Un esteta a València

“L’enemic principal de la creativitat és el bon gust”, escrivia Pablo Picasso. Pot ser: el bon gust de vegades és un limitador de l’exploració artística. La creativitat s’endinsa per camins atzarosos, perillosos, plens de riscos per a l’artista i, de vegades, malgrat voler ser nou i “modern”, s’acaba infantant un emplastre kitsch. Potser Picasso no tenia “bon gust”, en el sentit més clàssic i acceptat del terme; enteneu-me, en tota provocació, en tota iconoclàstia (Duchamp), en tota transgressió, hi ha sempre un estirabot i, per força, una eixida de to. El “bon gust” acostuma a seguir la senda més dreturera, el camí més pla i seràfic, les vistes més belles i celebrades, el seny artístic. Tot allò cridaner, tempestuós, arrauxat, incendiari, polèmic és ràpidament descartat pels seguidors del “bon gust”. En el seu moment Picasso i els seus coreligionaris cubistes escandalitzaren la burgesia parisenca amb les seues esbojarrades creacions, que de segur semblaven tan vulgars com incomprensibles. Com pocs anys abans ho havien fet Paul Cézanne (de qui els crítics escrivien que pintava durant un atac de delirium tremens) i la colla impressionista, amb aquells llenços que el burgés benpensant no entenia, ni hi veia res.

Vicente Colom ho diu sense embuts: “Els artistes no tenen gust! Són coents, majoritàriament!”. I, això depén, té bona part de raó. En canvi, el seu estudi del carrer del Comte de Salvatierra de València és un homenatge a la bellesa, on tot està perfectament calculat, on res no desentona, i on el llindar de bellesa sempre va de l’excel·lència cap amunt. Entrar al seu estudi és com endinsar-nos en un gabinet huitcentista, en una mena de galeria de Lord Hamilton, ple a vessar d’antiguitats, de bibelots i d’obres d’artistes de prestigi reconegut. Hi ha un mostrari de quadres impressionant: un formidable Joan Cardells, una mitja dotzena de Miquel Navarro, un enorme Carmen Calvo, uns espectaculars apunts de Michavila, una col·lecció de Javier Chapa i Horacio Silva, un bell Castejón… I tot això dins d’un marc noble, amb una decoració molt parisenca, molt afrancesada: quasi fa l’efecte que allí Mme. de Geoffrin podria conduir el saló dels dimecres amb els seus artistes protegits.

Vicente Colom hauria estat un bon mecenes de l’art, si haguera nascut ric i poderós. Però, com ell mateix ens explica, va nàixer en una família humil, en una sastreria on es guanyaven la vida treballant durament, passant moltes nits sense dormir. D’alguna manera, el que és ara Vicente Colom ho ha aconseguit a força de treball i sacrificis. Els anys a París, des del 1965 fins al 1968 (“jo sí que vaig viure el Maig del 68!”), se’ls va pagar impartint classes de ioga i fent de gravador industrial. Després, una vegada a València, es va guanyar la vida com a dissenyador. La seua passió com a pintor sempre el va acompanyar, però va haver de treballar amb algun tema col·lateral per a poder sobreviure: ha viscut de l’art, però no del seu art. Aquest sempre ha ocupat el lloc central del seu cor, però en canvi ha alimentat ben poc la seua cartera. Primum vivere deinde philosophari, podria ser la seua màxima.

Amb la faena feta com a decorador, amb la seua activitat com a estendard del bon gust a València, ha sufragat el seu deler artístic. Colom ha decorat moltes cases de la burgesia valenciana i, sempre que ha pogut, hi ha col·locat obra dels amics pintors. Quan tindre un Miquel Navarro o un Carmen Calvo al saló de casa era una heterodòxia impensable (venint, és clar, de l’època inofensiva dels Arcas, Pedro Cámara o Ribera Berenguer, o en el millor dels casos dels Lozano, Pedro de Valencia o Genaro Lahuerta), Colom va aconseguir clavar-hi, amb calçador, entre aparadors i espills barrocs, obra d’aquests artistes (o fins i tot de Sanleón!). Alguns artistes m’han parlat de Colom com d’una persona altruista, que els ha ajudat en els moments complicats, que els ha buscat clients, que els ha donat un colp de mà; també com algú pròxim i disposat a donar suport a tota mena d’iniciativa benèfica. Però, alhora, aquest tracte intens amb la burgesia (durant la conversa ixen de manera natural els Carpi, els Serratosa, el notari Carlos Pascual, els Simó de mantes Paduana…), l’ha dotat d’una ombra de consigliere en matèria artística de la dreta valenciana.

Vicente Colom n’és ben conscient. “Alguns em veuen com el dimoni… Però què els he fet jo?”. La veritat és que em sobta com està de recelós pel que fa a aquest assumpte i també el temps que dediquem a parlar d’allò que podríem reduir a la fórmula d’art i política. Què ha de fer l’artista? Pot vendre el seu art als burgesos? Pot col·laborar amb ells, si es declara un anarquista enragé? No hi ha una certa contradicció en tot això? Aquesta contradicció ja l’arrossegaven els impressionistes (tant que també foren coneguts com els intransigents), i tot i atacar la classe burgesa volien que aquesta els comprara els quadres. Colom no ha tingut mai aquesta prevenció i ha estat el fidel valedor de Mayrén Beneyto, conduint la sala d’art del Palau de la Música (“sense cobrar mai ni un gallet, i durant dèsset anys!”, em postil·la de seguida).

