Des de la ciutat magnètica

La setmana passada va tindre lloc a Barcelona l’onzena edició del festival In-edit, dedicat al cinema documental musical. Es podria pensar que una temàtica tan especialitzada hauria de tindre escassa repercussió, però no és així, i enguany el nombre d’assistents ha passat de 30.000. L’èxit del festival es basa en una oferta i ben calibrada de produccions de tot arreu i de films sobre figures locals. Els films sobre músics tenen assegurada una banda sonora atractiva i, si els directors són competents, el resultat sol ser-ho també, i el públic hi respon.

Enguany hi havia com a mínim tres films catalans interessants: Toti Soler, d’una manera silenciosa, de Jordi Turtós, sobre la personalitat del guitarrista que als anys 70 va saber fusionar la sonoritat del flamenc amb la del folk americà, que va acompanyar durant anys gent com Pau Riba, Ovidi Montllor o Esther Formosa i que, en solitari, ha gravat discos inoblidables com Liebeslied; un documental sobre Peret i la rumba catalana, Cuchíbiri, cuchíbiri, de Carles Prats, i finalment Bustamente Perkins, dirigit per Pep Garrido i Xesc Cabot, dedicat al músic valencià Juli Bustamente.

És obvi que Peret i la rumba catalana van ser tot un fenomen comercial als anys 70 i que després s’ha mantingut com un dels signes d’identitat més vistents de la cultura popular de Barcelona, del Gato Pérez als xicots d’Estopa. Però el documental de Carles Prats és important, a més, perquè ens endinsa en un univers poc conegut, el de la vida dels gitanos barcelonins del carrer de la cera, tan catalans i tan seus al mateix temps, i en les seues difícils relacions amb una indústria que es va aprofitar d’ells i que també van saber aprofitar de tant en tant. El món dels gitanos catalans mereix atenció i Carles Prats sap acostar-s’hi amb respecte, no debades ell és una molt rara avis dins el sistema cultural català. Prats no solament és un documentalista expert i una enciclopèdia ambulant de cinefília; és també algú que s’ha pres molt seriosament la cultura popular moderna, hi ha reflexionat –en imatges i per escrit- i hi ha treballat durant bona cosa d’anys. Entre els seus documentals hi ha films de culte sobre el tema, com el que va dedicar a aquell prolífic stakhanovista de la sèrie b delirant que era Jesús Franco –Llámale Jess-, o també sobre Luis Buñuel, Sergio Leone, l’estrany i fascinador mestre del cinema negre pop que era Seijun Suzuki, o la Hammer, la sèrie B europea, el western d’Almeria, l’editorial Bruguera, Loquillo o Joe Strommer. Fa poc, un cicle de la Filmoteca catalana posà en relleu la destresa singularment coherent de la seua obra.

Bustamente Perkins ens acosta a la figura del cantant Juli Bustamante, que a Barcelona té de seguidors molt fidels, com un dels directors, Xesc Cabot, membre del grup Fred i Son i fan incondicional del músic valencià. El documental ens acosta amb afecte a la seua vida i al seu entorn, la casa de Marxalenes, els passejos per la Malvarosa, la recerca del sol i l’amistat; també les dificultats de ser músic –i músic amb idees clares i estil propi- a València. El film és revelador i emotiu, i va guanyar el premi del públic del festival. La gent eixia de la projecció amb ganes de comprar-se tots els discos de Juli. Dónar a conéixer una obra valuosa és un dels propòsits més decents a què pot aspirar un bon documental. Bustamente Perkins ho aconseguia, sens dubte.

Amb Remigi Palmero i Pep Laguarda, Bustamante va ser un dels millors representants del rock mediterrani

Amb Remigi Palmero i Pep Laguarda, Bustamante va ser un dels millors representants d’allò que es va anomenar rock mediterrani i que pretenia ni més ni menys que incorporar de ple dret el valencià al món efervescent de la música pop. Dins d’aquest gènere, tres dels millors discos que s’han enregistrat mai en aquest país –Humitat relativa, Cambrers i el lliure i feliç Brossa d’ahir- testimonien que talent no els en faltava. Però la indústria discogràfica valenciana donava molt poc de si, i la de la inserció del català en la cultura pop del nostre país -“quin mal senyor, quins bons vassalls”- era, als anys 80, una batalla perduda. Pep Laguarda ho va deixar córrer prompte i la llarga carrera de Remigi Palmero no ha rebut, ni de lluny, l’atenció que mereixia. Juli Bustamente, que, com ell diu, una vegada quasi va ser famós, ha enregistrat 12 discos, dels quals dos són íntegrament en valencià, Cambrers i Ciutat magnètica, i que és un músic de referència per a la música pop d’aquest país ho saben quatre gats. Ara, als quatre gats, aquests tres personatges ens han fet molt feliços.

Cambrers (1981) era un disc senzill i lluminós, que militava en la línia clara del rock, amb arranjaments exigus, melodies fàcils de recordar i lletres d’un lirisme arrapadís i envoltant. Cançons com “Senyoreta X”, “Aigua descendent” i sobretot “Avions” són memorables. Ciutat magnètica (1992) és un disc millor gravat, i si potser no té la frescor original de Cambrers, es coneix el guany de l’experiència. A més, inclou una cançó absolutament deliciosa, “L’esperit de la pluja”, que des de fa 20 anys alimenta l’enyorança valenciana –“Si et volguera més hauria d’assassinar-te”- dels que hem hagut d’abandonar la ciutat i el carrer de les Barques. És de justícia que els seus bons admiradors barcelonins hagen reivindicat la figura i la música de Juli Bustamante. Els de la seua ciutat potser també haurien de fer-ho.