Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
MARGINALIA

Cap altre Castellet?

Fa una pila d’anys, en ocasió d’una conferència de Josep Maria Castellet, conversant jo amb el poeta i professor Lluís Izquierdo vaig deixar anar una maledicència relativa a la persona del primer. L’amic Izquierdo em va mirar seriós i va dir: “Tant de bo al nostre país n’hi hagués mitja dotzena”. Van passar els anys, vaig fer amistat amb l’il·lustre editor, vaig estudiar més, vaig situar-me en el mapa de la cultura catalana dels anys 1960 a 1990 i, al capdavall, vaig arribar a la conclusió que el meu col·lega estava carregat de raó.

Castellet va ser un home de formació liberal, amb una educació a l’anglesa (estudià a Londres un temps); després procliu a determinades tesis falangistes, com tanta gent notabilíssima de la cultura espanyola i catalana del segle XX; va conrear l’amistat sense cap mena de discriminació lingüística, i solament moral o d’“afinitats electives”, amb catalans, castellans i gent d’arreu —amb Alberto Oliart, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, els germans Ferraté-Ferrater, Jaime Salinas, Sánchez Ferlosio, Ignacio Aldecoa, i un llarg etcètera—; va dirigir Edicions 62 convidat per un altre home de gran vàlua desaparegut fa poc, Max Cahner, i, en aquesta editorial, juntament amb Francisco Yvars i uns quants més, sempre gent desvetllada, va donar un gran impuls —després de Cruzet, a la Selecta, o de Sales, al Club dels Novel·listes— a les publicacions en català al nostre país. Un home que havia conegut no solament els grans valors de la literatura catalana del seu temps —de Carner a Riba, passant per Vinyoli o Foix—, sinó també els grans valors de la literatura en general, és a dir, de la literatura universal, va fer que el catàleg de la col·lecció El Balancí es poblés de grans valors de la narrativa nord-americana (Mailer, Dos Passos, Faulkner, McCullers, Capote), italiana (Pratolini, Pavese, Calvino), francesa (Duras, Butor), anglesa (Greene, Golding, Lessing) i d’expressió alemanya (Mann, Brecht, Dürrenmatt). Com ell mateix deia sovint, actuava amb quatre sentits alhora —essent els predominants la vista, per llegir, i l’olfacte per ensumar el que és bo—, per detectar tot allò que considerava que no podia mancar en el panorama de la nostra lectura, que és una manera de configurar la nostra literatura, en especial en el terreny de la novel·la, que a Catalunya sempre ha tingut una tradició més aviat feble i oportunista, com s’ha vist i es veurà en especial aquest any, tricentenari de no sabem exactament què.

El dia de l’enterrament de Castellet, el president Mas va declarar a la televisió que es podia estar orgullós de pertànyer a un país que havia donat un home com Castellet. Ara cal que ens preguntem, com a glossa a les paraules del nostre president: ¿es donen, a Catalunya, en aquests moments, les condicions suficients i necessàries perquè aflorin més homes o dones com Castellet? La nostra resposta, desgraciadament, és NO. No solament no es donen les condicions perquè sorgeixin més castellets, sinó que es donen totes les condicions, per ara, perquè emergeixin homes i dones carregats de fe patriòtica, però sense gaire manies a l’hora de treballar l’estil, incapaços de fer novel·les que puguin ser llegides amb profit per gent de qualsevol país (no parlo de les que es llegeixen gràcies a la propaganda institucional), i amb un desconeixement galdós de la gran tradició literària moderna i contemporània de la literatura d’Occident. Sempre hi ha excepcions, és clar; però parlo de l’atmosfera que es respira.

Potser és que Catalunya en té prou amb l’abassegadora profusió, en especial a TV-3, de tres tombs, fires del cargol, concursos de menjadors de calçots, castellers, llaquistes, boletaires i altres espècies folklòriques i endògenes d’aquesta mena. Són coses boniques, molt dignes de ser conservades. Però funcionen soles, gràcies a Déu. El que no pot funcionar mai sense un context i un suport favorables és l’emergència d’homes amb iniciatives tan sòlides, intel·lectualment parlant, i tan universals i oxigenades com les de Josep Maria Castellet. N’hi hagués, com deia Lluís Izquierdo, mitja dotzena al país nostre!