L’Hort de la Mar

1.- S’enganyen els que diuen que la mar és blava. S’enganyen perquè o no l’han mirada prou, o l’han mirada des de lluny, o no s’han parat a observar-la, a estudiar-la amb una mica de detall. L’aigua de la mar és blava, és clar que sí, però també sovint és d’argent, o de color xocolata, o verda, o olivàcia, o fins i tot vermella, o negra com la tinta. Els reflexos del sol de ponent donen tota una gamma de colors impensables fins que t’hi poses, fins que t’hi poses a mirar-los; els reflexos del sol naixent en produeixen uns altres, milers de matisos. La mar és vermella, groga, verda, grisa, violeta, i sols en uns pocs moments del dia, i mirada des de lluny, se’ns presenta blava. Pintem la mar blava perquè no l’hem mirada prou, les aigües fosques de Xàbia són quasi de color tinta, o de color cadmi, o d’un verd bufeta sorprenent. Pinte la mar i no hi empre el blau, no em fa falta: blanc i negre, verd i roig. He pintat unes xiques nadant, en la platja de l’Arenal, i tan sols hi he emprat els grocs, els bruns, els vermells, els grisos, els negres. L’altre dia un xabienc em deia que a Xàbia la mar és més blava que en qualsevol altre lloc, i vaig riure divertit, i l’home va quedar un poc parat. Li vaig mostrar uns cartons que acabava de pintar, d’ocres preciosos, de colors mostassa, de grisos i marrons. I l’home va dir que és clar, que és clar, que allò era la mirada de l’artista, però que qualsevol persona normal la veia blava. Allò em va divertir molt, qualsevol persona normal! I ara intente mirar la mar com qualsevol persona normal, però no sé, jo la veig de tants colors! Clotilde em diu que complique massa les coses i potser té raó. M’ho deia davant del meu quadre d’una nadadora, on el cos d’ella, allargassat, té alguna cosa d’Ofèlia de Millais. No li va agradar gens: l’aigua groga sembla oli bullint, i ella pareix que sura en aquest líquid, dens, oliós, quasi mineral. De vegades mire la mar i em sembla un misteri, un misteri inexplicable. Ara prepare una altra gran obra, amb tres xiquets nadant, nus, on l’aigua transforma la part del cos que hi és dins. Ningú no ha pintat així i crec que estic encetant un camí nou, que em pot conduir lluny. L’Ofèlia de Millais és antinatural, un cos mort mai no suraria així; però, tant se val, és d’una gran bellesa. I d’això es tracta, de dir coses noves, o de dir les coses de sempre d’una altra manera, i de ser el primer a fer-ho.

2.- Avui he pintat un quadret per a la mare del meu llogater. S’ha assabentat que vaig a pintar a l’Hort de la Mar, on hi ha una bonica sénia, i m’ha preguntat com estaven les plantes que ella hi va plantar fa anys, una buguenvíl·lia i uns gesmilers. S’han fet enormes, catedralicis: és un lloc molt especial, amb la sénia que trau una aigua clara i fresca, i on les fadrines de les millors famílies de Xàbia van a rentar la roba. Allí he conegut una xicota que des del primer moment m’ha encisat: té una mirada amb una profunditat que em recorda els colors de la mar. No és descarada, però tampoc és tímida: sap que és desitjada i no s’amaga. Avui l’he vista menjar una bresquilla i he sentit com em bategava el cor amb força. Portava un llaç vermell al cap, que contrastava amb la brusa blanca. He fet un ràpid esbós d’ella, i aleshores m’ha mirat, per primera vegada i ha somrigut. M’he sentit descobert i he tornat al llenç per a la patrona, on he fixat la naturalesa del lloc: la buguenvíl·lia, el gesmiler, i un matxo traient aigua de la sénia. La llum encegadora que reverbera sobre un mur emblanquinat. És un paisatge d’una profunda bellesa, on s’olora la mar i la resina dels pins. És el mediterrani. Tot el dia he estat pensant en ella, i en l’olor d’aquell lloc, embriac, colpidor. Si poguera pintar la flaire d’aquell lloc! Si poguera reflectir en el meu llenç la seua espontània bellesa!

