Imagina

Imagina que a tot Espanya fóra natural emprar qualsevol de les llengües de l’Estat, i que un valencià poguera expressar-se tranquil·lament en català a Madrid, o un corunyés en gallec a Sevilla. Imagina que des de la nostra infantesa ens introduïren en els secrets de la llengua basca, i férem viatges al País Basc durant la nostra adolescència per perfeccionar (o millorar) el nostre èuscar. Imagina que els joves anaren au pair a Bilbao o a Sant Sebastià i que, a canvi de la seua faena en la casa que els acull, se’ls ensenyara la llengua autòctona. I que s’establiren unes relacions vertaderament fraternals, perquè ja sabem que durant aquests anys de formació el cor és tendre i s’assaona de tot. Imagina que a Madrid fóra natural que un autor presentara el seu llibre escrit en català i que hi acudira un públic espanyol que segueix amb interés aquella literatura (perquè al capdavall la considera pròpia i se l’estima). Imagina també que aquest autor fera conferències en la Universitat de Salamanca, i de la mateixa manera que els alumnes assisteixen a una dissertació en anglés qualsevol poguera expressar-se tranquil·lament en la seua llengua. I que, com que els lectors en són molts i ben agraïts, imagina que fóra natural que les editorials espanyoles rivalitzaren pels títols escrits en català, gallec o basc per traduir-los al castellà, i així aprofitar encara més tota aquella germanor. Imagina que, per tant, a ningú no l’estranyara que un catedràtic de Lingüística de Madrid diguera en televisió que per a un espanyol és més important aprendre el català que l’anglés, com ha passat en TVE i ha causat estupor (http://www.youtube.com/watch?v=rA2ghdnDoDM). Que fóra una evidència, perquè aquella és una llengua del seu país i, a més a més, té moltes possibilitats de poder-la sentir o, fins i tot, de parlar-la. Imagina aquest escenari, i que un es poguera sentir orgullós de l’exemple que donem al món com a país plural i multilingüe, on les llengües no separen, ans al contrari, agermanen i potencien un bagatge comú. I que un poguera traduir el seu nom sense que caigueren els anells a qualsevol d’aquelles llengües, perquè tant és Mariano, Marià o Marianinho. Imagina que el que unira aquest poble fóra el gallec, el català, el basc i el castellà, i no la Roja. I que l’estima que sentira per aquell patrimoni cultural comú el fera projectar-lo a l’exterior, i que l’Institut Cervantes organitzara també nombrosos cursos de català o gallec o èuscar a París o a la Xina. I que fins i tot la infanta Elena (la gran marca blanca de la monarquia, segons ens descobria aquest diari fa uns quants dies) començara una tesi doctoral sobre algun gran autor català, posem per cas Salvador Espriu, convenientment assessorada, això sí, per l’incombustible i sempre atent Roca Junyent. Imagina tot això, i una Espanya tan comprensiva que si una d’aquestes potencials nacions malgrat tot volguera separar-se i iniciar el seu propi destí l’ajudara de tot cor. I li diguera: no et preocupes, que si vols fer-te gran i buscar el teu camí, ens tindràs al costat. Perquè un germà sempre és un germà.