“La ficció, com un fantasma, pot travessar murs”

Si la vida necessita el somni o no per a ser real és un debat ancestral. Els detractors i els lloadors del subconscient en el camp de la literatura han sigut cèlebres. Hi ha qui descarta que narrar siga res més que passar un espill pel carrer, en homenatge a Stendhal. I també hi ha qui fa d’allò oníric matèria primera de la realitat. I entremig, tots els colors del gris. Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és dels qui, com deia Calders, no tanca els ulls de l’esperit al somni. Ni de bon tros. Pintor i escriptor, ha bastit una obra narrativa contundent, en què el que és important, però, no és què passa, sinó com passa. Després de l’èxit de L’home manuscrit, Baixauli hi torna amb La cinquena planta, una novel·la en què la narrativa va i ve, entre embranzides de poesia, imatge i aforismes emboscats. I sempre, és clar, en la frontera del somni.

Pregunta. Diu Juan Villoro que l’home canta òpera o trenca rècords perquè li va passar alguna cosa horrible. Quin és el seu drama?

Resposta. La humiliació més gran que m’ha infringit la vida, i que és la font de La cinquena planta, es va produir fa nou anys, quan jo ja era escriptor i pintor. Però, qui ho sap? Potser de menut em van fotre una pedrada i no me’n recorde. En tot cas, hi ha una pèrdua que patim tots i de la qual mai no ens recuperem, i és la pèrdua de la infància.

P. Precisament, en La cinquena planta hi ha els fantasmes, els que no estan, els records… És inevitable caure en l’ubi sunt?

R. Mira, quan faig el càsting de la novel·la, partisc de persones que he conegut, i no tinc en compte si són vius o morts. Per a la ficció valen igualment. La lògica de l’art, la coherència, s’assembla molt a la lògica lliure i plena de possibilitats dels somnis, en què es barregen no sols vius i morts, sinó també èpoques i llocs diferents. Quant a l’ubi sunt, en el llibre hi ha una frase que condensa la meua opinió: “Res no torna de l’altre món. Tot és ací”.

P. Parla de l’art. En La cinquena planta les arts s’agafen la mà per interrogar-se i explicar-se: pintura, fotografia, música, literatura… Són les que ens salven?

R. Ací no se salva ningú. Tots estem condemnats a mort i, més endavant, a l’oblit. Però les arts donen sentit i gust a la vida. Jo hi sóc addicte.

P. En diran “arriscada”, “complexa”, “onírica”, però què en diu vosté?

R. És una història absolutament real que m’he inventat. No, no és broma. La ficció permet acostar-se molt més a la veritat que la crònica o les memòries. Des del moment que els personatges tenen noms ficticis, un pot contar-ho tot, fins i tot allò que s’amaga en els subconscients. La ficció, com un fantasma, pot travessar murs.

P. Fa literatura amb diversos llenguatges, veus i lectures, allunyada de la còmoda narrativa tradicional. El preocupa que això puga afectar-ne la recepció?

R. No em sent a gust fent això que anomena “còmoda narrativa tradicional”. La vida, ara més que mai, és una successió de fragments que s’intercalen i contrasten, que s’interrompen tothora. En La cinquena planta hi ha memòries, contes, aforismes, algun dibuix i alguna foto. No pretenc, amb això, ser modern o experimental. Només pretenc ser jo. Quant a la recepció, no em puc queixar. La meua novel·la anterior, L’home manuscrit, va per la vuitena edició.

P. I ara que parlem de la recepció, com pensa que afectarà els escriptors en valencià la mort de moltes de les plataformes on podia expressar-se la cultura en llengua pròpia?

R. Moltes plataformes? On? Quan? Ací sempre hi ha hagut una desproporció abismal entre la creativitat en català i el que podríem dir plataformes. Els governants que hem suportat fins ara només han tingut ulls per a Madrid.

P. Però, amb totes les deficiències, teníem RTVV amb espais sobre cultura i literatura.

R. I tantes deficiències! Vosté ha vist alguna volta Llach, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Manel o Antònia Font actuant en Canal 9?… TV3 m’ha semblat sempre molt superior i més plural. I Catalunya Ràdio, la millor emissora de l’Estat. Llevat del meritori Colp d’ull, no recorde cap programa de Canal 9 que parlara de literatura i que no ho fera prioritzant la castellana. Fins i tot quan treien llibres d’autors estrangers, s’ignorava la traducció catalana. No obstant això, estic contra el tancament de RTVV, perquè no era una televisió del Govern sinó dels valencians, tot i que ells la tenien segrestada.

P. En aquest sentit, la literatura en valencià es farà encara més dependent de l’àmbit escolar?

R. Vosté creu que el mig milió d’exemplars venuts de Les veus del Pamano a Alemanya per Jaume Cabré, o les trenta-set traduccions de La pell freda, de Sánchez Piñol, tenen cap dependència de l’àmbit escolar?

P. Precisament a Catalunya hi ha moltes d’aquestes plataformes de difusió i promoció.

"Sóc lent, per a escriure. A més, hi dedique poc temps"

R. Benvingudes siguen les plataformes! Tota pedra fa paret. Però li assegure que si els alemanys compren en massa llibres del Cabré, o els japonesos llibres del Sánchez Piñol, o si jo, modestament, venc vuit edicions d’una novel·la, no és ni per les plataformes ni per l’àmbit escolar.

P. De fet, novel·les com L’home manuscrit o La cinquena planta encaixen poc amb el prototip de novel·la que circula a les aules.

R. Ignore quins llibres circulen a les aules. Si jo fóra mestre, els incitaria a llegir Si això és un home, La metamorfosi, Bartleby, el Quixot, la Tragèdia de Caldesa, Stevenson… No hauríem de menystenir ningú perquè siga jove. De fet, no hauríem de menystenir mai ningú.

P. Sempre costa parlar de “mestres”, però alguna vegada ha comentat que Josep Palàcios el va “seduir” especialment.

R. De Palàcios em seduí l’actitud davant l’escriptura, això de no fer cap concessió i d’exigir-se el màxim, aspirant a l’excel·lència. Quant als autors que m’han influït, és molt difícil dir-ho, perquè les vertaderes influències es produeixen al subconscient.

P. Hi ha escriptors que es tanquen unes quantes setmanes en una habitació i n’ixen amb una novel·la. És el seu cas?

R. Sóc lent, per a escriure. A més, hi dedique poc temps. No sóc, ni pretenc ser-ho, un professional. Qui gaudeix més pescant, l’aficionat que pesca els caps de setmana o el professional que ho fa, obligatòriament, cada dia? Només publique un llibre si en tinc la necessitat. I això m’ha passat amb La cinquena planta. Sap? Em fa la impressió que no l’he escrit, sinó que m’ha succeït.

P. Algú en diria privilegi.

R. Privilegi? Jo no diria tant. Escriure un llibre són moltíssimes hores de treball secret, no gratificat; moltes hores que deixes de fer altres coses. I, després, el noranta per cent dels llibres passen desapercebuts. Però, tal com déiem, qui es dedica a la literatura ho fa perquè pateix un greu desajust amb la vida, i no té altre remei que dedicar-s’hi.

P. Fa sis anys va dir que estava al començament de la seua carrera literària. I ara?

R. Si aleshores era un escriptor bebé, ara en sóc un d’infant. I espere no arribar mai a la maduresa. El millor de la vida són els principis. Intente esquivar, com puc, aquell monstre anomenat Rutina.