3.- He retornat a l’Hort de la Mar. Però ella avui no ha vingut. He pintat la sénia, els tarongers, que encara tenen taronges, i al fons el cap de sant Martí. Aquella mar tan blava, ara sí, blau cobalt intens. És un quadre més convencional i de segur que el vendré bé. Clotilde em diu que pinte els llauradors, els pescadors, les dones al mercat, que allò té eixida. Sempre pensa en el negoci, i molt poc en l’art. Però fa bé, perquè si per mi fóra! Diu que em deixe d’aventures, d’experiments (quant menyspreu que hi ha quan diu ex-pe-ri-ments) que no condueixen enlloc. Li he regalat, a la patrona, el quadre de l’Hort de la Mar i me l’ha agraït, però sense mostrar molt d’entusiasme. La meua pintura li sembla massa moderna, massa imperfecta: m’ha ensenyat un Ribera que té, de sant Josep amb el Nen, com el seu paradigma pictòric. Jo li he dit que allò estava bé en el seu moment, però que ara… Ella ha dit que no es cansaria mai de tots els Ribera del món, i així m’ha fet callar la boca. Potser té raó: podent fer Riberes, per a què cal canviar? I m’ha dit: la vista aquesta de Xàbia ja la tinc, per a què la vull en un quadre? Però m’ha agraït l’Hort de la Mar, que ha penjat al menjador, com qui em fa un gran elogi. Pintar és potser això, aconseguir dir coses noves de les coses velles.

4.- Quan he arribat a l’Hort de la Mar, l’he vista d’esquena. Estava agenollada, i he estudiat el seu cos, sense que ella se n’adonara. Rentant la roba, amunt i avall, una bona estona. Feia temps que no em trobava en aquell estat. He perdut el cap. La llum es filtrava entre les parres, entre els gesmilers, entre la volta dels tarongers, i allí estava ella, amb el seu mocador vermell al cap. L’he desitjada com feia temps que no desitjava ningú i he sentit un intens despertar dels sentits. L’he estudiada i he fixat el seu cos en la meua ment, i he girat cua i m’he anat per on he vingut. He caminat fins al cap de sant Antoni, i he pintat la mar de color marró, més brava que mai, com si aquella mar fóra la meua sang alterada. I he pensat en ella durant tot el dia, mentre pintava compulsivament. De nit he mirat tota la feina feta i m’he sentit satisfet. He somniat aquella mar, una mar de bromera blanca, com si fóra llet.

5.- Evite anar a l’Hort de la Mar, per por de trobar-me-la. He estat pintant els xiquets nadant en la mar, l’estudi de les transparències de l’aigua, allò que mai ningú no ha fet. Almenys a fons, a consciència. M’agradaria posar-me un escafandre i pintar el fons marí, que ha de ser tropical. Però la veritat és que no me la lleve del cap. Podria preguntar per ella, però això despertaria les sospites i les maledicències. I què vull aconseguir?… Pense a escapar-me amb ella a París! Sí, allí podríem viure en alguna mansarda. No em faltarien protectors. Però després pense en Clotilde, en les filles i em sent culpable, molt culpable. I pinte amb més ràbia encara, amb unes pinzellades soltes, plenes de tremp. M’estudie com si fóra algun altre. Com més alterat estic, més lliure tinc la mà, més desinhibit em trobe, més deixe anar la imaginació. Hi ha apunts que són taques de colors, d’una força impensable. Com un somni, una reverberació de la ment, un esclat de deliri. Tanque els ulls i pinte, a veure què en surt. I mire el llenç, i després la mar i em trobe estranyament desesperat i em veig capaç de fer qualsevol cosa.

