“La música popular sempre té sentit polític, i la de festa, més”

Joan Garriga (La Garriga, Barcelona, 1972) és l’alma mater de La Troba Kung-Fú, grup de música popular que, partint de la rumba, arriba a la música caribenya. A la Troba, Joan canta, toca l’acordió i escriu els temes. El grup acaba de publicar el seu tercer disc, una celebració anomenada Santalegria, que mostra un goig vinculat a la passió per la vida.

Pregunta. Ha fet un disc alegre o eufòric?

Resposta. Alegre, no pas eufòric, perquè les lletres no ho són, tenen un punt de blues. La meva música sempre parteix d’un punt de plor. L’eufòria és alguna cosa més… De vegades, té més a veure amb la violència. L’alegria és una mica… com més passota.

P. Però el disc té un to de celebració.

R. Hi ha un esperit de santificar l’alegria, de recordar que és un estat d’ànim que no sempre te’l pots trobar. Es tracta d’aprofitar els petits tresors del dia a dia, als quals has de donar la benvinguda. Santificar-los seria això. I cal no oblidar que tu pots decidir estar alegre, l’alegria també té un punt de decisió personal.

P. Les seves lletres són molt més properes a la música popular que al pop. Per això la queixa té un to diferent?

R. Crec que sí que hi ha humor, i si no ens queixem convencionalment és perquè està molt bé cagar-se en tot, però jo ja no estava gens còmode amb el boom immobiliari d’abans. La situació actual era inevitable, i vaja, no és que estigui content, perquè a mi també m’afecta la crisi, però segons en què em sento una mica alliberat… Ara què toca dir, que tots són molt dolents? Però si ja ho eren!

P. Llavors, assenyala la càrrega política de la música popular...

R. Fem el que fem a causa de decisions polítiques: ja sigui signar per una multinacional o fer música anglosaxona. És polític dir que la festa importa, és sana, és un ritual del dia a dia que no podem oblidar... I això té molt de contingut polític. Miro els programes dels partits i no n’hi ha cap que inclogui la festa. Tothom es queda només amb el tema dels horaris i ningú no posa en dubte que els bars s’han de tancar a una hora determinada, que no es pot tocar en segons quins llocs: tothom ho dóna per fet.

P. La festa és, doncs, política?

R. La música popular sempre té sentit polític, i la de festa, molt més: fa riure, fa germanor. Això no lliga amb el poder. El poder és control, es mou per la por, i la festa és just el contrari, és posar del revés el món establert. Si rius pots posar en dubte el poder. Per això m’agrada la forma de dir les coses de la música infantil d’abans: sempre diu alguna cosa més enllà del que resulta evident.

P. A diferència de bona part dels mestissos, vostè sempre ha mirat la música d’aquí per arribar a la d’allà, no a l’inrevés.

R. Hi ha una qüestió de gust personal i una intenció explícita de fer-ho així. És polític buscar rumba, cúmbia, calipso... Al cap i a la fi, crec que alguns gèneres populars no són tan dispars. El compàs, la cadència, la respiració són molt semblants en la rumba, en el calipso i en la cúmbia… Són músiques molt properes.

“A fora no cal donar explicacions si cantes en català, i això relaxa i dóna seguretat”

P. Fan molts concerts a l’estranger. Com creu que els veuen?

R. Crec que entenen molt bé què fas i d’on véns. Gairebé a tot arreu capten des del minut zero que fas música llatina i mediterrània, els resulta evident. No has de donar gaires explicacions si cantes en català, en italià, en anglès o en francès. Entenen la teva actitud, i això relaxa molt, perquè, de vegades, quan parles aquí del grup i de les cançons, fa la sensació que t’estàs justificant constantment, i és horrorós. En canvi, surts a fora i ja està: hi ha persones que quan cantes en català pensen que ho fas en castellà, i els que parlen castellà pensen que ho fas en portuguès. Els dubtes no els alteren la seva impressió i això, insisteixo, relaxa molt i dóna seguretat. Només t’has de concentrar a tocar tan bé com sàpigues.

P. A la portada del disc apareix un polígon de l’extraradi...

R. Té un punt de western crepuscular, però a casa nostra. És aquella part de les ciutats que limita amb el camp tot oferint una civilització que no és amable. El Vallès és així, una comarca on la zona rural no ha estat mai lluny de la ciutat. Abans pensaven que era horrorós, però amb el pas del temps trobes el valor que té. De petits vam veure que urbanitzaven els nostres espais rurals de joc, i ara veiem que amb la crisi aquests espais tornen a ser conquerits per la natura... És com un retorn al passat: pensava que no veuria mai l’esbarzer sobre l’asfalt i ara es torna a veure, i em sembla, de cop, fantàstic. He crescut en aquests solars on creixen les plantes al costat del mur, plens de les deixalles de la construcció...