seu pare: “Abans era una feina molt vocacional i familiar, ara el perfil és algú a qui agrada l’esport o l’escalada i hi veu una feina assegurada i amb bons horaris”.

La història dels bombers —aquells que maneguen una bomba d’aigua— va lligada a l’evolució de les ciutats. El primer d’aquells ginys s’anomenava siphos i va ser inventat per l’enginyer grec Ctesibis d’Alexandria al segle IV aC. Però no va ser fins al 22 dC quan un gran incendi a Roma va convèncer l’emperador August de crear un cos de bombers (els vigiles) i redactar les primeres ordenances, que obligaven les indústries perilloses a instal·lar-se fora les muralles (d’aquí procedeix el carrer de la Palla de Barcelona), i tots els edificis a disposar de grans gerres d’aigua, algunes de les quals han estat trobades a l’antiga Barcino.

Llavors els incendis eren molt freqüents, les cases eren de fusta, els carrers eren singularment estrets i els tallers convivien amb els domicilis. Aquest primitiu cos de bombers es dividia entre els aquarii (que organitzaven cadenes humanes amb cubells), els uncinarii (que utilitzaven perxes amb ganxos per retirar portes i parets en flames) i els siffonarii (que feien servir les primitives bombes de mà).

El primer incendi documentat a Barcelona va tenir lloc el dia de Nadal de 1379 a l’església de Santa Maria del Mar, quan es va cremar l’altar major. El 1608, els consellers del consistori van fer una crida als paletes i fusters de la ciutat (els primers bombers de facto) per apagar un foc que s’havia declarat a la Duana. I el 1716 es van publicar uns primers reglaments que obligaven a tocar les campanes en cas de perill i a acudir al lloc de l’incendi sota amenaça de multa. En el cas que les flames poguessin estendre’s, cridaven l’exèrcit, i llavors s’enrunaven els edificis dels voltants a canonades per aïllar el foc.

Durant el segle XVIII es van comprar diverses bombes hidràuliques, i el 1797, els veïns del carrer Marquès de Barbarà es van queixar al capità general Agustín de Lancaster dels diversos forns de vidre que funcionaven en aquell carrer; Lancaster va dictar llavors unes ordenances que obligaven les fàbriques que aleshores omplien la Ribera i el Raval a aixecar les seves xemeneies per damunt de les cases dels voltants i a disposar de magatzems subterranis per guardar-hi la llenya. Quan el 1802 el rei Carles IV va visitar la ciutat, el reglament encara no s’havia aplicat.

No va ser fins al Trienni Liberal (1820-1823) que es va crear un cos conegut amb el nom de Sapadors Bombers, que va ser dissolt quan Ferran VII va tornar al tron. Poc temps més tard, el 1826, el consistori barceloní va crear una companyia de 25 homes per apagar focs sota l’autoritat de l’arquitecte municipal (una funció que aquests tècnics van tenir durant molts anys). I tot i així, el primer reglament del cos no es va publicar fins al 1833, moment que es considera fundacional en el cas de Barcelona.

Assegurança antirevolucionària. A la primera meitat del segle XIX, Barcelona va conèixer un gran nombre d’esclats socials, entre els quals va destacar l’incendi de convents i de la fàbrica Bonaplata de 1835. Com a resposta a les nombroses revoltes, per les mateixes dates es va crear la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis (La Mutua), que gestionava el cos de bombers. Era una empresa privada que oferia protecció contra el foc i que disposava de tres bombes franceses i d’una companyia d’homes. En aquells anys, la introducció de màquines de vapor en la indústria va fer créixer el nombre de sinistres. Com a resposta, el 1842 van aparèixer els primers uniformes i els primers models de casc, coincidint amb els bombardeigs del general Espartero i la revolució de la Jamància.

En aquells anys el comandament dels bombers es repartia entre dos caps, un de l’ajuntament i un altre de La Mutua. L’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias, que va ser-ne el primer cap en exclusiva a partir de 1847, va publicar el Manual para la estinción de incendios, que —juntament amb altres volums dedicats al tema— es pot consultar online a la web dels bombers (bcn.cat/bombers). El gran incendi d’aquells anys va tenir lloc el 1861, quan el Liceu va cremar durant la celebració del carnestoltes. L’edifici va quedar destruït, i la llegenda explica que s’hi va trobar una nota anònima que deia: “Sóc un mussol i vaig tot sol, si el torneu a aixecar el tornaré a cremar”. El cos de bombers no va ser de jurisdicció municipal fins al 1865, quan el consistori es va fer càrrec del servei. Posteriorment La Mutua seguiria com a societat d’assegurances (encara hi ha molts edificis de Ciutat Vella que llueixen les seves plaques incrustades a la façana).