6.- Ningú no em pregunta res. Ací, els senyorets de Xàbia em prenen com algú que necessita el seu silenci, i no em destorben molt. Em tracten amb tots els honors, visc com un rei. I el meu mal humor l’interpreten com coses de la pruïja del geni. Alguns dels senyorets de Xàbia tenen les seues bagasses, i fan la típica vida del cacic, i els habituals embolics de faldes. Però açò meu és alguna cosa més. Perquè ha afectat la meua manera de pintar, és la meua musa, sense ella saber-ho. He tornat a pintar els homes fent panses i he dut a terme un quadre sense suc ni bruc, d’una enorme vulgaritat. Fosc, sense gràcia, sense vida. Allò ja no m’interessa. Allò que venc tan bé no té per a mi cap interés, excepte el dels quartos. Fa cinc anys vaig quedar admirat amb la producció de la pansa i vaig pintar els reflexos del moscatell, i les dones col·locant els xanglots sobre els canyissos. Avui he pintat el núvol reflectint-se sobre la mar i, quan la gent l’ha vist, es pensaven que era un cartró on havia netejat la pintura sobrant dels pinzells. Quan els he dit què els semblava, es pensaven que els prenia el pèl. I allò és el millor que he pintat mai: fins i tot pensava a traslladar-lo al llenç, provar sort. És natural que no els agrade: no sóc jo, sóc un altre.

7.- Per fi, he tornat a l’Hort de la Mar. Hi havia altres fadrines, descarades, que han mirat el que pintava i han dit coses divertides. He parlat amb elles, i a alguna li he fet un retratet, que ha doblegat en quatre i se l’ha posat al pitram, amb tota la coqueteria. Han pres confiança i jo he desenvolupat tot el meu art de seducció, sempre mirant si ella venia. Però no ha vingut. Fa temps que l’alcalde de Xàbia em vol dedicar una plaça i, a canvi, hem convingut que donaria un quadre meu al consistori. Avui he anat a veure la plaça famosa, on fins i tot hi havien posat un baix relleu amb el meu nom. M’he sentit molt ofés: han triat el lloc més fosc i lleig del poble. I li he amollat, a l’alcalde: “Açò no és una plaça, ni res! És una bona merda!”, i me n’he anat del tot emprenyat. Me’ls he deixat amb un pam de nas, amb la banda de música tocant un pasdoble. Ara me’n penedisc, però tem que Xàbia no tindrà un quadre meu. M’imagine que al senyor alcalde aquell lloc li deu semblar massa i tot per al tipus de pintura que faig. Diran que sóc agarrat, però que se’n vagen a fer la mà.

8.- Quan he arribat a l’Hort de la Mar hi era ella. L’he saludada amb un bon dia i ella m’ha contestat. I m’ha dit que ja li havia arribat per tots els cantons que l’altre dia havia retratat alguna de les seues amigues. I ho ha dit de tal manera que semblava que això no estava bé. Però li he preguntat si volia que li fera un retrat i m’ha contestat que el que jo volguera. No he notat displicència, ni coqueteria, ni res particular. Senzillament ha dit que bé. No sé si s’ha adonat del meu nerviosisme, estava cohibit, estranyament parat. El matxo movia la sénia i la nostra conversa era acompanyada pel soroll de l’aigua, caient des dels cadufs fins a la séquia. S’ha recolzat sobre el mur de la sénia i ha somrigut, amb el basquet de la roba blanca sobre el maluc. Pel gest, la brusa se li obria i li he entrevist part del pit. Li he fet un dibuixet i li he dit que me n’havia d’anar, que m’esperaven a la platja. Però abans de continuar li he preguntat quan tornaria, que m’agradaria pintar-la, que era una model meravellosa, i m’ha dit que demà hi seria de nou. A la mar, no he pensat en una altra cosa. Obsessivament. He pintat les meues filles, i la filleta de la patrona, entrant a la mar: una mar groga, maragda, fulgent, multicolor entre les roques vives, flamígeres. El cos nu d’aquesta última tenia tota la carnació de la joventut. I pensava en Clotilde, a València, cuidant el seu pare malalt. I m’he sentit terriblement culpable. Un veritable porc.

