Una antiga teràpia de bellesa

Dilluns passat, els diaris asseguraven que més de 25.000 barcelonins han visitat l’hospital de sant Pau de Barcelona. Aquest complex hospitalari, construït a l’inici del segle XX per Lluís Doménech i Montaner (i acabat pel seu fill, Pere Doménech i Roura) és un dels monuments arquitectònics –i urbanístics- més desenfrenadament al·lucinants d’una ciutat que no en té poques, de perles desorbitades. Potser no és tan conegut com les celebritats universals de Gaudí o com el mateix Palau de la Música, també de Doménech i Montaner, tot i que no els queda gens enrere, i encara m’atreviria a dir que dins aquell modernisme d’estirp neogòtica, agusat per la més eixelebrada empenta wagneriana –que era el que li agradava al senyor Doménech-, li passa la mà per la cara al més pintat. Però és que un hospital, per espectacular que siga, no és un d’aquells llocs que el personal sol visitar pel gust de contemplar-lo, sinó per motius generalment ingrats, i aquest conjunt d’edificis havia continuat complint la seua funció inicial d’acollir malalts fins fa ben poc.

Ara ha deixat de complir-la i, després d’una restauració de quatre anys, 6 dels 27 edificis del complex han quedat en perfecte estat de revista. Més endavant, es destinaran a acollir diverses institucions culturals. De moment, s’ha decidit permetre l’entrada lliure a la part restaurada durant un mes, i la gent s’hi ha apuntat en massa. Diumenge de matí, que és quan un servidor s’hi va acostar, una cua de veres quilomètrica esperava el seu torn amb plàcida disciplina davall d’un sol benigne, que alegrava l’eixample i entebiava una mica l’aire, encara gèlid, dels últims dies de febrer.

L’ocasió s’ho mereixia. Les tanques de les obres ja ens adverteixen que ens endinsem en el recinte modernista més gran de tot Europa, i no dubte que deu ser veritat. Almenys un servidor no ha vist res d’aquesta magnitud enlloc. Per totes bandes, ens aclapara la més fantasiosa profusió de cúpules, pinacles, torretes, escultures, mosaics, ceràmiques, vitralls i decoracions de tota mena que haja pogut concebre la més desficaciada ment humana. Ací i allà hi ha detalls magnífics, com el mosaic de l’antiga sala d’actes del pavelló administratiu, obra de Mario Marigliano, d’una sensualitat ascensional rítmica i feliç, que ens trasllada de sobte a la Viena de Klimt, però el que impressiona de veritat és el conjunt. Si ens trobàrem en un capvespre boirós del ple de l’hivern, creuríem que ens havíem extraviat per la vinyeta d’un conte de fades delirant. Amb el bon sol del diumenge, la lluentor refulgent de les teules pintades, els vitralls, els taulells i els daurats convertien el jardí central en un avatar artificiós i enriolat del paradís: una cosa indescriptible, alhora ordenada i onírica, graciosa, encantadora i absolutament disbaratada. Sincerament, cal veure-ho per a creure-s’ho.

Costa d’imaginar que aquest triomf de l’ornamentació s’haja concebut mai com a hospital. Però això és el que era. El fet té precedents insignes. El mateix hospital medieval de la santa Creu de Barcelona –ara Biblioteca de Catalunya- és un edifici d’una elegància indiscutible, com també ho degué ser el de València, la major part del qual van destruir fa menys de mig segle, perquè sí, els pitecantropoides impudents que als valencians ens ha tocat d’aguantar com a manaires ara i adés. Unes pàgines torbadores de El tramvia groc de Joan Francesc Mira ens descriuen l’efecte que produïa –ja ruïnós- a una sensibilitat infantil poc abans de l’assolament. Aquesta concepció monumental dels hospitals va perdurar. L’anònim autor de El viaje de Turquía (probablement el metge humanista Andrés Laguna) ja apunta, àcid, que els hospitals haurien de servir per a curar malalts, i no per a ostentar magnificències. Un punt de vista no compartit per molta gent.

Per totes bandes, ens aclapara la més fantasiosa profusió de cúpules, pinacles, torretes, escultures..

Amb tot, la clamorosa exultació decorativa de l’hospital de Sant Pau no ens ha de fer oblidar que es tractava d’un projecte clínic molt seriós, destinat als malalts pobres. Abans de posar fil a l’agulla, Doménech i Montaner visità les millors instal·lacions del ram a Europa, incorporà el bo i millor que tenien i introduí innovacions pioneres. Així, els malalts havien d’estar en pavellons separats per a evitar infeccions, però una galeria subterrània d’un quilòmetre de llargària permetia traslladar-los a on calguera sense exposar-los a les inclemències del temps. L’orientació dels edificis permetia també aprofitar al màxim la llum solar, i en matèria de calefacció i d’electricitat, l’hospital disposava de la tecnologia més avançada del moment. Els taulells dels murs i el paviment hidràulic facilitaven la màxima higiene possible i l’espai disponible per a cada malalt era molt superior al que llavors s’acostumava. Quant als convalescents, podien disfrutar dels bonics jardins que envoltaven els pavellons com si es trobaren en un sanatori de luxe, i no en un hospital social. Amb raó pogué dir Alfons XIII que els barcelonins eren una gent molt curiosa que oferia als pobres un palau i confinava els reis en un estable. Devien pensar que cadascú ha de tindre el que es mereix. D’altra banda, en una època en què no hi havia televisió, també pot ser que la decoració ajudara a distraure els malalts una mica. Doménech i Montaner devia estar convençut del poder sanador de la bellesa. Vull creure que no s’equivocava.

Sant Pau, els últims anys, era un hospital atrotinat, que anava degradant-se de pressa. Però quan es va inaugurar, era en efecte un palau, una ciutat-jardí per als malalts, i l’hospital més ambiciós, modern i ben pensat del seu temps. I era i és molt bell, amb la bellesa insòlita i gratuïta dels somnis dels infants de les faules. Dels somnis d’aquells infant entusiasta i genial que va ser Doménech i Montaner. Un somni que la burgesia local va pagar, perquè no fóra dit, durant més de vint anys, i que ara torna a lluir davant nostre tal com l’arquitecte el va voler, per a deixar-nos de nou sense paraules.