Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

El quan, el per què, i potser el com

Accentuada disparitat en la discussió del procés sobiranista català

 Si ens haguérem de guiar només pel que diu la premsa –la de Catalunya i la de la resta d’Espanya-, en aquests dies seria difícil resistir-se a la impressió que ja vivim, de fet, en dos països diferents. La manifestació de diumenge a Mallorca va ser la gran notícia de portada dels diaris catalans i en canvi va ocupar un lloc molt més discret en tots els altres –amb l’excepció de EL PAÍS, tot s’ha de dir-; el pacte entre el PP de Wert i la UPyD a fi de propulsar la imposició del castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’estat ha encés totes les alarmes en la premsa d’ací i, en canvi, ha tingut poca repercussió en la d’allà; la nova retallada d’inversions de l’Estat –que deixa en suspens obres urgents des de fa dècades com l’accés ferroviari al port de Barcelona, o que a penes finança el tan trompetejat eix mediterrani, i ja em diran com es pot mantindre així una economia exportadora amb voluntat de ser competitiva- ha provocat reaccions molt diversament accentuades, i així podríem seguir sense parar, quasi tema per tema. Pel que es veu, fins i tot la idea que es té de la grandesa pareix que no és la mateixa.

Com calia esperar, on més s’accentua aquesta disparitat és en la discussió del procés sobiranista català, amb les qüestions del dret a decidir, el referèndum, la consulta o com en vulguem dir. De tot això, opinions no en falten, més o menys matisades, ací i allà, però els repertoris d’arguments (l’argumentari, se’n diu ara) manejats són tan dispars, que de nou fa la impressió que s’estiguen debatent coses distintes. I això fins al punt que, no ja un intent de síntesi, sinó el manteniment del mínim d’equanimitat exigible sembla una proesa quasi hercúlia. Hercúlia i segurament malaguanyada, perquè un sospita que, si algú l’aconseguia, el fruit dels seus esforços no agradaria a ningú enlloc.

És per això que un servidor es va sorprendre tant de llegir, dilluns passat, un article com el que va publicar Lluís Bassets en les pàgines catalanes de El PAÍS, amb el títol de “No es el qué, ni el quién, sino el cuándo”. Al meu modest parer (que pot estar equivocat, per descomptat), tant per les qüestions que proposa, com per les que ja dóna per tancades, i sobretot pel profund respecte a les diverses posicions que demostra, és l’article més sintètic, més clar, amb més altura i amb més suc que s’ha pogut llegir sobre el particular en tota aquesta breu, però convulsa temporada. Trobe que no és poc mèrit.

En primer lloc, quant al què, és brillant perquè amb una sola frase agafa l’assumpte pel seu desencadenant efectiu, la sentència del Tribunal Constitucional contra un estatut aprovat pel Parlament català, el Congrés i el Senat espanyol, i a més ratificat per la ciutadania catalana en un referèndum. Això va dinamitar qualsevol esperança que el catalanisme haguera pogut tindre d’una evolució gradual de l’Estat espanyol cap a Suïssa, per a entendre’ns. D’ací ve tot, i Lluís Bassets, que ara viu i escriu a Barcelona, ho sap. Més de la meitat de la premsa espanyola encara no se n’ha assabentat.

"El de Bassets és l’article més sintètic, més clar, amb més altura i amb més suc"

La resposta al qui encara és més brillant. Tant els qui sostenen que la consulta s’hauria de limitar als catalans com els qui repliquen que haurien de respondre tots els espanyols tenen bons arguments al seu favor, “però qualsevol de les dues fórmules servirà per saber què en pensen els qui se senten directament concernits i motivats, que són els catalans”. Això és evident, i potser no hi ha res més a dir, però ningú ho havia dit tan clar fins ara. La qüestió que, segons Bassets, cal debatre a fons és el quan. Cal dirimir si es tracta d’accelerar les coses, enmig de la crisi, el referèndum escocés i les celebracions del tricentenari del luctuós final de la guerra de secessió, o si convindria més pactar un escenari menys condicionat. Sens dubte, aquesta és una qüestió important, si s’accepta que la consulta –o bé unes eleccions prou inequívoques- és necessària. Igual que caldria debatre com es formula aquesta consulta (sobre això podria ser pertinent, com a peça de discussió, un article publicat dimarts passat per Francisco Morente). Cal notar també que Bassets no fa la menor referència als assumptes que habitualment substancien la polèmica en la premsa espanyola: ni l’espinós embull jurídic, ni la Unió Europea, ni l’euro ni res de tot això.

Llavors, la pregunta és per què. I també la respon: perquè no es pot governar un país durant molt de temps sense el consens dels governats. Espanya s’haurà de preguntar algun dia si s’ha arribat a aquesta situació o no. I, d’una forma o d’una altra (perquè n’hi ha més d’una), aquesta és una pregunta que s’hauria de respondre democràticament. De vegades, el millor que es pot fer amb un assumpte molt complex és –sense esborrar-ne la complexitat- plantejar-lo amb precisió.