_
_
_
_
_
LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Sense les ombres de Porta i Capote

El retrat de la misèria del franquisme que exposa Pep Coll és del millor que s’ha escrit sobre l’època

La casa de la vall de Carreu on van morir dues víctimes del crim de la novel·la Dos taüts negres i dos de blancs.
La casa de la vall de Carreu on van morir dues víctimes del crim de la novel·la Dos taüts negres i dos de blancs.

Des del 1966, any de publicació d’A sang freda, tot autor que escrigui sobre un crim real sent a l’espinada la llarga ombra de Truman Capote. I des del 2005, amb Tor. Tretze cases i tres morts, tot autor que ho faci entre nosaltres, sobretot si el crim és rural, hi sent també la del periodista Carles Porta. No són els únics, és clar; hi ha Walsh, García Márquez, Ellroy, Carrère, Cercas... En saber que la nova obra de Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) parteix de la matança el 1943 d’una família de masovers a la vall de Carreu, el record de Capote i Porta resulta inevitable: comès a sang freda, de fet, el crim de Dos taüts negres i dos de blancs (Proa) evoca el dels americans Clutter, ja que en tots dos casos hi va morir una família de quatre persones, i en tots dos a mans de dos assassins, de forma salvatge, sense un mòbil clar i lluny de la ciutat. L’entorn, en aquest cas el Pallars, també apropa Coll a Tor, però tampoc no és l’únic factor: com Porta, el de Pessonada parteix d’una disputa territorial amb curioses decisions judicials, barreja el relat amb la postguerra i hi vincula la dissort d’un poble (13 cases a l’un, 14 a l’altre).

I malgrat tot, Dos taüts... es troba a anys llum de Porta i de Capote. D’una banda, per la implicació personal: a diferència de tots dos, Coll ha esperat dècades per narrar uns fets que coneixia de petit, perquè era veí de la zona i estava unit als presumptes assassins. I de l’altra, per la tècnica de la novel·la, escrita en tercera persona, sense presència de l’autor excepte al pròleg i l’epíleg, i a partir de 19 punts de vista, els de 19 personatges propers a l’assassinat. El resultat és una novel·la coral que té formalment poc a veure amb la nonfiction novel de Capote o el reportatge narratiu de Porta, i un detall ho subratlla: davant l’espaordidora atenció mediàtica que Dick Hickock i Perry Smith van aixecar als Estats Units, davant l’origen televisiu de la investigació que Porta va realitzar sobre el Palanca, els fets de Carreu van quedar impunes i oblidats. Potser per això, i malgrat l’esforç documental, els principals sospitosos són els únics que Coll presenta amb pseudònim. Potser per això, la seva confessió, tan versemblant, s’ha de considerar literatura.

Homenatge i justícia històrica a banda, doncs, és com a literatura, encara que de no-ficció, que cal valorar Dos taüts... Malgrat les dades, comprovables, malgrat les fotos, autèntiques, malgrat els escrúpols de l’autor a aclarir punt per punt què ha respectat. Malgrat tot plegat, l’opinió sobre la novena novel·la de l’autor de Muntanyes maleïdes s’ha d’arrelar en els seus encerts i desencerts narratius. Entre els primers, l’estructura i la creació de personatges, millorades respecte als emprats a Nius (2011). Com en aquella ficció sobre una tragèdia en un càmping, però amb persones reals i sense consciències animals —tot i la importància de gossos, gats i voltors—, Coll palesa la seva habilitat per construir imaginaris i mentalitats, i també per fer-los créixer per juxtaposició, com passa amb l’amo Sindreu, el desertor Galán, el traginer Vinyals, el matrimoni Bringué-Tost o els tresors del llibre, l’advocat corrupte Masó i el músic Vidal. Tot plegat, a més, amb una llengua rica i precisa com poques, que li permet seguir construint al Pallars un dels universos més atractius de l’actual narrativa catalana.

Menys centrat en el qui que en els perquès, en la tensió i la intriga que en la multiplicitat de visions sobre els fets, Coll ha renunciat però a opcions que haurien enriquit el llibre: de l’humor intuït en capítols com el de la traductora a la contraposició entre tradició i modernitat que s’apunta, per exemple, amb el tema de les reserves forestals. A canvi, i aquest és un dels secrets de Dos taüts..., el retrat de les misèries que el franquisme va permetre per vantar-se de modèlic és esplèndid, potser el millor que s’ha escrit de l’època. Gràcies a aquest exercici de memòria, l’autor de Les senyoretes de Lourdes ha fet molt més que investigar literàriament una atrocitat: ha exorcitzat dimonis, ha esquivat l’ombra de Porta i Capote, ha recuperat el seu millor to i ha ressuscitat la complexa vitalitat d’uns paratges que, despoblats no només físicament, a massa ignorant li sonen encara al ruralisme d’Els sots feréstecs.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_