Any d’Espanya

M’hauria agradat que 2014 fos l’Any d’Espanya. Ho escric sense ironia i amb pesantor. Espanya tenia una oportunitat històrica de canviar la relació que manté amb si mateixa.

No ho farà. És probable que moltes generacions no puguin recordar cap Any d’Espanya. Alguns pensaran que el darrer moment d’il·lusió col·lectiva va ser 1992, però a la fal·làcia li hem d’afegir la facilitat: s’havia fet el rodatge de la sortida de la dictadura i era el punt àlgid d’un país que semblava que volia deixar d’estar en vies de desenvolupament. Els nous filòsofs i escriptors deien que agafaven el relleu dels Aranguren i Cela i s’inauguraven museus d’art contemporani a Conca. Hi va haver els Jocs Olímpics i l’Expo... Hi havia l’esforç de diverses generacions, però també els fons de cohesió europeus. Era un canvi de cromos, la torna d’obrir les portes de les grans empreses a les noves famílies del poder de l’etapa, diguem-ne, democràtica. D’aleshores ençà, és prou sabut: urbanitzacions fantasma, depredació d’una sanitat pública excel·lent i trens rapidíssims per anar enlloc. Futbol, el cortijo amb sis milions d’aturats. Un país que podria ser fantàstic s’entesta a qualificar de fiesta nacional un espectacle cruel. Això no és cap celebració. Espanya no se n’ha adonat, però a través del brau es fa patir a si mateixa i fa patir tothom.

Després de gairebé quatre dècades sense dictadura, 2014 hauria pogut ser l’Any d’Espanya, de l’obertura i de la generositat, del diàleg, de la refundació. L’any que podria haver actuat com a revulsiu després que la política, l’economia i les institucions hagin fet bo allò que per baix no hi ha sostre. Es tenia l’oportunitat de respondre amb un oferiment democràtic a un moviment democràtic que demana poder decidir. No serà possible. La proposta, la construcció, la mirada complexa i participativa han desaparegut i tornem a l’ermassar, a l’erial. Uns intel·lectuals fan cua per anar a les tertúlies de l’extrema dreta, els altres ens encenen semàfors vermells i tots plegats són incapaços d’escriure un article sense esmentar el nazisme cada tres línies. Em sembla que ens estimem més Espanya alguns independentistes que molts intel·lectuals espanyols. Intel·lectuals? Semblen bisbes!

Les conseqüències a llarg termini de la involució social i cultural són tan greus que fa feredat pensar-hi. Espanya no escolta, només respon un órdago permanent. Cortijo, erial, órdago: fiesta. Celebrar tres segles d’una derrota és estrany, sí, però encara ho seria més que mai no es pogués celebrar res.