9.- No hi he anat. He evitat l’Hort de la Mar i he anat a pintar l’illa del Portitxol. Com més lluny millor. Un paisatget, sense més. Alguns em diuen que pinte el Montgó, però la veritat és que no m’interessa. Vull pintar el misteri d’un cos surant en l’aigua... Crec que no hi ha repte més gran per a l’artista. L’aigua de Xàbia i el cos humà: vet ací el repte formidable. Però no me l’he llevada del cap durant tot el dia. Me la imaginava a la sénia, potser desil·lusionada, esperant-me, maleint-me. Però a la vesprada no he pogut resistir-ho més i hi he anat tot just després de dinar, en lloc de fer la migdiada, de descansar una miqueta, com sempre faig. Però no hi era. La calor era intensa, fins i tot sota aquell enramat. Tot semblava aturat, en una quietud estranya. El clam frenètic de les cigales reforçava aquella sensació aclaparadora. I he sentit una estranya ansietat al pit, que m’ha ofegat.

10.- Li he dit que es posara així, menjant aquella bresquilla i mirant-me. Mentre la pintava me la imaginava nua, envoltada de parra, com una mena d’odalisca. Ella s’ha deixat fer, ha cedit fàcilment. Jo li he parlat de Madrid, i de París, i de com voldria fer d’ella la meua model. Ella ho escoltava i reia, complaguda. Li deia que aquella vida no se la mereixia, que es mereixia molt més. Que era la meua musa. Li ho he dit unes quantes vegades. Me la imaginava nadant nua en la mar, aquell cos que era pura naturalesa en aquell element de vidre. He tret tot el meu repertori galant. Li he preguntat si tenia xicot i ha rigut complaguda. M’ha dit que sí, que era molt gelós, i que era carrabiner.

11.- Fugir junts. Fer d’ella la meua model. Ací, a Xàbia, es conta que un dels senyorets ho abandonà tot i se n’anà amb l’amant a Madrid. A París semblaria d’allò més natural. Canviar d’aire. A la tardor tinc preparada una gran exposició i estic segur que vendria prou per a mantindre’ns durant un quant temps. Un pintor necessita canviar de casa i de dona, diu un amic meu. Desenvolupar aquest art meu, aquest art molt més lliure i arriscat que he trobat a Xàbia. Abandonar els encàrrecs, la pintura facilota, els retrats encarcarats, les escenes passades de moda, i ser jo, jo mateix. Buscar camins nous i arriscar. Durant massa temps m’he deixat véncer per les exigències dels clients, per les seues imposicions. Deixar la vida burgesa i consagrar-me al meu art. Donar lloc als sentits, viure per a ells. Obrir camins nous. Amb ben poc tinc per a viure. Cal ser valent i seguir el teu instint. Realitzar-se plenament i viure, per fi, tan sols per a l’art. Però com puc abandonar Clotilde? He de triar entre l’art i la vida.

12.- Avui l’he vista de nou a l’Hort de la Mar. I amb una facilitat inesperada l’he conduïda fins on el meu deler volia. I he tastat la fruita prohibida.

"Aquell any abandonà precipitadament Xàbia a causa d’un tèrbol succés que tots ocultaren amb un pacte de silenci. Pareix que Sorolla durant aquell estiu intimà amb una de les criades (…). El cas és que la xica tenia un nuvi, que era carrabiner, el qual, assabentat d’aquella confiança artística, li pegà un tret. Ni de les circumstàncies, ni dels implicats, ni del desenllaç, sabem res més. Ben cert és que després de 1905 Sorolla no tornà mai més a Xàbia".

Antonio Espinós. Sorolla a Xàbia.