La conversa és interessant perquè Colom accepta les crítiques i les contesta honestament. Quan li dic que el problema de la dreta valenciana és que ha donat pàbul al mal gust, em dóna la raó. Ell, cada vegada que arriba Falles, fuig de València i viatja a Itàlia. I quan li dic que el problema de la dreta valenciana és que no és culta, també està bàsicament d’acord amb mi. “Fixa’t que la gent vol tindre un Valdés a casa i es gasta un dineral per una serigrafia d’ell, que no ha fet personalment, sinó el seu equip… Amb aquests 12.000 euros es podria comprar una obra original molt interessant”. Però no seria un Manolo Valdés, pense jo, que és, comptat i debatut, el que vol el burgés benpensant de l’Eixample o de la Ciutat de les Ciències. I afig: “Però és un mal de la nostra burgesia, que és molt papanatas. Adolfo de Azcárraga es gastava molts diners en Ribera Berenguer i, tanmateix, en aquells moments per la mateixa suma podia comprar un apunt de Juan Gris!”.

Li demane que m’ensenye on dibuixa. Per un corredor ple a caramull d’obres belles i interessants arribem a una sala interior, fosca, amb grans tapissos, il·luminada per uns focus al·lògens. Colom dibuixa amb plomí i tinta xinesa, i els seus dibuixos tenen uns volums i un joc d’ombres molt interessants. En les obres sobre l’Albufera, sobre cactus, sobre chaquetillas de torero, sobre capitells, sempre destaca aquest joc del clarobscur, aquesta visió piranesiana del dibuix, a un pas del gravat. Hi ha molt d’esforç condensat en cada obra, moltes hores de dedicació. En les obres sobre l’Albufera aconsegueix una tensió sorprenent i hi sintetitza magistralment els jocs d’ombres i llums del lluent; la seua ploma vola i es recrea amb el senill i la bova, amb els joncs i les aigües estancades. Ara acaba d’enllestir una sèrie sobre Nova York, en què juga amb totes aquelles formes dels gratacels, i l’efecte és poderós. Li parle de Marcelo Fuentes i de la seua sèrie novaiorquesa (em sorprén que Colom no el conega) i que tot allò em recorda Morandi, i els equilibris entre els volums. Colom és un bon dibuixant i aquelles obres tenen una realització perfecta. I, sobretot, no hi ha cap dibuix que no destaque per la composició perfecta, per la saviesa a l’hora d’emmarcar l’escena convenientment, per l’equilibri dels elements. En fi, pel bon gust. Li ho faig saber i em diu: “El bon gust en la pintura és molt important. Jo sóc un esteta!”.

Potser si Colom haguera estat més transgressor, si s’haguera alliberat de tanta prevenció canònica, si se n’haguera eixit de mare i haguera donat via lliure al seu dibuix i haguera crescut amb ell, podria haver arribat a nivells molt alts, artísticament parlant. Admira Cardells i l’horroritza saber que, mentre es fan exposicions de Ripollés (del qual no té bona opinió), el gran dibuixant les passa magres. Com, d’altra banda, tants altres bons artistes valencians. Ripo és el gran protegit de la dreta valenciana, la versió kitsch de Valdés. Quan vull fer-li aquest comentari, torna al seu discurs sobre el bon gust: “Ara hi ha gent que renega del bon gust! L’altre dia vaig sentir el pintor Pérez Villalta que deia: “A mi me aburre lo del buen gusto.” Colom fa un riure explosiu, quasi un xiscle ornitològic, i em mira divertit. Pense en la frase de Picasso i estic a punt de comentar-li-la, però hem passat quasi dues hores de conversa, li han trucat per anar a dinar i tampoc no sé molt bé on ens conduiria l’autoritat de Picasso. Potser l’art contemporani no és una qüestió de bon gust o de mal gust, sinó d’una altra cosa molt diferent, però tampoc sabria dir exactament què. És un debat per a un altre dia.

Em regala el seu darrer catàleg, de l’exposició de l’IVAM, amb el dibuix d’una figuera de pala en la portada, fet amb aquella precisió quasi fotogràfica. I me’l dedica: “A Martí Domínguez, gràcies per la visita i per no haver tingut por de conéixer-me”. La paraula por em crida l’atenció, i tot el que traspua tot plegat. A l’entrada de l’estudi, una immensa fotografia seua, que ocupa tot un mur, presideix el petit rebedor, plomí a la mà i mirada fixa i penetrant. Té setanta-tres anys i, potser pel ioga i per la vida saludable que fa, presenta un aspecte excel·lent. Vicente Colom apaga els llums de l’estudi, tanca la porta i pitgem el botó de l’ascensor. Mentre esperem apareix la veïna del pis de davant, amb una gran bossa de fem a la mà, i entrem tots tres en l’estreta cabina de l’ascensor. Vicente prem el botó 0 i iniciem el descens. La vida continua.