Un reportatge a ‘La Jirafa’

Fa 50 anys, Els altres catalans de Francesc Candel va ser una fita editorial i sociològica. L’editor Max Canher volia titular-lo Nosaltres els immigrats, a la fusteriana manera amb què havia nascut Edicions 62. Però Candel va exigir que se li respectés, traduït, el títol Los otros catalanes que ja havia posat el 1958 a un reportatge d’un número extraordinari de La Jirafa, revista cultural de Rafael Borràs amb una portada de Guinovart, Homenaje a Cataluña, donada per Víctor Alba. El crític de Solidaridad Nacional Enrique Fafián va destrossar el text de Candel. Però Martí Farreras i Josep Maria Espinàs van felicitar-lo per un reportatge que, sis anys després, creixeria fins a llibre mític. Així ho recordava l’autor i ho recull la introducció de l’antologia Candel i Barcelona. La ciutat dels altres catalans (1958-1964), que els periodistes Eugeni Madueño i Néstor Bogajo han editat curosament per a l’Ajuntament de Barcelona.

El 1964, l’èxit d’Els altres catalans va sorprendre Edicions 62. Aviat es va esgotar la tirada de 1.500 exemplars i va caldre recompondre les planxes d’un llibre que no es pensava reimprimir i que, finalment, tindria 18 edicions —inclosa la versió original, editada el 2008 (i el 2013 en butxaca), amb els fragments no especialment significatius mutilats per la censura— i tres seqüeles: Encara més sobre els altres catalans (1973), Els altres catalans vint anys després (1985) i Els altres catalans del segle XXI (2001, amb Josep Maria Cuenca).

Sempre se celebra d’Els altres catalans que va posar nom i va explicar el fenomen de la immigració a Catalunya. Candel va fixar-hi un terreny de joc per a la convivència en el catalanisme comú a l’obrerisme del PSUC, a l’esquerra socialista de Joan Reventós (que va contribuir a l’obra amb 12.000 pessetes) i al catalanisme burgès i democratacristià de Jordi Pujol (que va donar estudis i dades per al llibre). L’obra de Candel és la més genuïna expressió d’aquella cèlebre sentència, tan pujolista com comunista, encara avui de ben vigent actualitat: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Com actual és aquest apunt manuscrit de Candel, en castellà i amb tinta blava, en un quadern de preparació de l’obra: “En una lucha entre valones y flamencos, Barcelona sería una Bruselas”.

Per fidelitat a un autor humil, cal recordar que Candel va escriure als capítols finals d’Els altres catalans que no era “un estudi científic, rigorós ni matemàtic sobre la immigració”. Què era, doncs? “Senzillament, d’una manera molt d’estar per casa i tal com rajaven (estil reportatge) una sèrie d’observacions fetes entorn d’una classe i d’un ambient que en tots els aspectes és el nostre”. De qui? Li ho va precisar, l’estiu de 1964, a Josep Maria Huertas Clavería en una entrevista a la revista Signo: Els altres catalans són “ante todo, una defensa a ultranza del inmigrante pobre, inmerso en el proletariado”.

Candel apostava pel catalanisme, sí. Però no s’estava de dir a Huertas Clavería que els catalans “generalmente se creen superiores”. I li citava aquest intencionat acudit: “Sería un gran negocio comprar un catalán por lo que vale y venderlo por lo que se cree él que vale”. D’això en fa 50 anys.