Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Eixint a poc a poc del gueto

El lent procés de la música en valencià per a trencar barreres lingüístiques, ampliar públic i assolir la normalització

Els components del grup Obrint Pas. Ampliar foto
Els components del grup Obrint Pas.

Versió optimista: després d’un reeixit procés de diversificació estilística, la música en valencià comença a ocupar espais insospitables fa només uns quants anys, amb grups com ara Orxata i Aspencat, capaços d’omplir sales de grans dimensions, arribar a un públic transversal i, fins i tot, omplir el buit de la manca de grups en castellà amb la popularitat dels que hi havia als anys 80 i 90. Tot i ser certa, aquesta lectura admet molts matisos: malgrat la voluntat de conviure amb altres escenes i ampliar la base, moltes bandes i artistes de qualitat continuen tenint problemes per a eixir del gueto i eixamplar el seu nivell de coneixement.

Carles Biano, d’Orxata, reconeix que al principi trobaren “molts handicaps, com ara el tema de l’idioma. Però el primer pas per a véncer això és creure-ho. Si fas una proposta pensant en inferioritat, pensant en el gueto, és molt difícil. Si t’ho creus, tens la meitat del camí recorregut”. “Hi ha una escena i un circuit en valencià com una manera d’autoafirmació i de fer pinya, que està molt bé, però estem arribant al punt de caure en la caricatura”, adverteix Biano. “El que intentem és no reforçar aqueix gueto, nosaltres actuem amb molts grups que no canten en valencià, perquè allò normal és que totes les llengües interactuen”.

Fet això, el repte és arribar a tot tipus de públic. “Encara falta un poc. Pot ser un problema d’estructura mental. I també que es veja que musicalment hem millorat molt, que a la gent que li agrade l’electrònica puga agradar-li el que fem en Orxata”. Mirant-ho des de fora, Biano també apunta que “falten grups mainstream en valencià”. Tot i que, ben mirat, tampoc n’hi ha en castellà. “Ja no hi ha grups com Presuntos Implicados, Revólver o Seguridad Social perquè s’han carregat la indústria. I a mi ja em va bé perquè estic a l’altre costat: aqueix espai l’hem copat, però d’una manera autogestionada”, argumenta.

La visió d’Albert Ortega (Bertomeu) és interessant, perquè és un músic amb una trajectòria ben llarga en diferents escenes. Per ell, una de les claus de la normalització és la qualitat. “Anem normalitzant l’escena a poc a poc, però cal posar una línia de qualitat; sembla que pel fet de cantar o escriure en valencià tingues la porta oberta. I hi ha molta diferència entre qui es dedica a la música i qui ho fa com una activitat lúdica”, adverteix. Sobre l’escena, diu que “el fet de cantar en valencià o català no és important per als qui ens dediquem a la música, però, com que la cosa va com va, veure concerts en la nostra llengua fa la sensació d’estar a casa, arreplegadets”. En tot cas, “sembla que la gent jove comença a apreciar els grups en valencià, que aprecien Orxata o Aspencat quan ixen de festa, no cal que vinga ningú de Madrid. Hi ha molta més normalitat que l’època en què començaren Obrint Pas o Munlogs ”, al principi dels anys 90.

El grup Orxata. ampliar foto
El grup Orxata.

Ortega, d’altra banda, és crític amb l’actitud del públic generalista. “Hi ha gent que encara ens veu [els músics en valencià] com una cosa exòtica, estranya, no ho entenen ni s’esforcen per entendre-ho, hi ha molt d’esnobisme”, apunta, mentre que, de certs grups en castellà, “no de tots”, en reprotxa “la falta de consciència de país. El seu negoci el veuen com molt més gran del que hi ha ací, no entenen que Obrint Pas hagen triomfat arreu del món cantant en valencià”.

Tubal Perales reuneix la triple condició de músic (El Trineu Tanoka), editor (Mésdemil) i programador (Feslloch), una cadira giratòria que li proporciona perspectiva. “La música en valencià té manca de públic. Com a programador puc dir que la gent es mou per la festa. Els grups de qualitat que fan això arrasen, com ara Aspencat o Orxata, que poden omplir llocs de 2000 o 3000 persones i fer 40 o 50 bolos a l’estiu perquè són més rendibles i porten més gent que una orquestra. Però hi ha un altre sector, que fa música de qualitat, que encara no ha trobat el seu públic majoritari. Són bandes que podrien interessar la gent que es mou per les modes i va a La Rambleta a veure un grup finlandés, però falta la connexió amb els grups en valencià que han treballat molt bé els directes. Arthur Caravan o Senior no tenen res a envejar a les bandes del mateix estil que canten en un altre idioma”. “Falten oportunitats”, prossegueix Perales, “però també ambició i ganes de descobrir coses pel públic”.

Mentrestant, com a editor, el seu segell, Mésdemil, ha fet una aposta per diversificar i editar grups en castellà, com ara Desechos, la banda de Lavapiés. “Ens agradaria fer-ho encara més, la llengua no pot ser una barrera, ni en una direcció ni en l’altra. Ho fem de la mateixa manera que editem grups de Tarragona o de Lleida. Com a segell, ens agrada la bona música”, conclou, sense renunciar a la condició de plataforma que ha ajudat durant els primers cinc anys de vida a editar els grups en valencià.

