Quico

El passat 20 de febrer Francesc (Quico) Pi de la Serra va oferir dos concerts a la sala Jamboree, a la plaça Reial de Barcelona, acompanyat a la guitarra per Amadeu Casas i a l’harmònica per Joan Pau Cumellas.

El Jamboree és un local ja mític de Barcelona que va obrir les portes, en els anys seixanta, als músics i als aficionats al jazz. No gaire gran, en un soterrani amb un sostre d’arcades i de bona acústica, té els elements típics d’un lloc que estima la música de jazz. Hi van actuar mestres com ara Chet Baker, Lionel Hampton o Ella Fitzgerald. Ara, és clar, ja no té el fum del tabac que solia omplir-lo fa uns quants anys, però sí un taulell que ofereix begudes al públic. Allí solia anar un jove Pi de la Serra atent a les improvisacions de l’organista Lou Benett o del guitarrista francés René Thomas, de qui va aconseguir la participació en el segon disc. Quico ho recordava la nit del concert: "Els músics de jazz no sabien què gravarien; preguntaven el to i el tempo del tema i solien resoldre l’objectiu al primer intent." Ara, al cap de cinquanta anys de la gravació de “L’home del carrer”, el Quico ho ha celebrat al cau del Jamboree.

El concert va ser magnífic. Un veritable homenatge al blues nord-americà. La introducció d’una harmònica, interpretada magistralment per Cumellas, posà l’ambient perfecte entre les guitarres de Casas (per descomptat, una Gibson) i de Pi de la Serra, que duia, per primera volta si no ho recorde malament, una Fender Stratocaster; regal dels seus músics, em va dir. Si hi ha un músic que destaca pel fet de ser-ho per damunt de qualsevol cosa, és Francesc Pi de la Serra. I, segons la meua opinió, un gran poeta. Quan venia per València (o mores, o tempora!) ens costava moltíssim entendre el seu català tancat, i disparat a gran velocitat; ple de girs i complicitats a causa de la censura. Però hi anàvem perquè era un gust assistir a cada etapa de la seua trajectòria, perquè acceptava la influència de diversos estils amb els quals embolcallava les cançons de sempre. Una mateixa peça la podies sentir amb un aire brasiler, o marcada pel swing, o directament pels últims descobriments trets als clàssics del blues. Així va ser també la nit del Jamboree. Preciosa la versió de "L’home del carrer". Però també va estrenar cançons noves. Per exemple, "Mal de llengua": "Em fan por els teus ulls com taronges i el teu rictus de fanàtic (...) Si m’escoltes i no em dius: ‘y en castellano, no sabría una’?". O una balada genial, "Quan un es torna gran", amb una lletra colpidora que té rampells definitius: "Quan arribi el moment que tot es deslloriga / que tant se te’n refot si és de dia o de nit / em quedarà el consol d’anar a buscar la figa / d’una professional que et diu el preu, i al llit...".

Fa un quant temps J. M. Millàs, escrivint sobre Clint Eastwood, comentava el desgavell que comporta l’exaltació, no desproveïda d’interessos comercials, de la joventut des de l’única perspectiva de l’edat i posava com a exemple paradoxal les seues darreres pel·lícules. Quan es gaudeix d’un concert en què el risc, la recerca, l’aposta, etc., es conjuguen perfectament, torna un tema superb, "Como la cigarra", de la poetessa, compositora i cantant María Elena Walsh (Buenos Aires, 1930-2011) que comença així: " Tantas veces me mataron, / tantas veces me morí, / sin embargo estoy aquí resucitando. / Gracias doy a la desgracia / y a la mano con puñal / por qué mató tan mal, / y seguí cantando. / Cantando al sol como la cigarra / después de un año bajo la tierra, / igual que sobreviviente / que vuelve de la guerra".