El pelegrí civil

A Florència, Stendhal va assolir l'èxtasi mentre mirava els frescos que decoren el sostre d'una capella i, en sortir, el cor li bategava amb força, se sentia angoixat i va estar a la vora del desmai. A Bolonya, després d'estar mirant detingudament la façana d'un palau, Enrique Vila-Matas va abaixar la vista i va veure "una humilde botella solitaria" enmig d'una bassa i va sentir un benestar sorprenent, "más que comprensible si uno piensa el largo y cargante rato que llevaba viendo la pretenciosa y agotadora fachada del palacio italiano". És a dir, de la mateixa manera que hi ha el turista que no oculta les seves ínfules d'esperit sensible i pateix una síndrome on l'excés de bellesa contemplada en les obres d'art esdevé un desplaer -perquè, al cap i a la fi, la delectança intel·lectual és només a l'abast de qui comprèn les raons estructurals que fan sentir i entendre el contacte amb l'objecte artístic-, hi ha també el turista que sucumbeix a una síndrome de signe ben diferent, i la falta de bellesa en qualsevol imatge trivial li provoca, en fi, un alliberament.

Les proses de viatge que el professor universitari Enric Bou (Barcelona, 1954) reuneix a Desviacions pertanyen a aquesta última categoria: a Mèxic, per exemple, davant de la piràmide de Cholula, hi troba tan sols "el somni turístic de la vanitat total" i, quan puja fins al santuari de la Virgen de los Remedios, veu que la imatge de la verge és il·luminada pel darrere amb un cartell fluorescent "com si fos una marca de cervesa a la finestra d'un bar". A l'altra banda de la rigidesa protocol·lària de l'escenificació del territori turístic, Enric Bou anota l'avís del rètol que presideix els lavabos del santuari: " El que sea sorprendido / Pintando las paredes / O otras partes será / Rreportado con las / Hautoridades". És l'altra cara de les explicacions sintètiques, amb bons gràfics, en espanyol, zapoteco i anglès que comentaven la visita a la piràmide. Són les relíquies, segons escriu Enric Bou en un altre lloc, que busca el turista contemporani perquè cada vegada s'assembla més a un pelegrí civil.

En el text que obre el volum, Enric Bou diu que el lector hi trobarà "proses escrites sobre el fons del passar dels dies, en una mena de lluita i resposta als avatars del present, captant instants de rara bellesa o intensitat (...): llocs, moments, gents, amics, fragments de vida, viatges, que ara, passats al paper, són més reals del que mai no havien estat, cròniques d'uns dies en un altre món, més enllà del que coneixem, memòries d'encontres". I sí, és veritat, hi ha llocs -des de Port Aventura fins a Nova York, passant per Venècia, Moscou i Nova Delhi-, hi ha moments que creu dignes de convertir en crònica -haver participat en una cursa ciclista entre Boston i Nova York-, s'hi esmenten molts d'amics del seu cercle universitari amb els quals dina o sopa -a vegades es pot pensar que el llibre és una guia de restaurants-, i hi ha fragments de vida on s'observa Enric Bou anant d'una banda a l'altra per constatar que si hi ha una cosa que no pot desaparèixer de la realitat és la presència arreu d'una altra gent que també va amunt i avall.

El lector de Desviacions sap que totes les botigues Ikea del món són iguals, que el consumisme genera solitud, que allò realment extraordinari dels Estats Units és la natura, que una part del viatge és una gira per ciutats i que al Japó tot és diminut i els seus habitants hi viuen molt atapeïts. També sap que Enric Bou no s'equivoca gens quan assenyala la diferència que existeix entre el que li expliquen d'un llibre i el que finalment hi troba quan el llegeix.

"La vida quotidiana de l'home contemporani no conté gairebé res que es pugui traduir en experiència", llegeix Enric Bou en un llibre d'Agamben. El lector de Desviacions també sap que es pot dir alguna cosa semblant del turista contemporani, sobretot si a l'hora d'escriure les seves vivències no aconsegueix reflectir verbalment els moments d'intensitat o bellesa que potser li han desfilat davant dels ulls.