Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
MARGINALIA

Gombrich i l’art

L’editorial Elbaens fa arribar una obra que causarà delícia a tots els amants de la història de l’art

Ernst H. Gombrich.
Ernst H. Gombrich.

L’editorial Elba, de la mà de Clara Pastor, persona de gust refinat i gran perspicàcia —una altra cosa és que vengui molts exemplars dels llibres que edita, perquè el país s’està tornant molt analfabet—, ens fa arribar una obra que causarà delícia a tots els amants de la història de l’art i, especialment, als amics d’aquest gran historiador que va ser Ernst H. Gombrich: Lo que nos cuentan las imágenes (converses amb Didier Eribon), pròleg de J.F. Yvars, Barcelona, Elba, 2013.

Com saben tots els estudiosos de l’estètica i de l’art, Gombrich ocupa un lloc singularíssim en el panorama d’aquestes disciplines al segle XX. Va néixer a Viena; va estudiar-hi amb Julius von Schlosser; va emigrar a Londres l’any 1938, just a temps de salvar la vida, com Freud; va establir-s’hi en condicions no precisament esplèndides; va col·laborar amb els aliats durant la guerra, i, amb el temps, va prosperar en el si del famós Institut Warburg, del qual va acabar essent-ne director, fins al 1976.

“Gombrich va ser un estudiós de la tradició artística de l’Europa occidental”

Costa una mica situar Gombrich dins el panorama de la història de l’art i de la teoria estètica del seu temps, perquè, així com els seus col·legues Panofsky o Saxl —el segon més amic seu que el primer, amb qui Gombrich va mantenir sempre una distància prudencial a causa de les seves simpaties pel règim de Hitler— van decantar-se sense ambigüitat pel formalisme iconològic, el nostre autor d’avui, essent no menys formalista que els iconòlegs, va basar el seu mètode en una qüestió elemental, però pròpia de les visions de conjunt d’un historiador global: què significa aquest quadre? Quines referències cultes, si pot provar-se’n la relació amb el quadre, ens ajuden a entendre’l? Quins elements d’ordre social ofereixen llum al quadre que contemplem o que estudiem? En aquest sentit, Gombrich hauria pogut bastir una teoria de l’art no gaire diferent de la que, anys després, Carl E. Schorske va postular al seu llibre Vienna Fin-de-Siècle: una cultura es defineix per la suma d’elements d’àmbits molt diversos, i pot establir-se una interrelació entre tots ells: política, religió, arts plàstiques i decoratives (aquestes molt apreciades per Gombrich), qüestions socials, costums quotidians, etcètera. Però Gombrich va rebutjar sempre allò que fonamenta aquesta mena de “teories de conjunt”, val a dir el Zeitgeist, o “esperit d’una època”, i també el Volksgeist, o “esperit d’un poble”. Per entendre’ns: mai no va creure que l’art gòtic correspongués a un moment en què l’espiritualitat “s’eleva” (diguem-ho vulgarment), sinó que li va semblar que corresponia a la mera complicació i superació d’una forma d’art anterior, el romànic, el qual, des del punt de vista tant arquitectònic com pictòric, va arribar un moment que no podia donar res més de si. En aquest sentit, el Zeitgeist seria, tot sovint, una elaboració fictícia, perquè les formes artístiques poden haver nascut, perfectament, per la mera superació o transgressió de formes precedents: la cosa resulta d’una enorme claredat quan s’analitza l’evolució de l’art dels últims cent vint anys, entre l’impressionisme i, posem per cas, l’obra de Jackson Pollack, que ell mateix va saber situar al lloc que calia.

L’exemple més clar d’aquest mètode el trobem al llibre La història de l’art, llibre didàctic i impregnat del common sense que els anglesos van regalar al nostre autor, i llibre en el qual el lector buscarà endebades una definició del que va ser —l’essència platònica, diguem-ne, cosa en la qual l’autor no creia en absolut, com no creia en la teoria estètica de Hegel— “el Renaixement”, “el Barroc” o “el Romanticisme”. Ell, a l’estil de la fenomenologia, preferia anar sempre zur Sache sebst, “a la cosa mateixa”, i deixar que l’obra parlés per si sola, convocant, si calia, tot allò que fos legítim de convocar per explicar-ne la gènesi o el sentit.

El pròleg de J. F. Yvars del llibre que aconsellem avui és molt bo; les preguntes de Didier Eribon —com ja havia demostrat en altres llibres d’entrevistes, com el que va dedicar a Lévi-Strauss— són intel·ligents i sempre adequades; les respostes de Gombrich constitueixen una veritable autobiografia; i la vindicació, per part de l’autor, de la tradició culta d’Occident resulta clara.

La penúltima pregunta del llibre fa: “Quins valors defensa, vostè?” Respon l’autor: “Em sembla que puc dir-ho d’una manera molt senzilla: la civilització tradicional de l’Europa d’occident”.