Avistament ‘underground’

Diuen que deia Frank Zappa que la cultura oficial et busca, però que l' underground l'has de buscar tu. Seria difícil saber si aquesta sentència continua essent vàlida en els temps d'Internet, però li escau sens dubte a una descoberta tan fulgurant, alternativa i ignorada per l' establishment com 100.000 candeles . Publicada per Les Males Herbes, que es va estrenar el 2012 amb el clàssic contracultural de Kurt Vonnegut Bressol de gat , aquesta opera prima de l'osonenc Jordi Sanglas (Vic, 1979) és alhora un retrat generacional, una introspecció poètica, un experiment estilístic i una festa de complicitats que qualsevol lector curiós farà bé de perseguir, sobretot en sentir referències que van de Baudelaire a Jonathan Lethem, dels Clash a Madness i de C. D. Friedrich al Jason Robards de La balada de Cable Hougue . Que ningú no s'enganyi, però. Malgrat les bromes i els riscos, malgrat els deliris, les il·luminacions i els viatges espacials, ovnis inclosos, l'estrena de Sanglas va més enllà del festeig pop: 100.000 candeles , de fet, és una novel·la que parla de culpes, d'oportunitats perdudes i de l'autèntic abast de la realitat.

Ambientada entre el 2009 i el 2011, tot i que amb flashbacks al 1992 i el 1979, la novel·la narra la història de l'Aldemar, jove de 32 anys que està a punt de perdre la feina i la parella. Mentre fuig i acaba en un punt de la Costa Brava conegut pels avistaments ufològics, el protagonista repassa diferents moments de la seva adolescència i joventut, sovint distorsionats pel consum d'alcohol i cocaïna.

Així, i al costat d'amics tan poc convencionals com el Cèlebes, l'Anabanda o l'Amfiboli, l'Aldemar passa revista a converses, peripècies i experiències d'estirp tarantiniana, com ara les relatives a les diferències entre els Supermans encarnats per George Reeve i Christopher Reeves, els actes vandàlics de la seva colla o l'existència d'una intel·ligència superior, alienígena o monstruosa, que expliqui la docilitat propera a l'estultícia amb què viuen els humans.

Dos trets de l'escriptura de Sanglas ajuden a entendre millor l'univers complex, a cavall entre l'autobiografia i l'homenatge pulp , que vertebra 100.000 candeles . Un, obvi, és la mitificació d'un temps i un espai que, sent carn de crònica generacional, esdevé material per a la fantasia, ja sigui a partir de la toponímia (Complimentoles, Robosaries i la Badadura que amaga Roda de Ter) o de l'inquietant Vesànic, barreja de psiquiàtric, multinacional i espai conspiranoic. Alternat amb elements reals d'aparença surrealista, com els programes d'Iker Jiménez, aquest exercici fa volar l'obra fins a connectar-la amb Vonnegut o els beatniks . Més formal, l'altra aportació prové de la prosa de l'autor, que incideix en una sèrie de sentències repetides, a la manera de les tornades en les cançons, per atorgar al text un ritme propi i explicar de moltes formes el títol de l'obra i l'esplín de l'Aldemar.

Com a bona obra underground , però, 100.000 candeles és també un text amb imperfeccions, entre elles nombroses derives sense sentit aparent i un to general que funciona més per als psicotròpics que per a l'expressió de sentiments. No obstant això, i vet aquí l'avistament, suposa l'arribada d'una veu en efervescència, capaç d'enlluernar des de la foscor. Com a Les Males Herbes, això li pot permetre volar fins a planetes desconeguts per a la narrativa catalana, la qual cosa, per descomptat, seria una invasió ben esperada.