Realitat i invenció

 A El melic del món Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) recupera els dos escriptors que protagonitzaven L’últim home que parlava català, Ramon Balaguer, l’escriptor que escrivia en castellà —i que aquí ha de dividir el seu temps entre el luxe de la ficció i el deure de l’edició perquè dirigeix la col·lecció d’assaig d’una editorial important—, i Miquel Rovira, l’escriptor en llengua catalana que novel·lava la mort de l’idioma i que ara accepta l’encàrrec de fer un assaig sobre Catalunya i la forma de ser dels catalans d’avui.

Casajuana els col·loca de nou davant dels conflictes abismals en els quals van realitzant el seu procés creatiu, repeteix la fórmula de permetre que el lector assisteixi per una via indirecta a la construcció del llibre que està escrivint Rovira i, per demostrar que si se segueix un camí d’una manera ordenada es pot arribar al punt final, hi apareix una altra vegada una figura femenina que té la funció d’incrementar la discòrdia entre els caràcters divergents dels dos personatges protagonistes. Però així com a L’últim home que parlava català era Balaguer qui s’interposava entre Rovira i Rosa, a El melic del món és Rovira qui vol substituir Balaguer en la relació sentimental que manté amb Bel. A pesar que és notori que l’autor ha volgut imaginar punts de fuga per evitar la repetició del joc estructural, recórrer a un mètode tan estricte pot fer que el lector vagi endevinant quin és el paisatge que l’espera a la pàgina següent.

El melic del món es desenrotlla en dues línies que es contrapuntegen. D’una banda, hi ha els capítols on es despleguen les notes que Rovira va recopilant per armar l’assaig: el lector el veu empresonat en els dubtes i les embranzides que l’acompanyen durant la forja del llibre, participa de la seva emoció creativa i se submergeix en la seva dèria desesperada per fer algun esborrany que vagi més enllà de l’obvietat i el tòpic i el situï en un lloc des d’on aconseguir una perspectiva inèdita sobre la matèria. Casajuana fa un retrat plausible de l’escriptor atrapat pels compromisos laborals, hi projecta idees que no són previsibles i que malauradament no explora fins al fons —per exemple, la figura dels catalans que s’avergonyeixen de ser-ho—, però el lector acaba pensant el mateix que el personatge, que és una llàstima que s’hagi vist obligat a deixar de banda —per diners— la novel·la que estava escrivint sobre la realitat del retorn de Josep Carner a Barcelona per centrar-se en la invenció d’una teoria sobre la Catalunya actual: els directors literaris i els responsables de màrqueting no sempre tenen la mateixa eficàcia que es demana als novel·listes.

També pot passar que el lector d’El melic del món s’interessi més pels capítols que conformen la segona línia que recorre la novel·la, pels passatges on es dibuixa la vida quotidiana que duen els dos protagonistes més enllà dels escriptoris, per les descripcions de la rigidesa burocràtica que es respira als despatxos i als passadissos de l’editorial i els mecanismes de combat que regeixen les relacions entre els alts directius, per l’anàlisi dels diferents avatars del costumisme sentimental que viuen Balaguer i Rovira a l’hora de conservar o conquerir l’amor de Bel —i que també podria entendre’s com la representació física de l’ideal literari que persegueixen tots dos. Es pot tenir la sensació que els punts laterals de la novel·la es revelen contra el que pretén la voluntat de Casajuana, i que els detalls dels costums de la vida urbana adquireixen un poder narratiu més enèrgic que no pas les especulacions teòriques sobre la manera de ser dels catalans. Al cap i a la fi, Casajuana és un moralista que il·lumina els aspectes idiotes, les seguretats vanes, els projectes fallits i els somnis que emmascaren la mesquinesa d’uns personatges fràgils i sotmesos a la seva pròpia capacitat d’engany.

Si és veritat que la feina dels escriptors és alinear paraules, s’ha de concloure que Casajuana n’és un de competent: ho avala la major part de la seva obra, i amb El melic del món no fa res més que constatar que posseeix les aptituds necessàries per conduir el lector cap al territori del plaer fàcil, però no el pot persuadir que ja no li calgui, en una altra ocasió, l’experiència d’obtenir un plaer literari més difícil i exigent.