L’objecte

Ara fa deu anys, o dotze, o potser quinze, vaig ser testimoni, des de la terrassa de la meua casa de mar, d’una acció gratuïta: un jove que hi passava pel davant llançà reiteradament, cap al cel, una de les seues xancletes, fent-ne broma amb els amics. La broma, a penes presa en consideració pels companys, assolí el ressò desitjat només quan la xancleta quedà encalada en la cornisa de l’edifici que enfronta el meu, i va prendre realment cos quan tot intent del graciós i dels amics per recuperar-la esdevingué inútil. La xancleta, negra, “del ditet”, com en solem dir, va quedar allà, a la vista de tothom que passara pel carreró, i especialment a la meua vista i a la de la meua família, que ens la trobem davant del nas cada volta que eixim a la terrassa. Un vespre, estant a soles, vaig intentar fer-la caure des dalt d’una escala i amb un esteranyinador. Impossible, no hi arribava. Per al veí de davant, que no la veu, no existeix; per a mi és una presència constant, tant o més que la cornisa on reposa. Recorde què en vaig pensar aleshores: “No deu tardar a caure, se n’encarregaran les successives pluges, els vendavals, potser els ocells”. No ha estat així: la xancleta hi perdura. Deu, dotze, potser quinze anys. I jo em pregunte: On són ara aquells joves? Què se’n deu haver fet, de les seues vides?… Qui sap si l’individu que aquell dia tornà amb un peu nu a casa ja deu tindre fills i, si alguna volta, passant per aquest carreró, provinent de la platja, carregat amb el para-sol i les cadires i els poalets, no deu haver dit als fills: aquella xancleta negra, que veieu dalt de la cornisa, era del pare, quan el pare no era qui sóc ara, sinó un jove que solia fer el pallasso davant dels amics. O potser no ha tornat mai a passar per ací i fins i tot ha oblidat l’anècdota. Quina importància té, en definitiva, una xancleta? Els meus fills, en canvi, no han conegut la vista des de la nostra terrassa sense aquesta xancleta; si algun dia per fi hi cau, sentiran un buit. I jo també. Ara mateix la recorde i pense: no es deu haver aferrat voluntàriament allà, per superar el seu destí massa previsible? No cal rumiar molt per a saber què en degué passar amb la parella, i amb totes les xancletes de la seua generació. Amb aquesta ha ocorregut el que passa amb les obres mestres, amb els clàssics, que suren per damunt del seu temps. No és això el que pretenem quasi tots els artistes: encalar una obra en una cornisa, a fi que sobrevisca a la seua generació i es mantinga visible, present, davant de generacions futures? No era aquesta, és clar, la intenció del xicot que feia el pallasso davant dels amics. Els actes, per més gratuïts que siguen, tenen conseqüències imprevisibles. On deu ser ara, aquell jove? Segueix viu? Què en deu retindre, d’aquell incident insignificant? En canvi jo, únic testimoni alié, objectiu, de l’anècdota, estic condemnat, per la contínua presència de l’objecte, a recordar-la. Fins quan? Em sobreviurà també a mi, la xancleta?