Melodies estellesianes

Ovidi Montllor, Toti Soler, Lou Reed, Pau Alabajos, Maria del Mar Bonet, Al Tall, Paco Muñoz, Lluís Miquel, Remigi Palmero, Celdoni Fonoll, Miquel Gil, Joan Margarit, Pau Sif, Maria Fullana… La llista de músics, cantants, rapsodes i poetes que han explotat, amb més assiduïtat o menys, el filó poètic de Vicent Andrés Estellés és tan llarga, i amb registres tan variats, que no deixa dubtes sobre la vigència que té dins i fora del País Valencià. Una de les últimes aportacions en aquest terreny prové del tàndem format pel poeta i rapsode Salvador Bolufer i el compositor i músic Enric Murillo. Durant tres anys, ambdós han elaborat un projecte musical i poètic envejable, que ha eixit al mercat coincidint amb la recta final de la celebració de l’«Any Estellés».

Produït musicalment per MFactory Music i dissenyat per Pau Àlvarez i Edicions 96, Estellés en solfa és un llibre-disc que conté 15 pistes amb 19 poemes recitats i 15 pistes en versió instrumental. A més, s’hi inclouen tres notes introductòries a càrrec de Paco Muñoz, Tomàs Llopis i Maria Josep Escrivà, que n’ha exercit d’assessora poètica i lingüística. El resultat és un producte gairebé artesanal que ha engalzat, una rere l’altra, petites joies per a ser assaborides sense pressa. Així, doncs, el lector/oient que en faça una lectura/audició completa comprovarà, en primer lloc, que els motius principals de la poesia d’Estellés hi són presents en la mesura justa, sense llacunes, i, en segon lloc, que l’ordenació dels poemes respon a la voluntat de crear un contrapunt anímic entre les peces versionades més que no a un criteri estrictament temàtic. De fet, la combinació dels diversos registres discursius, estils musicals i tendències poètiques configuren un treball coral i polifònic, tal com va concebre Estellés la seua obra. Aquest n’és, si no el més destacat, un dels encerts més notables. Amb tot, no és menys enlluernadora la degustació aleatòria de cada peça, atés que es poden llegir/escoltar de manera totalment autònoma.

Si bé acabem d’apuntar que un dels mèrits d’Estellés en solfa és la manera com s’ordenen els temes del repertori estellesià, de res no hauria valgut sense la interpretació precisa de Bolufer i Murillo. I és que tots dos han sabut apropiar-se, fins a l’últim ressò, les paraules del poeta i endinsar-se en el seu univers sense estridències ni lluïments personals, i han assolit l’equilibri escaient perquè paraula i música esdevinguen una unitat semàntica i melòdica indissoluble. Aquesta és la impressió que un té després d’escoltar la veu de Bolufer, esborronadora i tendra alhora, en «Cançó de bressol» o el piano sobri i profund de Murillo en «Creuant la nit», poema que retrata amb una cruesa impactant el món sòrdid de la postguerra. Allunyades d’aquest dramatisme, hi trobem composicions d’un lirisme amorós lleument nostàlgic, com ara «Guitarra», «Aquella olor que tenia el teu cos» i «Jackeley». En aquesta última, la dicció de Bolufer, remarcant les inflexions rítmiques pertinents, lliga a la perfecció amb la subtilesa del violí i el violoncel i crea una atmosfera que recorda les famoses èglogues d’Estellés. També hi tenen cabuda la sensualitat, el vitalisme i l’hedonisme de «No he desitjat mai cap cos com el teu», «Res no m’agrada tant» i «La rosella», així com la visió desmitificadora i irònica de la mort de «Com que tenia que pagar la lletra», «Atarantada per la mort, dirien» i «D’un en un se n’isqueren els difunts». Es tracta de tres composicions que, vehiculades pel ritme vivaç i vehement del piano, ens permeten gaudir dels girs més mordaços i satírics de Bolufer.

Menció a part mereixen «Ara, Senyor», per la intensitat amb què és interpretat el despullament interior del poeta que obri la seua ànima a Déu, i el magnífic bolero final «Un entre tants», que és recitat per personatges rellevants del món de la cultura del País Valencià, com ara Pep Gimeno Botifarra, Juli Mira, Ferran Torrent, Amàlia Garrigós, Carles Alberola i Josep Piera. És indiscutible que no corren temps bons per a la lírica. Així semblen corroborar-ho, si més no, els disbarats continus dels nostres governants, però tampoc admet discussió que una part com més va més nombrosa de la societat valenciana ha decidit aixecar-se d’un llarg silenci i fer-se sentir. Estellés en solfa n’és una mostra immillorable.