Paraules del Mestre

Al principi dels anys cinquanta, la gent que estava al voltant de Josep Maria Castellet, quan promovia el seminari de literatura Boscán a l’Instituto de Estudios Hispánicos, ja l’anomenava el Mestre. Resseguir el que ha dit sobre si mateix i sobre la vida a través dels retrats i els records que ha fet dels altres justifica el sobrenom tant com la inquietant vigència del que digué.

Burgesia. “La burgesia d’aquest país ha perdut, des de la guerra, la idea de classe hegemònica. Ocupen el poder, però no l’exerceixen: se n’han desentès, s’han desresponsabilitzat, no tenen cap funció rectora de la societat. Socialment parlant, no són ningú, no són res” (1973). “Van abdicar davant del franquisme i es van posar a especular amb el tèxtil i la construcció. Va costar refer aquesta burgesia i, tot i així, avui encara no ha acabat de prendre les regnes de la societat civil” (2007).

Editor. “A través del catàleg que construeixes, ensenyes al públic les teves manies, les teves afeccions, els teus fantasmes, la teva cultura o la teva incultura, la teva gosadia o el teu conservadorisme, la teva capacitat o no d’incidir sobre el canvi de gustos dels lectors. I així, l’ofici ets tu mateix” (1987).

“Els meus editors estrangers han estat Einaudi, Feltrinelli i Suhrkamp, Gallimard a part. D’ells vaig aprendre una cosa important: el tracte que dispensaven als autors, molt més social i amistós que no pas estrictament professional” (1987).

Espanya. “El diàleg Catalunya- Espanya ha estat el cansament total, l’avorriment, la repetició inacabable, amb ponències, conferències, diàlegs... Ah!, el Diálogo!” (2007).

“Viatjo a Madrid des dels anys cinquanta. I això no té solució: ja era així quan hi havia bona relació i ara, amb la crispació, és ja impossible. Haurem de deixar-ho en la conllevancia d’Ortega” (2007).

“No cal dir que els polítics ho han espatllat tot, però —ai, las!— amb la passivitat dels anomenats intel·lectuals” (1973).

Falangisme. “Que em relacionin amb la Falange ve de la meva amistat amb en Sacristán, que era falangista i jefe de centúria o alguna cosa així. Hi ha hagut catalanistes malignes que m’acusaven d’haver format part d’un escamot que pegava als universitaris catalanistes. Però també s’ha especulat sobre si tenia o no el carnet del PSUC. Amb els comunistes vaig ser company de viatge durant la clandestinitat. Però l’únic carnet que he tingut mai ha estat el de pelayo” (2005).

Guerra Civil. “El 20 o 21 de juliol va pujar un escamot de milicians a Viladrau. Jugàvem al carrer i vam veure com aquells milicians tiraven a terra la porta de l’ermita que hi havia prop de casa, en treien les imatges i davant nostre els calaven foc. Crec que allò va ser l’inici d’una meva llarga incomprensió del funcionament del món que em va durar fins a la universitat (...). En qualsevol cas, el món només es pot veure des del pessimisme; predomina el mal i l’esquives com pots” (2005 / 2007).

Lectors/escriptors. “A l’escriptor no hem de veure’l en trànsit de creació dirigida, és a dir, obeint dictats que no siguin els de la seva més insubornable consciència individual i social. Les experiències del que s’ha batejat com realisme socialista en art i literatura han estat denunciades, avui, fins i tot als països on van ser implantades les seves teories, i el seu balanç ha estat artísticament de clar signe negatiu” (1957).

“Alguns no em van perdonar el Nueve novísimos. La meva ambició no era tant la d’antologar una poesia sense deixar-me ningú com que l’obra dels seleccionats projectés una ruptura, per parlar en termes de Transició política espanyola (...). Es passava d’una poesia bastant ideologitzada, o ideologia com a formulació estètica, a una poesia on la ideologia comptava molt menys” (2001).

Literatura catalana. “En vaig aprendre amb en Joaquim Molas, tot i que abans havia tingut a Laye dos professors de literatura catalana: els germans Ferratér), Joan i Gabriel” (2005).

“La falta de comunicació és del món cultural català, tancat sobre ell mateix, sense gaire curiositat pel que s’esdevé a fora (...). Que tot jugui a favor del nostre aïllament no vol dir que caiguem en la trampa i ens autoaïllem, inconscients que aquesta és una de les coses pitjors que ens poden passar” (1973).

“‘Pensa en el ciutadà del món i escriu en la llengua que vulguis’ seria un bon eslògan per als escriptors catalans (o castellans, que no hi ha tanta diferència)” (1973).

“De cap manera la literatura catalana mereix el desconeixement a què la condemnen una situació anòmala de la cultura catalana i aquella típica abúlia intel·lectual del país, aquella falta d’inquietud que implica el desconeixement per a tota la resta de la nació d’una llengua de llarga tradició cultural” (1952).

“Porque créanme, amigos, Espriu bien vale aprender catalán” (1952).

“Sempre he lamentat l’escassa recepció a la resta d’Espanya dels autors catalans” (2010).

“A l’Instituto de Estudios Hispánicos, als deixebles meus —Salvador Giner, Nissa Torrents, Octavi Pellissa, Joaquim Jordà...— sempre els vaig dir que en algun moment de la seva vida havien de marxar un temps d’aquest país” (2013).

“Els autors catalans són vacil·lants perquè no abandonen unes certes arrels localistes i no s’atreveixen —o no saben o no poden— a llançar-se al que en podríem dir l’experimentació contemporània” (1973).

“El creador català viu desconcertat per la manca d’autoestima en no sentir que hi ha una societat i un mercat potents darrere d’ell; només ha faltat la polèmica sobre la presència d’autors catalans en castellà a la Fira de Frankfurt” (2006).

Política. “El meu primer record polític data del 6 —o més aviat del 7— d’octubre de 1934 i té un signe més aviat conservador: pel passeig de Sant Joan pujava un esquadró de la Guàrdia Civil i als balcons la gent aplaudia” (2005).

“Tota la base de la meva actitud política té, només, dos principis: d’una banda, les meves preses de posició política són reflex de premisses morals elementals (intolerància de la injustícia; joc net, és a dir, repulsió de l’oportunisme; solidaritat amb els damnés de la terre, en expressió de Fanon; desapassionament —absoluta fredor glacial— davant dels grans mots dels polítics habituals; etc.); de l’altra, incomprensió i rebuig ancestral de la propietat privada de la terra” (1973).

“Per poc eficaç que sigui un govern, acaba per configurar si més no la vida quotidiana d’un poble” (1973).

“Sobre el país, Sacristán veia una avantguarda diguem-ne revolucionària que arrossegués els altres. Jo veia un bloc conjunt que havia de madurar i que, sense cap dubte, avançaria lentament cap a posicions socialment avançades, dins d’una pluralitat d’interessos” (1954).

Retrat. “Jo, més aviat filiforme i vincladís, pertanyo a la tipologia astènica, caracteritzada per una deficiència de grossària combinada amb una alçada mitjana considerablement allargada (...) Amaguem les nostres deficiències sota l’autoconsideració de gent sensible, amb una tendència a la vibració estètica i crepuscular, és a dir, al fet que ens tremolen les cames davant una posta de sol” (1987).

“Tinc una personalitat que tendeix a evitar-se el prendre mal” (2006).

“Detesto l’attachement sentimental als gadgets —cossos inermes desagraïts—, més encara que el lligam sentimental amb les persones que, de vegades —poques, però—-, té alguna justificació moral. El sentimentalisme còsmic que ens envolta és un dels xantatges gratuïts més insuportables. (...) Jo he combatut aquest sentimentalisme, tota fidelitat immutable a persones, hàbits, objectes, idees, pensaments... Propugno una ètica de la infidelitat: malgrat el meu escepticisme, vull participar de l’esdevenir del món, i això exigeix evolucionar” (1973).

“L’angoixa expressa la preocupació d’un mateix anormalment extremada i té per conseqüència l’aïllament egocèntric” (1949).

“M’he construït amb els altres: la generació dels cinquanta, amb García Hortelano i, sobretot, Barral i Gabriel Ferrater, i escriptors catalans com Mercè Rodoreda i Josep Pla, decisius en la meva formació” (2005).