Auden, crític literari

La història de l’assaig anglès presenta una sèrie de regularitats que són perfectament visibles en la tradició que va de Francis Bacon (l’edició a Curial dels seus Essaysen traducció de Josep Carner encara no s’ha exhaurit!) fins a autors com Wilde o Chesterton, passant per Swift, Samuel Johnson, Goldsmith, Coleridge, Lamb, Hazlitt, Macaulay o Matthew Arnold. Es tracta de la millor assagística del món, amb algunes notables excepcions: la francesa de Montaigne, l’espanyola de Larra o la catalana de Josep Maria de Sagarra.

Quan va arribar el segle XX, nogensmenys, l’assaig anglès —com va passar amb el francès, el català o el castellà; no va passar amb l’assaig alemany, que sempre ha tirat al tractat de filosofia, i ells tan amples— va entrar en camins molt novedors, tots interessants, però amb grans dissemblances. Virginia Woolf practica un assaig llegívol, molt a l’estil dels autors que hem citat més amunt; T. S. Eliot es va decantar per un assaig que és una rara mescla d’assagística filosòfica, discurs inaugural del curs en una universitat privada i tradició indígena; i W. H. Auden, que és l’autor que avui ens interessa, va practicar, per dir-ho així, el tipus d’assaig més ben avingut amb la personalitat d’un poeta. De vegades és molt personal, de vegades sembla que s’adreci al mateix públic que el seu contemporani Eliot; intel·ligent ho és sempre; i és, gairebé sempre, encertat i estilista fi.

Així ho comprovarà el lector que agafi aquesta darrera edició d’una tria dels seus assaigs de literatura —l’anterior, que jo recordi, era la d’Editorial Península, Prólogos y epílogos, 2003—, és a dir: El arte de leer, Ensayos literarios, edició d’Andreu Jaume i traducció de Juan Antonio Montiel, Barcelona, Lumen, 2013. La tasca de Jaume, en especial, és tan lluminosa com la que va assolellar la seva edició d’Eliot, recent, i com totes les coses que es proposa de fer aquest editor, en el sentit anglès, essent Anglaterra la seu de les seves preferències, al costat de Grècia i de la contrada de Suàbia.

El llibre recull articles tan importants com “Els grecs i nosaltres” (amb incidència preciosa del debat entre cultures politeistes i cultures cristianes), “Els sonets de Shakespeare” (amb comentaris sobre la relació entre la prosòdia de les llengües i llur capacitat de forjar metres), “Tennyson” (de qui Auden afirma: “De tots els poetes anglesos ell va ser, potser, el que tenia l’oïda més fina; però probablement també va ser el més beneit de tots”), “C. P. Cavafis” (aquí, amb gran decòrum, l’autor no aprofita l’afinitat d’elecció sexual que hi tenia, sinó que, com Riba, parla més aviat dels poemes metafísics, sempre tan físics en el cas del neogrec), o “Un homme d’esprit”, dedicat a Paul Valéry, el qual estimava com a pensador (podria ser al contrari?), però quasi execrava com a poeta i versificador.

En tots els casos, Auden es presenta com un crític refinat, atent a la tradició anglesa —aquesta, sí— de la close reading propugnada pel New Criticism, conreador del que ell mateix anomenava “la curiositat ociosa” —restes de kantisme estètic, possiblement; potser ressò horacià— i, per damunt de tot, com un lector acurat, sempre a la recerca d’intuir què hi ha de veu personal en cada autor, i de quina manera una literatura escrita des de la perspectiva de la singularitat demana un lector sensible a la personalitat, no a la biografia, que també és una altra cosa: “En el cas dels homes d’acció, governants, estadistes, generals, l’home és idèntic a la seva biografia. Tractant-se, però, de l’artista, que és un creador i no un pur faedor, la seva biografia —la història de la seva vida— i la història de les seves obres són coses distintes”.

Aquest llibre torna a ser, com ja és d’esperar, un d’aquells per als happy few i band of brothers: pocs, però molt germans i molt feliços: “poquets i alegrets”, diem sintètics els catalans. I una última postil·la, car no podem oblidar Espriu de cap manera, per pura fidelitat. Diu Auden de Cavafis: “És un dels pocs poetes capaços d’escriure un poema patriòtic que no desperti vergonya aliena”.