Sense complicacions

Caldria afinar que el terme underground només l’aplicaríem pel que fa al so i als pressupòsits, perquè es tracta d’una de les bandes que té més repercussió fora de la nostra Comunitat, amb una projecció exterior sostinguda per diverses gires arreu d’Europa i un reconeixement crític que, ara mateix, amb la publicació del vigorós Gran Veta (al segell barceloní BCore), el seu tercer àlbum, probablement augmentarà. Van celebrar-ne fa uns quants dies la presentació a València en un multitudinari (per l’acompanyament escènic) concert, amb prop d’una desena de bandes amigues vingudes des de diferents cantons de l’Estat (com Za!, Nueva Vulcano, Picore, No More Lies o Alberto Montero), a la sala Magazine i amb totes les entrades venudes setmanes abans. I els seus components viuen immersos en un curiós ventall de projectes sorgits del més fecund i inquiet underground local, molts en espera i altres encara actius: el guitarra José Guerrero, ara mateix, amb Cuello i Jupiter Lion, a més de Zener o La Orquesta del Caballo Ganador abans; el bateria Marcos Junquera, amb Alberto Montero i A Veces Ciclón, a més d’Estrategia Lo Capto!, La Orquesta del Caballo Ganador o Balano, ja fa també uns quants anys. I el baix, Pablo Peiró, amb el seu estudi de gravació. A més, es van lluir com a acompanyants solvents en la gira que Daniel Johnston va dur a terme l’any passat per Espanya, amb un concert extraordinari a la sala El Loco de València.

Tot i que la seua música deixa entreveure certs elements de l’escola posthardcore nord-americana (Fugazi i els seus acòlits de Washington DC), la seua proposta no és fàcil de classificar. Física, dinàmica i aguerrida, la concepció del rock que té la banda instal·lada a València no respon a cap intel·lectualització. Parlant amb ells, sembla que tot siga gairebé casual, sense moltes complicacions: “Anem una mica al nostre ritme i sí que és veritat que vols que a la gent li agrade el que fas, però en realitat aquestes cançons les tocàvem des de la gira anterior, la del segon disc, així que no tenim molta pressió. Anem component i, quan ja tenim deu cançons, les publiquem. Sense més complicacions”, ens explica José Guerrero, al mateix temps que Marcos reconeix que fa poc van estar “a punt de fer un EP, perquè teníem unes quantes composicions noves que eren més rockeres, però per casualitat, i hi pensàrem, però al final ho vam rebutjar”. Això explica que els seus discos siguen parits com a col·leccions de cançons, sense cap connotació conceptual. Podríem dir que componen gairebé per mecanisme prova-errada, per intuïció o per química: “Anem jugant amb coses que ixen al local. Això és improvisació, d’acord, i per això també surt molt de fem. Però sempre hi ha alguna cosa que té força i quan això passa, sabem que funciona. Si ens agrada el groove que té, anem jugant a partir d’aquella idea. No ens compliquem a fer un talla i apega. Per exemple, amb això del math rock, hi ha bandes que són carregoses de veure, empalmant una part, i després una altra i una altra. Per a nosaltres, les nostres estructures són senzilles”, diu Guerrero. Però això no vol dir que mane la improvisació, només és un punt de partida “per a la composició, perquè després en directe o en les gravacions no hi ha res improvisat”, diu Junquera. De fet, tot i oferir un producte perfectament acabat, Junquera insisteix en la senzillesa de les estructures, reconeix que “potser el material amb què treballem és més complicat que el d’una banda de pop, però les estructures són molt senzilles. Alberto Montero, per exemple, sí que les té més complicades”. I això no pot fer que els àlbums siguen una mica reiteratius, almenys per als neòfits? Cal consultar-los-ho. Guerrero respon que “per a mi les cançons són molt diferents entre si. Potser si la gent només es fixa en el so, li pot semblar repetitiu”, i afig que “em sembla que és música que potser no entra a la primera, és normal. I que està feta per a viure-la en directe. Molta gent ens ho diu, que els agrada molt en directe, però que en els discos els costa més d’entrar”.

Amb els Betunizer, no paga la pena calfar-se molt el cap mirant de cercar referents en la seua música. Consumidors compulsius de totes les variants possibles de pop i de rock, diuen que “només parlem de grups per passar-nos discos que ens agraden. Però no per compondre la nostra música. És impossible assumir més, perquè escoltem tantes coses…”, apunta José Guerrero, i Marcos Junquera remata la jugada esbombant el seu ventall de gustos, que ara mateix va “des de Connan Mockasin fins a Bill Callahan. Ens agraden coses que no es troben ni de bon tros en la música de Betunizer. Jo veig una gran virtut el fet que l’oient neòfit no ens puga encasellar”. De fet, tots dos assumeixen que “parlar de grups concrets ens limitaria la creativitat, i la creativitat és com una premissa implícita, que sempre hem seguit des del principi. Si tractàrem d’introduir alguna cosa aliena que no ens quadrara, ens adonaríem que alguna cosa no funciona: és com anar amb un cotxe que no funciona bé”.

"És impossible assumir més, perquè escoltem tantes coses…”

Tot el que els envolta sembla una qüestió de voluntat, com el fet de traure temps per a embarcar-se en tants projectes alhora, amb els seus respectius timings i gires: “Ens apanyem amb el Google Calendar”, diuen rient. En realitat, “és voler fer-ho i prou, tot i que de vegades estigues estressat i fotut. És com el festival que vam fer dissabte passat, només es pot organitzar si hi ha una relació d’amistat, sense promotors enmig. És com una reunió d’amics, com si anaren a un casament”, diuen tots dos. Com els títols tan xocants de les seues cançons, aparentment inexplicables, perquè “ixen de bromes, però em sembla que són suggeridors, perquè cadascú interprete el que vulga”. O com la mateixa coberta de Gran Veta, amb una cuixa de pernil ibèric oberta per a ser tallada: “És una imatge poderosa. Si mires prestatges de discos, de segur que el nostre l’agafes a la primera”, diu Junquera, i afig tot seriós que “a més, el pernil és una cosa molt nostra”.

Per acabar, res de millor que testar la seua opinió sobre l’estat de la música pop i rock a València. I ells, com a representants destacats d’una fornada de bandes foguejades al voltant de sales de directe com l’autogestionària La Residencia o Magazine, ho tenen clar: “Ara és molt millor, perquè, des que va obrir La Residencia, ha canviat el panorama. Quan érem a Estrategia Lo Capto!, València era una ciutat molt dolenta per a fer música; poca gent, tothom desunit. I ara hi ha un intercanvi d’idees, i gent molt jove fent música, que és una cosa que no passava a València des de fa molt de temps”, diu Junquera. I Guerrero explica que “ha canviat fins i tot la idea que la gent té de nosaltres fora. Tothom es pensa que tot passa ací (o a Galícia, també). Fins ara, només hi havia sales que calia llogar, en què la gent no et donava suport i els empresaris gairebé t’insultaven a la cara per no fer la mateixa música que la resta de la gent. Cal començar des de la base, i ara es fa”.