Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Gran poeta antipàtic

La poesia de R. S. Thomas és de les més altes que ha donat Gal·les al segle XX

Si no haguéssim llegit una bona part de la seva obra a l’antologia que han traduït Anna Crowe i Joan Margarit —l’un hi deu haver posat més anglès que poesia, l’altre més poesia que anglès, suposem—-, el poeta gal·lès R. S. Thomas (1913-2000) ens mouria a una enorme antipatia: es va casar l’any 1940, però diuen que no va tocar mai la seva dona (misteriosament, ella va tenir un fill, com Maria); va viure sempre enmig de l’endurança més extrema —no va voler tenir cap altre giny modern que una nevera, i aquesta fins i tot la va llençar per la finestra perquè deia que feia molt soroll: la carn se li espatllava al temps ardent—; renyava contínuament els seus feligresos (vull dir que era pastor d’ànimes, com ho hauria pogut ser de cabres o d’ovelles) pel fet que tenien tractors, màquines de rentar la roba i televisor; era ultranacionalista —només ens amoïna l’“ultra”, no res més—, i, quan es va retirar de l’ofici d’eclesiàstic, es va emportar la seva dona —que no trigaria a morir de fred— a una casa en un dels indrets més gèlids del país de Gal·les, Y Rhiw, dins de la qual el termòmetre passava temporades llargues per sota dels zero graus de Cels (que també va ser un escriptor romà del segle I); es va donar de baixa de l’Associació Protectora d’Animals pel fet que van introduir falcònids a les seves contrades; i, per acabar-ho d’adobar, va legitimar la crema de les segones residències dels anglesos al país de Gal·les. Damunt, tenia una cara de pomes agres que feia basarda de debò —molt pitjor que la cara sorruda de Salvador Espriu, que ja és dir—-, res a veure amb el pacífic, per bé que apocalíptic, capellà dels primers capítols de Moby Dick. Li deien, raonablement, “l’ogre de Gal·les”. El llibre és: R.S. Thomas, No hi ha treva per a les fúries, Barcelona, Proa, 2013.

Una altra cosa, ben diferent, és la seva poesia, una de les més altes que ha donat Gal·les al segle XX (en llengua anglesa, això sí, perquè Thomas no va arribar a dominar la llengua nacional fins als trenta anys), de vegades superior fins i tot a la de Yeats, que no era tan antipàtic, però també ho era. Un poema seu no recollit en l’antologia que comentem avui conté aquests versos magnífics: “Érem un poble, i encara ho som. / Quan haurem acabat de barallar-nos per les engrunes / sota la taula, o rossegant els ossos / d’una cultura morta, ens alçarem, / i ens saludarem els uns als altres en una nova aurora”. No està gens, però gens malament. No es fa bona poesia tan sols amb l’ànim abrandat per la causa patriòtica, cosa que Thomas va entendre perfectament quan va escriure: “No he demanat res més que una sola cosa / a qui disposa els camins de la vida: / que la veritat fos sotmesa a la bellesa. / No m’ho van concedir”. Potser els déus no li havien concedit aquesta gràcia l’any 1968, data del poema que he esmentat; però, amb els anys, Thomas es va decantar per una poesia cada cop menys vindicativa i més metafísica —la metafísica és la quieta vindicació dels homes que són conscients que un dia han de morir—, més espiritual, més religiosa: alguna cosa té Thomas de semblant a Rilke, en aquest sentit.

Per això al llibre Laboratoris de l’esperit, de 1975, s’hi poden llegir versos com aquests: “Jo vaig esdevenir aquell eremita / de les roques, vestint l’hàbit del vent / i de la boira. Hi havia dies / que, de tan bella, la buidor / s’havia d’emplenar”. Un buit semblant és el que vol omplir, tothora, el poeta esmentat de Praga: en l’un i en l’altre hi ha una Presència que xucla amunt i deixa un buit a la terra; i el buit és poca cosa si afecta un home; ho és tot si la vida queda deserta dels senyals —naturalesa, més que els homes, en el cas de tots dos— que un dia van anunciar (i un ressò encara en parla) la creació primigènia. Això sembla que vulguin dir aquests versos, del poema Una vida: “Només visionari pel que fa / a la percepció d’un horitzó / enllà de l’horitzó. Ple de dubtes de Déu / i massa pusil·lànime per negar-lo”.

Van proposar Thomas per al Nobel de Literatura l’any 1985, però el va guanyar Seamus Heaney. Quan Thomas va morir, aquell li va retre generós homenatge a Westminster, recordant, potser, aquests versos del clergue: “Cridava des de dalt talment un àngel / encallat en un lloc entre el cel i la terra”. "S'edita en català una antologia del gran poeta gal·lès R. S. Thomas"