Tots bojos

El DSM, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, és un manual de l’associació nord-americana de psiquiatria que enumera una llista extensa dels anomenats trastorns mentals.

Ara se’n discuteix sobre la cinquena edició (maig del 2013). Cada nova edició amplia desorbitadament noms de malalties psíquiques que no són sinó símptomes o, més obscenament, noms de malalties dissenyats per la indústria farmacèutica, i hi ha un moviment mundial que qüestiona el rigor del contingut d’aquesta obra: una resposta massiva, recollida de signatures, actes i conferències, manifestos, etc. Va haver-hi un moment difícil perquè els psicòlegs nord-americans volien "negociar" alguns punts per tal de salvar aspectes del manual. La resta del món va decidir tirar endavant sense els col·legues dels Estats Units. Però, finalment, l’Institut Nacional de Salut Mental d’aquell país va anunciar que abandonava definitivament la classificació del DSM perquè la considerava mancada de validesa científica. Un colp dur per a la indústria farmacològica.

Per a fer-nos-en una idea, el DSM-5 considera trastornat mentalment qui "pateix accessos de mal humor freqüents"; qui "té un trastorn d’alimentació compulsiva perquè menja excessivament dotze voltes durant tres mesos"; "qui pateix oposició desafiadora", és a dir, "certs xiquets que diuen que ‘no’ als pares un cert nombre de vegades".

No és gens estrany si pensem que un programa salvatge, més propi de l’època nazi, com ara Supernanny s’emet en horari infantil i familiar.

Molts psicòlegs, i pràcticament tots els psicoanalistes, observen amb preocupació com creix la medicació psíquica entre els xiquets, cada volta més i cada vegada a una edat més primerenca. Sembla que es tracta d’habituar-los des de ben menuts a devorar medicaments.

Un xaval de pocs anys, de qui cal esperar una vitalitat pròpia de l’edat, és tractat immediatament d’"hiperactiu" si es manifesta així. Si és incapaç de parar quiet, mut, catatònic davant del televisor vol dir que pateix una malaltia diagnosticada pel DSM.

Igualment passa amb el famós "trastorn bipolar" que ara sembla estendre’s com una passa entre la població.

Qui no té moments d’eufòria seguits de melangia o simplement de tristesa per qualsevol motiu, siga important o no? I qui mesura la importància del patiment de cada subjecte? Hi ha qui no vessa una llàgrima per la mort d’un familiar i en canvi s’afona si se li mor el gos, o perquè ha rebut la notícia de la desaparició d’una amistat.

Aquesta deu ser l’arrel de la qüestió: fabricar el medicament, inventar el nom de la malaltia i administrar-lo conjuntament, estadísticament, sense distingir les persones d’una en una. I resulta que no funciona si no és en el miratge del curt termini. La gent és tossuda, particular, respon al mateix ritme o a un ritme superior als diagnòstics amb manifestacions simptomàtiques noves. Els laboratoris no donen l’abast.

(Bonjour, tristesse, seu a taula; compartim el vi, la musica, un alé de lentitud. Ací, a les catacumbes de l’ésser humà, lluny de manuals i classificacions).