Una qüestió de fe
Això que la premsa denomina “terrorisme islàmic”, està arrelat en la religió, no en l’economia
No sé dir Déu ha mort, tal com alguns filòsofs alemanys afirmaven a finals del segle xix, i alguns filòsofs francesos a finals del XX. En tot cas, si va morir quan deien els filòsofs, la defunció divina degué produir-se en algun punt d’Europa occidental, i la resta del planeta no se’n trobà gaire afectada. És cert que infinitat de persones amb estudis, científics i lletrats, i els seus lectors, van decidir fa temps que la religió era una etapa superada de la història humana, que la raó per fi havia desplaçat la fe, i que els moviments individuals o col·lectius del nostre temps i del temps futur ja només eren qüestió de càlcul d’interessos: economia, control territorial, poder, política. Qui havia de pensar en la fe com a motor de la història, quina infantil bestiesa. I tanmateix, la història i els seus motors successius ens havien d’haver ensenyat alguna cosa, però no la volíem veure: no era acceptable, no entrava en els sistemes i en els mètodes. Que la gent poguera emprendre grans empreses criminals o glorioses mogudes per la fe, era cosa del tot inacceptable. La fe, per als historiadors, era només un accident, una excusa, un vernís, un no res. Com la cultura o civilització, com les nacions i els pobles, com tot allò que no encaixe en l’esquema. No cal ser seminarista islàmic, talib o semblant, per a saber que la guerra contra l’infidel no s’acaba mai (guerra interior per la puresa personal, guerra exterior per a purificar la terra), i que, arribat el cas, els morts en aquesta guerra són màrtirs de la fe i van directes al cel. Sobretot si són morts voluntaris. Setanta verges els esperen alegres al paradís, i setanta parents seus tenen també el cel assegurat pels mèrits del màrtir. Una bonica festa familiar, convidar els veïns a te i a pastissets de glòria. No és un sarcasme meu, no és broma: és l’explicació de coses altrament inexplicables. Això que la premsa denomina “terrorisme islàmic”, està arrelat en la religió, no en l’economia. No és un tema de pobres i rics, nord i sud, explotadors i explotats, com encara algun retardat doctrinal creu i vol fer creure, és una qüestió de fe. I els diners els posa qui els té: musulmans molt piadosos i molt rics. Petrodòlars, tecnologia, teologia: aquest és, de moment, el motor de la història. És bo de tenir-ho present, aquests dies que recordem l’horrible atemptat de fa deu anys a Madrid.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.