Un dèficit apamat

En un recull d’articles, Hans Georg Gadamer es definia a ell mateix com a pensador, no en virtut de cap particularitat seua, “sinó perquè tots els humans pensem”. En efecte, la capacitat de pensar és un tret humà constitutiu. Tothom pensa, això és segur, encara que l’experiència tendeix a suggerir-nos que hi ha qui ho fa més i millor que uns altres. Aquesta qualitat ecumènica del pensament és el que fa tan difícil delimitar-la i historiar-la. Una història del pensament prou comprensiva propendirà a confondre’s amb la història tout court, sense deixar res al marge. Intentar historiar què ha pensat la gent, tota la gent, per exemple a València, un dia rere l’altre, seria una empresa desmesurada, que ni els equips d’especialistes més nodrits i versàtils es veurien amb cor de confrontar.

En canvi, la de la filosofia, que és una disciplina més o menys articulada, és una història factible. El preu a pagar és que, es definesca com vulga, la filosofia no cobreix tot el camp del pensament humà. A més, deixa una vasta zona de penombra entre el que ja no és filosofia acadèmica, amb tots els marxamos homologats, i el que ningú consideraria filosofia en absolut. El fet és rellevant, i embarassós, perquè justament en aquest terreny incert s’han produït o difós moltes de les idees més originals i més influents, adés i ara. Sense eixir-nos de la nostra àrea lingüística, podríem il·lustrar-ho amb els noms de Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Joan Fuster o Lluís Aracil, entre molts d’altres. En resum, la història de la filosofia, que ha de ser també la del seu influx en la societat que l’acull (o no), no és tampoc cap empresa fàcil.

Ja fa temps, Joan Fuster detectà “un cert dèficit de filosofia” en la cultura catalana. I amb raó. Durant molts anys, en contrast amb l’exuberància filosòfica perceptible en bona part d’Europa, la producció segregada en aquestes parts va ser d’un raquitisme aperplexant i vergonyós. I si ens reduïm a la que es redactà en català, més encara. Un pensador de Sueca, Xavier Serra, intenta explicar-nos per què va passar això, en un llibre, La filosofia en la cultura catalana, publicat per l’editorial Afers. Es tracta d’un recull d’articles ben documentat i, cosa rara, de molt amena lectura, que complementa un altre llibre seu, la Història social de la filosofia catalana. La lògica, també d’Afers. La filosofia… és un llibre excel·lent, amb un admirable domini del seu tema. D’altra banda, la radiografia que fa del pensament filosòfic produït entre nosaltres i de la repercussió –més aviat escassa- que va tindre en la nostra societat és molt crua i dóna què pensar. El panorama és aflictiu i cal agrair a Serra que no ho dissimule gens. També s’ha d’agrair que bona part del text se centre en la filosofia feta al País Valencià, un territori massa poc explorat en els acostaments generals al tema.

El panorama és aflictiu i cal agrair a Serra que no ho dissimule gens

L’anacrònica i paupèrrima qualitat de la major part del pensament filosòfic d’aquesta part del món, a què es deu? Serra ho explica, en part, a partir del desgavell de la universitat espanyola, propi d’un país que va viure tot un segle en la inòpia: tradicions arnades, estructures obsoletes, escalafons arbitraris, professors de pas, provincianisme, etc. El diagnòstic és clar i contundent. Es podria matisar una mica, perquè la vitalitat intel·lectual no passava només per la universitat. Fenòmens com l’editorial Sempere i els seus traductors valencians (com Luis Morote, Juan Furió i sobretot Constantí Piquer) requeririen un estudi aprofundit, i hi havia altra gent, com per exemple l’historiador Rafael Altamira, que va ser un divo ideològic d’un cert renom, amb tirada cap a la psicologia col·lectiva, tan de moda llavors. En la universitat mateixa, a partir dels anys 60, les coses van canviar. Hi hagué Josep Lluís Blasco, i els departaments de Manuel Garrido i de Fernando Montero van viure dies brillants. Dins l’escassa solvència general de la península, els papers de lògica eixits de València tenien un prestigi merescut, i la filosofia analítica va ser ben servida. D’altra banda, textos com Temas de la filosofía de Heráclito de Fernando Cubells o el Parménides de Montero són seriosos. Sens dubte, els llibres d’aquesta qualitat foren pocs, però enmig de la dispersió indigent del panorama destaquen més.

Si res es pot criticar del llibre de Serra és l’abús dels qualificatius despectius -sobretot quan judica les idees del passat que ara ens semblen ocioses- que despatxen qüestions complexes de manera massa taxativa. És una perillosa herència fusteriana, que a voltes perjudica un llibre rigorós com aquest. Ara, molts dels personatges que reben aquest tracte són tan massissament deplorables que el lector té sovint la impressió que els dicteris de Serra encara paren curts. Finalment, els dos articles dedicats a les traduccions de filosofia en català són magnífics. Assenyalen amb molta lucidesa un dels pitjors problemes, ara mateix, de la nostra cultura: el gradual abandonament dels continguts més importants. Després de dècades de temptatives encomiables, la cultura en la nostra llengua està renunciant a la filosofia i sembla que vulga renunciar al pensament. El llibre de Xavier Serra és un senyal d’alarma reflexiu, i crec que farem bé si l’escoltem, i hi pensem.