Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PUNT DE MIRA

El crític imprescindible

Reich-Ranicki afirmava que l'escriptor és un ésser d’un gènere particular, egocèntric, vanitós, dotat d’un sentiment extremat de la pròpia importància

Fa una dotzena d’anys, en aquesta mateixa pàgina (sobre paper, no sobre l’èter impalpable), jo comentava les respostes del grandíssim Marcel Reich-Ranicki en una entrevista amb motiu de l’edició francesa de Mein Leben¸ “La meua vida”, respostes que voldria recordar ací, com a homenatge al crític desaparegut fa pocs dies. La periodista innocent li preguntava: El vostre esperit polèmic i els vostres judicis de vegades implacables us han valgut odis molt sòlids: com els suporteu? Són els riscos de l’ofici, responia el crític; i a continuació disparava sense pietat: l’escriptor, afirmava, és un ésser d’un gènere particular, egocèntric, vanitós, dotat d’un sentiment extremat de la pròpia importància i d’una necessitat malaltissa de ser reconegut; experimenta la mínima crítica com una ofensa personal, com un insult monstruós. Definició implacable i exacta, on jo m’hi reconec sense dificultat, i supose que també els meus companys d’ofici, que sovint experimentem la crítica com una ofensa personal. O hauríem d’experimentar-la, perquè la realitat és que ací no ens ofén ningú, ni fa dotze anys, ni abans, ni ara. Sempre, o quasi, tinc la sensació que els nostres crítics —a València, a Barcelona i a Madrid— tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara alguns dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari. I quan li pregunten sobre la vella qüestió de la matèria i l’estil, la narració i l’escriptura, el gran Marcel s’irrita, amenaça amb el dit, i respon: Des de la nit dels temps, els escriptors conten les mateixes coses: l’amor i la mort, lligats per aquest llaç d’unió que és la precarietat. Els homes pateixen de la vida, s’enamoren i l’amor acaba malament. Aquest és, en resum, el tema universal dels escriptors: però uns ho fan molt bé, i uns altres no. Perquè quan la periodista li pregunta: finalment, què és per vostè un escriptor?, Reich-Ranicki contesta: un escriptor és algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres. Gran veritat, en efecte: a mi, modest aprenent perpetu de l’ofici, cada dia em costa més esforç i, com que no sé si això és un bon senyal o si és un alzheimer prematur, m’agradaria que un bon crític implacable em resolguera l’agudíssim dubte. Gràcies, des de la llunyania, Herr Marcel.