L’empresari filantròpic

Josep Xifré va ser un dels empresaris més rics de la seva època, algú a qui la ciutat encara recorda com el patrocinador dels famosos Porxos d’en Xifré. El que no sap tanta gent és que aquest mecenes —que va viure molts anys a Nova York—, el 1840 va portar una moderna bomba de vapor nord-americana per apagar incendis i que guardava als baixos del seu domicili a la plaça Palau, i que si era necessari cedia a l’ajuntament, ja que era més moderna que les disponibles llavors a Catalunya. Ell mateix es va nomenar capità de bombers i sortia personalment a col·laborar en l’extinció dels sinistres, tot agafant fama de valent i bona persona. L’agost d’aquell mateix any, el diari El Constitucional informava que en Xifré havia ajudat a apagar un foc en uns magatzems de la Barceloneta, acompanyat dels seus criats.

El perill que comportaven les flames aviat va generar herois populars, com ara el sabater Francesc Varnet i el mariner Josep Grau, que es van distingir en l’extinció d’un incendi el 1821 en una casa del carrer Regomir. El primer bomber conegut que va morir en acte de servei va ser un jove arquitecte anomenat Joan Klein, traspassat en un sinistre al carrer de l’Hospital el 1877.

Tots aquests riscos van obligar a plantejar una professionalització més gran dels homes i una creixent modernització dels equips, que va trobar en les dues exposicions, la Universal i la Internacional, el seu moment àlgid. El 1888 es van comprar diverses bombes de vapor i es van instal·lar boques d’incendis als carrers. La incorporació de les antigues poblacions del pla de Barcelona —cadascuna amb la seva caserna de bombers— va justificar la creació d’una seu central, que el 1890 es va situar al Palau del Governador de la Ciutadella, i el 1928 —amb motiu de la segona Exposició Universal—, al carrer Lleida. Totes dues exposicions van servir per renovar integralment el material. El 1889 es va comprar una bomba Liusna-3 (coneguda com la Sueca) i poc després tres carros de socors Leon-Renault (un d’ells es podrà veure en el futur museu dels bombers). El 1929 va significar el salt tecnològic més gran del cos en tota la seva història en adquirir de cop més de 30 vehicles nous.

Incendis històrics. L’èpica d’aquest cos està farcida de grans sinistres, com el que va cremar el 1906 el Teatre de les Arts del carrer Floridablanca, o els incendis de convents durant la Setmana Tràgica. El Teatre Principal, un dels immobles més emblemàtics de la ciutat, també ha estat dels que han viscut més sinistres. Quan era de fusta va patir les flames en diverses ocasions, i en ser reedificat en pedra va resultar totalment destruït el 1787; i tanmateix, encara va conèixer tres focs més els anys 1915, 1924 i 1933.

Entre els incendis més virulents que ha patit Barcelona, cal parlar del que va destruir un magatzem de fusta del carrer Joaquín Costa el 1929, en el qual van morir els bombers Josep Flamerich i Carles Smith. Potser el més recordat va tenir lloc el Nadal de 1932, quan es van incendiar els famosos magatzems El Siglo, la desaparició dels quals va fer possible que el carrer Pintor Fortuny pogués arribar fins a la Rambla.

Aquell mateix 1932 es va construir la caserna central del carrer Provença, on va començar a funcionar un nou número de telèfon d’emergències. Els bombers van ser un dels primers cossos públics a disposar d’una línia telefònica pròpia a partir de 1884. El 1914 tenien número propi —el 3000—, que més tard seria el 12345 i, a partir de 1932, el 79000. Després de diversos canvis, el 1975 va entrar en funcionament el 080, que en un futur seria substituït pel 112.

Els bombardeigs de la Guerra Civil van suposar un dur repte per als bombers, que van patir un gran desgast humà. L’aviació italiana realitzava atacs successius sobre el mateix objectiu, pensats per afectar també les unitats de rescat. Passat el conflicte, el gener de 1951 es va incendiar la seu de l’ONCE al carrer Ample, amb la mort del bomber Francesc Ribas. I la tardor de 1964, un foc en una fàbrica de plàstics al carrer Rector Triadó de Sants va provocar la mort de dos bombers més (Joan Gimeno i Rafael Calderón).

