La passivitat emotiva

De la mateixa manera que hi ha escriptors que es volen guiar per l'ambició i només aconsegueixen mostrar-se pretensiosos, n'hi ha d'altres que, sense cap pretensió aparent, assoleixen uns resultats d'una ambició vertiginosa: és el cas de Sergi Pàmies (París, 1960) en els seus últims llibres, i és el cas, ara, de Cançons d'amor i de pluja , 26 contes o microcontes, o simulacres d'articles, tant li fa, que són un ventall de tècniques narratives dominades amb un talent audaç, al servei sempre d'un equilibri gairebé matemàtic en cada història, i escrits amb una prosa que és un prodigi de concisió, tan lluny de qualsevol excés sintàctic que pot fer creure al lector distret que la seva escriptura obsessivament simple i directa és tan sols un exemple gramatical d'iniciació a la llengua catalana.

Però amb aquesta eina artificiosament superficial, Pàmies aconsegueix que sembli que els fets narrats es contin sense cap manipulació -i aquí és on resideix la seva manipulació suprema-, s'inventa unes tragèdies atroces i fabrica uns símbols neutres que deixen al descobert la intempèrie moral d'uns personatges sense cara que reprimeixen fins al laconisme els seus moviments: arreu del llibre, el lector té la certesa d'estar assetjat per uns perills molt vulgars, però que revelen com l'adversitat prepara la seva venjança implacable. Al cap i a la fi, a La bicicleta estàtica Pàmies ja avisava que en el seu món l'essencial era perfectament visible.

Més enllà de les faules, apòlegs o fantasies metafòriques, dels textos metaliteraris, que serveixen a Pàmies per jugar a la negació del mateix relat o per exhibir virtuosament el bagatge tècnic que posseeix, a Cançons d'amor i de pluja el lector hi troba les ficcions que neixen -o semblen néixer- a partir de materials autobiogràfics: hi ha el dietari d'un viatge a Nova York on el centre és un sopar manicomial a casa de Paul Auster per culpa de la "hipocondria de la tragèdia" que pateix el narrador, hi ha els malentesos al voltant de l'assassinat del seu oncle Antoni durant els primers dies de la Guerra Civil -un exemple feliç de com es reconverteixen les especulacions en creativitat-, i hi ha, sobretot, el deteriorament físic de la mare en uns contes que desmenteixen magníficament el que diu la veu asèptica del narrador -"el to de la conversa és neutre, gens sentimental"- quan els dos germans parlen mentre ella dorm a l'habitació del costat.

I si això és així és perquè Pàmies sap transformar la passivitat emotiva en un no-res insaciable carregat de bellesa. És el mateix que passa en els contes que giren al voltant de les experiències més aspres que comporta el pas del temps sobre les parelles, quan la imaginació ja no ajuda a pair millor la realitat i el que predomina és el silenci de l'avorriment, i un viatge a Vancouver, per exemple, ja no s'observa com una ocasió per descobrir plegats un lloc sinó com "una oportunitat per, en un nou escenari i amb nous estímuls per la discrepància, continuar el que podríem anomenar, d'alguna manera, vida en comú".

Pàmies crea un clima distant que s'abat sobre la malenconia d'uns personatges innocents que van descobrint que els desitjos es compleixen de forma imperfecta, i només si hi ha una mica de sort, perquè el més natural és que triomfi la derrota, s'imposi el fracàs, i que sigui irremeiable l'absència de tot excepte la sàtira amarga que s'encarrega d'orquestrar l'horror de cada dia. Aleshores, l'única virtut possible és obstinar-se que la por no devori l'ànima de ningú.

El perill de la transparència és que deixa veure massa bé les coses i les el·lipsis són una temptació per descobrir la impotència a l'hora de delimitar l'argument. Que no passi, doncs, que el lector de Cançons d'amor i de pluja hi vegi només esborranys, que no enyori aquells mètodes tan literaris que no saben complir amb el plaer de la lectura, que no es deixi enganyar per l'astúcia imprevisible de Pàmies, que es fixi en els detalls i que llegeixi entre línies, que vigili els silencis, que intueixi i sospiti sempre, i aleshores estarà en condicions d'assaborir la plenitud narrativa de Pàmies i sabrà, més enllà de qualsevol discussió teòrica sobre què és o com ha de ser un conte, que per escriptors com ell un conte pot ser, senzillament, tot allò que es llegeix com a tal.