Tanmateix, i és un factor força curiós perquè és assenyalat de vegades per músics valencianoparlants de soca-rel, com el mateix Pau Alabajos, que ho va dir sense embuts en la taula redona de la passada edició de Trovam! a Castelló, la tradicional deixadesa de funcions de les nostres institucions envers la creació local en valencià encara pot tindre un efecte perversament negatiu (i no desitjat, cal dir) sobre aquells que conreen el castellà o l’anglés. El menyspreu de les institucions fa que molts dels músics en valencià gaudisquen del suport de les plataformes cíviques i pro normalitzadores en favor de l’ús de la llengua, que duen a terme la faena que les nostres institucions haurien de fer i no fan. Un suport que no tenen les bandes que empren el castellà o l’anglés, que només compten amb una feble xarxa de magazins electrònics i blogs, en la majoria dels casos.

Pocs músics hi ha més adients per a opinar sobre el fenomen que els que s’han expressat, al llarg de diferents etapes de la seua carrera (o fins i tot compatibilitzant projectes), en totes dues llengües. O fins i tot en anglés.

El cantautor Òscar Briz. ampliar foto
El cantautor Òscar Briz.

Òscar Briz n’és un: castellanoparlant amb Banderas de Mayo, angloparlant amb The Whitlams i valencianoparlant en gran part del seu trajecte en solitari, és el més madur, però també el més guardonat, amb molta diferència. El de l’Alcúdia reconeix que “és més fàcil perquè es treballa en un àmbit molt petit i reduït en què públic i artistes es coneixen personalment en molts casos; perquè hi ha certs programadors amb la sensibilitat i la valentia de portar algunes d’aqueixes propostes als teatres —a on en castellà tampoc no és tan fàcil accedir—; perquè en alguns casos, si comuniques una sèrie de missatges potser trobes aqueixa part del públic més militant”. Amb tot, potser la militància, tal com han insinuat altres veus d’aquest recull d’opinions, també té uns límits molt més clars: “ara bé, d’altra banda també és molt més fàcil arribar a tocar el sostre de les teues expectatives i ràpidament, la qual cosa fomenta el desencís. El mur de prejudicis en contra que un troba constantment davant seu és enorme per comparació al que es trobaria si triaria altres opcions”.

Davant d’això, caldria preguntar-se si ens trobem, doncs, amb un públic tan limitat que només consumeix música en valencià. Perquè si és així, caldria qüestionar si els prejudicis que esmenta Briz funcionen per una via amb dos sentits. “El ben cert és que no hi ha prou públic que senta cançó en valencià i encara es pot fer una subdivisió més reduccionista entre el que ho fa amb l’ànim de donar suport a una de les expressions més populars de la cultura i la llengua pròpies, i qui ho fa simplement perquè és un melòman sense prejudicis o un gran aficionat a la música, en majúscules. Quin poder de difusió musical tenen les plataformes cíviques que has anomenat davant dels centenars d’emissores de ràdio i televisió en què potencialment pot sonar un cantant o un grup que empra el castellà, o l’anglés —per no parlar d’altres eixides, com ara sentir temes inclosos en publicitat, cinema, ficció televisiva pròpia, etc.? Cap”.

El problema s’agreuja, a parer de l’autor de L’estiu, amb la lamentable situació del teixit audiovisual valencià, abocat ara mateix a un carreró fosc i sense eixida aparent gràcies a l’execució de RTVV que el Consell autonòmic dirigit pel Partit Popular va arredonir divendres passat: “En televisió és on es generen drets d’autors de veres i ací, per no tindre, ja no tenim ni televisió ni ràdio en valencià i, quan en teníem, mai no es va apostar per prestigiar els productes culturals propis mitjançant qualitat d’espais i regularitat de presència, sinó, ben al contrari, per pagar obscenament qualsevol mediocritat vinguda de fora en els camps de la cuina, el xafardeig i el fem televisiu, per exemple. De la F1 que en parle Bernie si vol, que per això cobra”.

No molt lluny dels arguments de Briz es mou Miquel Àngel Landete, això és, Senior (i el Cor Brutal). El cantautor folk rock, que ja va emprar l’anglés quan capitanejava Landy, al començament del 2000, troba a faltar allò que anomena “la transversalitat de l’eco”, ja que pensa que “et pots afartar de tocar en el circuit valencianoparlant sense eixir-ne mai. De fet, un cas perfecte per a il·lustrar-ho és del de Pau Alabajos”. Tornem a la qüestió dels prejudicis, tant els dels uns com els dels altres: “Nosaltres, quan toquem en festivals valencianoparlants, ens sentim com si fórem marcians. Molta gent pensa ‘a on van estos tios amb eixes jaquetes i caputxes’? Mentre que a uns altres, fora d’aquests espais (posem per cas, els fans de Wilco), tampoc no els atrauria a priori la nostra proposta”. De fet, si hi ha una cosa per la qual sent certa enveja és la situació de grups com els catalans Mishima. Catalanoparlants que es poden permetre el luxe de traure Robert Forster (The Go-Betweens) a l’escenari per a fer una col·laboració conjunta. Una mica el que passa amb Manel o els Antònia Font (que fa poc n’anunciaven la dissolució). Una altra lliga, la que encara juguen els catalans i els mallorquins. Fet i fet, una qüestió d’objectius, perquè “tot depén d’allò a què aspires”, diu Landete.