Els sinistres en instal·lacions industrials eren el principal perill a l’època, com el cas de la factoria Iberia Radio el 1971 o la Telefònica de la plaça Catalunya el 1973. També va ser molt espectacular l’incendi d’una fusteria del carrer de les Tàpies —amb 16 morts—, que va estar a punt de propagar-se per la part baixa del Raval i que va provocar el tancament definitiu de totes les indústries perilloses que encara hi havia al barri.

Esment a part entre les desgràcies mereixen els focs als magatzems El Siglo del carrer Pelai el 1979 i El Àguila a la plaça Universitat el 1981. Tots dos immobles eren propietat dels germans Muñoz Ramonet, els amos de l’estraperlo durant el franquisme. Sobre aquests dos sinistres sempre ha pesat la sospita d’haver estat provocats a fi d’enrunar uns edificis que l’ajuntament havia catalogat com a patrimoni.

Durant les dècades de 1980 i 1990, les intervencions més espectaculars dels bombers van tenir lloc en l’atemptat d’Hipercor i en l’incendi de l’hotel Sarrià, on va morir el bomber Manuel Ortega. Els gratacels, signe dels temps, van donar molta feina, com els focs a l’hotel Princesa Sofia, a l’edifici Autopistas de Gal·la Placídia, a la Torre Catalunya de l’avinguda Roma, o a la Torre Urquinaona. En aquells anys, els bombers també es van distingir en el polèmic incendi del Teatre del Liceu i el de la fàbrica Duscholux (on va morir el bomber Antonio Redondo), en l’esfondrament del Turó de la Peira i en l’explosió de gas del carrer Comte Borrell. I encara el 2010 va morir el bomber Josep Garrido mentre rescatava un nen a la Verneda.

Reptes de futur. El nou segle XXI ha vist el tancament de les casernes de l’Eixample i de Montjuïc —i del Laboratori del Foc—, i la inauguració dels sis nous parcs: al carrer Josep Carner, a Poble-sec; al carrer A de la Zona Franca; el provisional a la plaça Joan Miró, a l’Eixample; el de Sant Andreu; el de la Vall d’Hebron, i el de Poblenou (on actualment hi ha el Monument al Bomber, que abans era al carrer Provença). Com explica Cervantes, la feina dels bombers és una de les que ha experimentat més canvis al llarg de la història: “Antigament, els principals incendis es produïen a les fàbriques i als molls —apunta—, focs molt llargs que podien cremar tres o quatre dies. Ara un dels més freqüents són els focs en contenidors. També les eines han conegut modes: quan vaig entrar a treballar als anys vuitanta, encara teníem cordes amb pes que servien per desembussar les xemeneies de sutge. A la caserna de Provença funcionaven quatre globus lluminosos que servien per avisar de la mena de servei que s’havia de fer (foc comú, de color vermell; foc de bosc, verd; salvament, groc, i foc de xemeneia, blau). La sortida de les indústries del nucli urbà ha reduït considerablement aquest risc”.

Avui, el servei de bombers coneix un alt grau de tecnificació i diversificació. A part de les dotacions comunes, l’SPEIS (Servei de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament) compta amb una brigada d’immersió submarina, una de rescat en altura i ambulàncies amb sanitaris propis. La plantilla la componen uns 700 efectius, amb uns 70 vehicles operatius. Segons Cervantes: “Ara els sinistres més complicats són els que es produeixen en soterranis. Tot i que el tòpic és el rescat del gat que ha pujat a l’arbre, el servei més comú és obrir portes de domicilis particulars quan se sospita que hi ha un risc, com ara una cuina encesa o un avi en dificultats”.

A Barcelona es fan uns 50 serveis diaris, entre 1.300 i 1.400 a l’any. A un foc en un domicili particular hi poden anar quatre vehicles i 30 bombers, que tarden menys de 10 minuts a arribar al sinistre. Malgrat les retallades que han sofert, el nombre d’incendis i intervencions dels bombers a la ciutat s’ha reduït en els darrers anys gràcies a la implicació d’aquests professionals en les normatives i regulacions de construcció, instal·lacions elèctriques i sortides d’emergència. Ho deia un antic cap del bomber Cervantes: “El repte és apagar els focs des del despatx, mitjançant una bona tasca preventiva”. Com recorda Venteo: “Als barcelonins, els sobren els motius per estar orgullosos del nostre cos de bombers. Durant 180 anys han estat arriscant, literalment, la vida per nosaltres. I aquesta exposició és un homenatge a ells i les seves famílies”.