ART
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Ésser conscient

Hi ha exposicions que t’il·luminen enmig d’un cert aparadorisme cultural

Algunes de les pintures de Pieter Vermmeersch que s’exposen a la sala ProjectSD.
Algunes de les pintures de Pieter Vermmeersch que s’exposen a la sala ProjectSD.

Hi ha exposicions que t’il·luminen quan tot —o gairebé tot— està perdut. Quan el món institucional del museu i la política educativa d’un govern abandonen l’ideal de servei públic per l’ansietat de les xifres rècord de visitants, si no per un aparadorisme cultural de biaix ultraliberal). A Barcelona ja queden molt poques illes desertes on poder-se endur un llibre o una persona estimada. El MNAC —quina percepció tan diferent hauríem tingut del famós casament indi si el magnat d’Arcelor-Mittal s’hagués compromès a esponsoritzar la col·lecció!—, el Museu Picasso, la Fundació Miró, la Tàpies i la Virreina llangueixen (no són les retallades, estúpid, sinó l’autoexigència!). El Macba viu als seus llimbs, i a dia d’avui encara desconeixem quina línia i quins programes tindrà, més enllà del decebedor acord entre les fundacions del Museu d’Art Contemporani i La Caixa. Aquesta ciutat no tornarà a ser la que era. Però, dèiem, encara queden paradisos. I l’últim es troba en una petita galeria d’art d’un passatge de l’Eixample barceloní.

A ProjecteSD —possiblement la millor galeria de l’Estat espanyol i una de les més influents d’Europa—, Sílvia Dauder fa més d’una dècada que dirigeix una programació contra corrent. L’exposició en curs la signa Pieter Vermeersch (1973) i és una reflexió sobre la pintura: de com aquest mitjà lluita per afirmar-se, però també del seu maridatge amb altres disciplines, com ara la fotografia i l’arquitectura. L’artista belga ha realitzat un treball de lloc específic, que consisteix en una sèrie de llenços desplegats sobre una pintura mural que s’expandeix en un degradat blau, i que ell anomena “imatges en transició”.

Els camps de color que Vermeersch pinta de manera extremadament precisa han estat obtinguts d’imatges reals, majoritàriament cel clar al vespre que l’artista prèviament fotografia i després imprimeix en negatiu, en un intent d’experimentar amb la part que no podem percebre de la realitat.

PIETER VERMEERSCH

PIETER VERMEERSCH

Galeria ProjecteSD

Pge. Mercader, 8, bxs. Barcelona Fins al 10 de gener

PEP DURAN, ‘MON NOM’

Galeria +Art

Sant Eusebi, 40. Barcelona

Fins al 10 de gener

En un gir relacional, el visitant té la informació concreta de l’espai on es desenvolupa —una columna, el mateix sòl— i això li serveix per ampliar les dues dimensions del quadre. Temps i espai s’expandeixen i es contrauen en un efecte acordió. I així, aquestes pintures monocromes deixen de ser abstraccions per esdevenir moments reals, amb les seves petjades, gestos i fons atmosfèrics, distants i absorbents alhora. Exercici de saturació i dissolució del color. Pintura real i realista.

Vermeersch també ens convida que mirem les obres de prop, a poc menys d’un metre (una manera de superar el nostre camp visual), per contemplar-les en tota la seva materialitat, però també per poder contemplar-nos. Aquest fet té a veure amb certa sublimitat (l’hic et nunc) que provoca la sensació d’estar aquí en un determinat moment. Per Vermeersch, ser sublim és ser conscient.

En els tres espais que la galeria +Art té al carrer Sant Eusebi, Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955) distribueix aleatòriament les seves escultures, fotocollages sobre cartró, fustes i retaules fets amb ceràmica. Es tracta d’un mostrari d’elements híbrids, “un bosc d’imatges fragmentades fetes amb material d’enderroc, codis secrets i teatre(s) sense paraules”, tal com el mateix artista els defineix.

Al llarg de 30 anys, Duran ha recorregut incansablement a les escenografies en forma de mur —o de teló sòlid— i ruïnes habitades per éssers anònims, gairebé sempre homes sense més atributs que la seva grisor que observen una paret buida. Es nota la predilecció de l’artista per la cultura alemanya i pels dispositius museístics dels anys vint i trenta (els Merzbau de Schwitters), en un moment en què el constructivisme i el dadaisme concebien dialècticament l’arquitectura de la galeria com un arxiu.

En aquest particular atles mnemònic hi ha molta malenconia. Potser el seu continent més apropiat hauria estat una maleta. Una maleta-museu. La boîte-en-valise.

 

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS