Dalí i Catalunya

Una periodista em va preguntar si em semblava que Dalí mereixia tenir un carrer o una plaça que portés el seu nom a Catalunya. “I tant”, vaig dir jo, sense dubtar-ho. Un carrer, una plaça o un bulevard, perquè tot i no agradar-me la seva connivència amb el franquisme, que en tenia, he de reconèixer que es tracta d’un gran artista català.

No adonar-se’n és com tenir un premi Nobel i no reconèixer-ho: indica estretor de mires i no poder anar més enllà de la història recent, que d’altra banda ja no ho és tant. El tradicional desafecte oficial cap a Dalí procedeix en primer lloc d’aquest aspecte polític (“la política em sembla un càncer que rosega la poesia”, va dir Dalí a André Parinaud) i es va reflectir en la diferència de tracte donat al pintor empordanès per Catalunya, per una banda, i pel Govern central, per l’altra. Aquest últim li va comprar obra per cent milions de pessetes, li va prometre una gran exposició i va regular la seva situació fiscal, mentre, per la seva banda, el Rei el nomenava marquès. Dalí, a l’últim testament, va decidir fer hereu l’Estat espanyol. Per sort per a nosaltres, els catalans, Jorge Semprún i el conseller Guitart van pactar un repartiment de l’herència daliniana, que tants rèdits aporta, no ho oblidem, a les arques públiques.

“És difícil treballar per a la cultura a Catalunya i no sentir rancor”, em va dir una vegada un intel·lectual, i la reflexió és pertinent. A Miró, per exemple, li van fer uns grans funerals, quan en la seva joventut l’havien injuriat fins a la sacietat. Dalí també desagradava perquè algú que va escriure “de vegades escupo per plaer sobre el retrat de la meva mare” sota la silueta del Sagrat Cor no semblava el més indicat per ser un artista oficial; afegim a això els seus inefables comentaris contra Guimerà i contra altres artistes i intel·lectuals locals “recolzats exquisidament a les balustrades dels miradors casolans des d’on, com tothom sap, no s’albira res més que l’aclaparadora monotonia dels nostres paisatges sucosos i de bona qualitat, coberts de fems, amb alguna que una altra vaca, perfectament cega i totalment infame”. I, no obstant això, què faríem si no hi hagués personatges com Dalí? Segurament la nostra societat seria orwelliana i tots nosaltres, uns replicants.

Tot i no agradar-me

Però al seu costat blasfemant i antinoucentista s’uneixen aspectes catalanòfils divertits o genials: la seva defensa del Modernisme, tot qualificant les seves obres de “desitjos solidificats” i de “somnis petrificats”, i fins i tot de rebosteria; la seva barretina, portada arreu del món amb els seus bigotis perennes; la seva pel·lícula sobre els eriçons a Cadaqués, el seu inoblidable accent català.

Per què Dalí és tan important en l’art del segle XX? Dalí no és un innovador en terrenys formals, com sí que ho són els cubistes o altres col·legues surrealistes (per exemple, el gran Joan Miró), i, no obstant això, quin gran inventor d’imatges que va ser! Al Daily News del 20 novembre 1945, Dalí va respondre a un periodista que el tractava d’iconoclasta: “Siguin les meves imatges bones o dolentes, durant tota la meva vida no he fet altra cosa que provar que m’agraden les imatges (...). Entre els meus contemporanis, em mantinc com un generós productor d’imatges, i per tant he demostrat ser el antiiconoclasta per excel·lència”. Efectivament, ningú no pot oblidar els seus rellotges tous i les seves platges amb telèfons, l’ull tallat per una navalla a la pel·lícula El gos andalús o el seu Premonició de la Guerra Civil, on una vella monstruosa es destrossa a si mateixa. I Dalí va afegir: “Si intento il·luminar els vells mites amb centelleigs sovint inesperats, ho faig d’acord amb els mètodes científics d’interpretació del nostre propi temps, com ara la psicoanàlisi, morfologia, etc. (...) He demostrat que sóc un ardent defensor de la tradició (...)”. Però si ell pintava seguint les tècniques arxiclàssiques de Rafael i dels pintors acadèmics del segle XIX, el que pintava, en canvi, era fruit d’un complet alliberament de tot lligam moral. Bàsicament va tractar el tema sexual amb tota cruesa i complexitat, amb moltes de les seves variants: masturbació, escatologia, horror/atracció cap al sexe femení, el devorament del cos estimat, la compartimentació de les zones erògenes, l’homosexualitat, l’hermafroditisme... i així fins a arribar a explicitar els seus desitjos més reprimits.

La invenció del seu mètode paranoicocrític consistia a “organitzar la realitat per tal d’utilitzar-la per al control d’una construcció imaginativa”, i en aquest procediment hi ha la creació de les imatges dobles (dona/cavall; Narcís/mà; rostre/fruiter, etc.), que d’altra banda ja són al llenguatge simbòlic dels tractats de psicologia, a Arcimboldo i a les miniatures àrabs, però que ell pinta amb un veritable torrent d’imaginació.

L’exposició que el Centre Pompidou li va consagrar l’any passat, comissariada per Jean-Hubert Martin, ens el va presentar com un performer avant-la- lettre, la qual cosa, per les seves accions que precedeixen els happenings, també va fer èmfasi en el seu concepte d’home-espectacle, d’artista-estrella, antecedent de la postura que adquiriria més tard Andy Warhol, amb el matís que, el que en Dalí eren registres que anaven dels cops de geni a la fatxenderia, en Warhol es tractava, per contra, d’una apologia del poder passiu, de l’antiemoció. Però tots dos explotarien els mitjans de comunicació com a origen o plataforma privilegiada del seu art, i tots dos equipararien l’artista plàstic amb l’actor o el músic de rock.

Per què no va venir aquesta excel·lent mostra a Catalunya? És una pena que el MNAC no hagués fet un esforç per acollir-la. Ja fa anys que no veiem exposicions estel·lars a Catalunya, cosa que vindria a corroborar la queixa que l’alta cultura està decaient a passos de gegant en el nostre territori.

Victoria Combalía és crítica d'art