Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
OPINIÓ

La televisió enemiga (del llibre)

Els exemples d’obres inspirades en programes de producció pròpia de RTVV han estat puntuals

Hi ha molts recursos per a fomentar la lectura des d’una televisió pública, i RTVV els ha balafiat (quasi) tots. Algun programa específic a hores intempestives o una notícia dispersa colada en els informatius gràcies a la tenacitat o l’enginy d’algun heroic periodista de la casa no crea hàbit, ni serveix de gran cosa. Malauradament, això és tot el que teníem. El context, el mitjà, era (és) hostil al llibre per naturalesa. El repàs a les prestatgeries, de fet, reflecteix una herència ben esquifida.

L’any 2000, Edicions 3i4 va publicar La televisió (im)possible, un volum gruixut que recollia les reflexions i les propostes de futur de diversos periodistes a partir de l’experiència de la primera dècada (ja insatisfactòria) de funcionament d’RTVV. Deu anys després, Josep Roselló publicà 20 anys de Canal 9 (Obrapropia), una anàlisi sobre el paper de la televisió pública en la societat valenciana. I, ja enguany, Publicacions de la Universitat de València ha editat el premonitori Adéu, RTVV, recull d’articles d’una vintena de treballadors afectats per l’ERO.

De la mateixa manera que la televisió és informació i entreteniment, també hi ha una part lúdica en el món editorial que esdevé ben útil per a mantenir el contacte dels teleespectadors amb els llibres. És habitual trobar obres basades en programes d’altres latituds o signades (escrites?) per presentadors populars: els monòlegs de Buenafuente, la novel·la Isabel, les receptes de cuina del Masterchef, les frases de nens d’El Hormiguero... fins i tot la ràdio pot generar fenòmens editorials com el del manual Adolescents.cat (La Galera), un èxit gens espontani si tenim en compte que a Catalunya hi ha hagut un flux d’idees constant (potser excessiu i tot) per a reconvertir la graella en matèria impresa.

Al País Valencià, en canvi, els exemples d’obres inspirades en programes de producció pròpia d’RTVV han estat puntuals, excepcionals i de ressò escàs. El llibre Autoindefinits (Bromera, 2006) va significar un primer experiment, que l’editorial d’Alzira tractaria de reproduir el mateix any amb la col·lecció Babalà abans que l’enèsima reinvenció de la mascota infantil, diluïda en la graella de segons o tercers canals, l’ocultara de l’imaginari dels xiquets valencians. De la seua banda, Perifèric publicà Els contes del Sambòrik, amb les intervencions de Llorenç Giménez en el programa homònim.

La popularitat de L’Alqueria Blanca ens ha deixat alguns exemples del que podria haver produït a casa nostra la complicitat entre el món audiovisual i l’editorial. Els 26 títols amb les dues primeres temporades de la sèrie narrativitzades van gaudir d’una acceptació notable dins la campanya Llegir en valencià de la Fundació Bromera. En paral·lel, Carena ho va intentar amb La cocina de Dora, receptari de gastronomia tradicional amb una de les protagonistes principals en la portada.

Poc més ha donat (literàriament parlant) el quart de segle d’emissions d’RTVV. I és que engegar un projecte editorial amb la complicitat de la televisió valenciana no era una empresa fàcil. Al desinterés indissimulat de les altes instàncies per dur endavant aquest tipus de “productes”, s’hi afegia la increïble inexperiència en l’explotació dels drets subsidiaris (marxandatge editorial) i l’abisme d’interessos entre l’escàs públic lector en la nostra llengua i el target de Canal 9. Una sintonia millor hauria permés crear sinergies, popularitzar autors i títols i impulsar la categoria de “llibre mediàtic valencià”, un fenomen de vitalitat i visibilitat propi de les societats editorialment normalitzades.

Si mai hi ha una segona oportunitat per a la televisió pública en valencià i de qualitat que hem somiat, no oblidem aquesta assignatura pendent. Una de més.