Voluntaris i resistents

Si s’ha acceptat l’autoodi i el menfotisme com a característiques del poble valencià –potser perquè qui hauria de comandar el necessari “desperta ferro” del nostre País amaga la seua impotència entre arguments de defallença i de gust pel “jo”– caldrà recordar que aquestes dues característiques amaguen el millor del nostre País si, mancats de nord, resisteixen tot cant de sirena i tota provocació que només ens du al sacrifici.

Quan Barcelona “flipava” amb les olimpíades, els valencians miraven atònits com era possible que milers de voluntaris es llançaven a sostenir-les sense demanar ni tan sols un sou simbòlic. S’obria el camp de cobrir de franc l’incompliment d’una gestió administrativa que recapta sense contraprestacions.

De voluntaris, sempre n’hi ha hagut. Europa (l’Europa que... vostés ja m’entenen) i Nord-amèrica van parir voluntaris magnífics: les Brigades Internacionals. No era unes olimpíades, vostés ja m’entenen. Cap al final del mes, es ressuscitarà un, mort?: Mostra, Encontre i Trobada de la Mediterrània. Que tinguen sort, ho dic amb afecte i sense nostàlgia. No sé els primers, però la Trobada va pagar sempre la feina, en sóc testimoni. Potser un euro o dos, però sempre pagava i només l’any 1984 va tenir un dèficit per culpa dels viatges dels avions. Després es va ajustar sempre al pressupost. Va ser aquest el motiu del seu delenda est? No ho sé, ni m’interessa. Eren diners públics i calia ajustar les despeses. La disfressa del voluntariat era un concepte denunciat en cada convocatòria: cap voluntari, cap col·laborador, sense cobrar. Tot tenia un efecte simbòlic, també les entrades que els Torquemada del PP, aleshores en l’oposició, van haver de pagar. Valien 300 pessetes (1,80 euros), se’n recorda, Sr. Gimeno? I les va pagar perquè els gitanos de València les havien pagades la nit del flamenc. Faltaría más!

Aquesta és la pantalla del voluntariat, amb els seus vessants.

L’altra escena és la de la resistència, en què una altra mena de voluntaris és exèrcit.

Cada dia, cada mes, cada any, el nostre País ens en dóna exemples. Per això és una mentida quasi religiosa dir que cada poble té el govern que es mereix.

Miren els ciutadans de València la resistència del Parke Alkosa, per exemple. O la convocatòria, mes a mes, de “l’accident” del metro. O les bandes de música quan passen als peus del Micalet. No cobren. Cap d’ells. Però saben com no cobrar quan es tracta de resistència. Tornen al meu record les lluites de Macosa, del Port de Sagunt, de Feycu, de Industrias Saludes, lluites que romanen en la consciència dels valencians que no cauen en la trampa de l’autoodi o del menfotisme.

Aquest és el meu país.

Quan els illencs mantenen una caixa de resistència destinada a sostenir la lluita dels mestres assetjats per un imbècil, quan sostenen amb diners tot el que els mestres perden cada dia de vaga, tinc l’orgull de sentir-me part d’uns països que han dit prou, que recullen la memòria de la dignitat i que se’n foten del voluntarisme perquè resisteixen contra tot cant de les sirenes que convoquen una solució al desgavell provocat que canten els defensors de l’eixida pel camí dels emprenedors. Cants de sirena del capitalisme actual.