Shakespeare demana més Shakespeare

I de sobte, Shakespeare. Cantautor característic que canta les seues pròpies cançons, i quasi sempre amb les seues pròpies lletres, Rafa Xambó es despenja davant del seu públic, amics i coneguts amb un àlbum ple de sonets de Shakespeare entre les mans.

Això té una explicació circumstancial. “Ja fa tres anys, quasi casualment, vaig començar a posar música a un poema de Shakespeare”, justifica el cantautor. Era el Sonet 71 del bard, que ací es diu T’estimo tant. Pot haver-hi una declaració més clàssica en una cançó popular que aquesta?

Però això només va ser el començament. Per què dotze cançons amb lletres de Shakespeare? “Simplement, vaig pensar que no podia posar un text meu al costat d’un de Shakespeare”. En definitiva, Shakespeare demana més Shakespeare. El resultat d’aquest argument és una gravació en trio, que du precisament l’estimable títol d’aqueixa primera temptativa de fa tres anys i que té una certa orientació certament clàssica, però no més notòria que l’inconfusible segell de cantautor.

Més enllà del material literari que el sustenta, hi ha el violoncel de Matthieu Saglio per a donar al disc un elegant ambient de cambra. I, de passada, per a confirmar el toc de distinció que el músic francés imprimeix als diversos i interessants projectes en què col·labora cada volta més sovint.

El piano aporta una dimensió més jazzy i bluessy al conjunt. O s’ajusta com un guant a les necessitats baladistes o recitatives de l’intèrpret principal. “Han enriquit i embellit les meues melodies, acompanyant-les”, reconeix Xambó en el llibret de l’àlbum, “i han entès l’esperit que demanaven els recitals”.

I és que de recitals, ja n’hi ha hagut. Però la presentació formal del nou treball del que a hores d’ara és, cal subratllar-ho, el representant principal en actiu de la nova cançó dels setanta, en el vessant valencià i amb residència valenciana, es fa aquest dijous en el Teatre Micalet de València.

Xambó confessa que el disc va començar més pop, després es va fer més guitarrer i finalment es va quedar en aqueix camí intermedi “entre el jazz, la cançó contemporània i la música clàssica”. Tot això el situa en terrenys fronterers en què cap, fins i tot, el record a Lou Reed, del qual es declara “amant irredempt” i a qui dedica La luxúria. O, dit en termes estrictes, el Sonet 129, un dels tributats per Shakespeare “a la misteriosa Dark Lady”.

En aquesta pista Xambó toca la guitarra a gust, amb ritme acceleradament i contingudament urbà. És el moment de destacar la faena de Txema Martínez en la traducció shakespeariana, esplèndida, i de subratllar que el cantautor assumeix més que mai el paper de guitarrista. Amb una observació: Carles Carrasco, que no acompanyava Xambó des de l'àlbum Dies oberts, presta els seus serveis a la guitarra en dues peces. Una, Les sirenes (Sonet 119), es pot recomanar, probablement, com la millor introducció a aquest treball per a qui no conega l’autor. Una cançó excel·lent que es queda al paladar a la primera. Els dos músics, de fet, han estat afortunats amb les sirenes: cal recordar La sirena que gravaren el 2002 com a Rafa Xambó i la Fusteria.

Pel que fa a Martínez, ha aconseguit que els sonets sonen frescos, joves, actuals i eterns. Segurament ja ho eren, pel que diu el mateix traductor. “Fart dia a dia, res no em satisfà: / mentre tot ho devoro, tot se’n va”, aquests versos amb què acaba el molt recomanable Sonet 75 o aquell amb el qual comença (“ets al meu pensament com menjar al viure”) serveixen per a estirar un fil d’alta literatura que cal degustar en el casal de la cultura popular. Probablement aquest T’estimo tant de Rafa Xambó, que ja va guanyar un premi de nova cançó en un festival de Sabadell del 1974, és un material inestimable per a practicar el plurilingüisme ara en alça. Especialment si se’n parla en castellà.